Fa just una setmana vam celebrar el Dia Mundial de la Poesia (21 de març), poques hores després d’estrenar la primavera (diumenge 20, a les 5:30h), dos fets que són una excusa perfecta per escriure sobre Sense pistola. Aquest és el títol de l’espectacle sobre poemes d’Enric Casasses creat per Arturo Gaya —la veu de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries— amb Paco Prieto (guitarra), Kike Pellicer (baix) i Laia Oliveres, dona de veu alhora delicada i poderosa, que em fa pensar en transparència brillant de l’aigua i l’aroma dolç i dens de la canyella.

Com expliquen els artistes al principi del recital, Sense pistola és la traducció de Bes Nagana, títol d’un poemari de Casasses de 2011 que pren el seu nom de la Nagana, un arma tan popular a Rússia com el Colt als Estats Units. Bes Nagana aplega poemes de molt diversos estils, però tots amb aquell toc tan personal de Casasses que a mi em fascina, perquè fa ressonar poèticament les escenes més quotidianes, jugant amb les repeticions i les cacofonies, sovint recolzant-se més en el ritme que en la rima, amb versos apariats a la manera de la poesia medieval, d’una enganyosa simplicitat.

Potser és que jo sempre m’he apropat a la poesia com a un espai màgic, a mig camí entre un bosc encantat on habiten gnoms i nimfes, com la Liliana d’Apel·les Mestres, el port on és atracat el vaixell de veles de zèfir de Salvat-Papasseit o el somni foixià on tot es veu clar. La poesia que jo més he llegit, que tampoc és gaire, fa música amb carillons d’aire confegits amb fines campanes d’or i d’argent —paraules triades amb cura, precises i belles—, la de Casasses, en canvi, fa música amb cassoles i rodes de bicicleta. Paraules precises també, però més contundents que precioses, i sempre amb un fi i subtil sentit de l’humor.

Carrers de sempre,
fa un sol que mata
i la puta boira t’ho tapa tot.

La puta boira
que tot ho tapa,
t’ho tapa tot.

És una poesia sense pistola, desarmada, que mira el present amb ulls esbatanats, i fa una ganyota burleta als excesos de transcendència que es volen carregats de futur.

La música de Sense pistola és també diversa, i té aquell aire alegre i melangiós de tarda de diumenge de festa major. A ritme de rumba, de bolero o de pasdoble, l’Artur Gaya i els seus companys ens serveixen unes lletres que amaguen les seves sagetes en frases burletes, un xic surrealistes, que se’n riuen dels convencionalismes —aquestes ulleres brutes que tan sovint ens amaguen el món que se suposa que ens ensenyen.

Sense pistola inclou algunes perles fines. Les cançons Pertanyo a la llibertat i Al so de la donzella de la costa són de les millors del conjunt, però també són excel·lents Espetega el cel i li respon la terra o Jo en tenia una cançó.

La música és, segurament, un dels millors canals per apropar-nos a la poesia, perquè no només ens acosta al contingut de les paraules, sinó que també polsa les cordes de la nostra sensibilitat d’una forma que ens fa més receptius a l’esperit del poema. Ho podeu comprovar escoltant el disc o, encara millor, veient Sense pistola  en directe, com ho vaig poder fer jo, fa algunes setmanes, a l’Auditori de Barcelona. Si en teniu ocasió, no us ho perdeu. Així potser, al final, podreu dir amb el poeta:

Vam aprendre una cançó
que el dia que la cantàvem
el món perdia la por
i els llums pampalluguejaven.