Etiqueta: Espanya

Un país malalt

Sóc a Madrid i estic que “trino”. Porto tot el matí piulant sobre una jornada entorn a biotecnologia, mitjans i opinió pública, i la intervenció d’una consultora de comunicació sobre la “marca Espanya” m’ha posat els pèls de punta.

I no és que no pensi que aquest és un problema real: la mala imatge internacional d’Espanya ens fa mal a tots —centralistes, federalistes, independentistes…— mentre formem part de l’Estat espanyol. El problema és la diagnosi que fa aquesta consultora, el Govern espanyol i mig país (aquell): que un dels principals problemes de la mala imatge és el que ells anomenen “deriva nacionalista”, com si el principal problema no fos la mala gestió d’unes elits que continuen mantenint el poder després d’haver demostrat a bastament la seva incapacitat.

Vaja, que sense nacionalisme de cap mena i amb el sistema bancari que hem tingut i tenim, amb els empresaris “exemplars” que ara seuen a la banqueta dels acusats, i amb la miopia política demostrada per uns governs centralistes que s’han dedicat a ofegar sistemàticament la regió més pròspera de l’Estat per interessos espuris, jo estic convençuda que tindríem la mateixa o pitjor imatge internacional d’Espanya. Però el que potser tindríem també és una imatge més clara de les responsabilitats, que ara alguns intenten encolomar al joc de banderes, com si fossin els abanderats els que han construït autopistes que no porten enlloc, perquè no les fa servir ningú, i han fet de la capitalitat un negoci ruïnós, perquè ha estat un pou sense fons a major glòria d’uns gestors ineptes.

I, siguem francs. A casa nostra s’han fet algunes coses millor, però també n’hem fet moltes de malament. No ens hem alliberat ni de la corrupció ni de l’esperit caïnita que travessa l’Estat de nord a sud i d’est a oest, i som capaços de tapar amb una mà el que construïm amb l’altra. Tendim a jugar sempre amb l’equip contrari i ens fa una certa malícia que un altre faci el que jo havia pensat fa temps, però que no he tingut el coratge, l’habilitat o l’oportunitat d’emprendre. Ens costa compartir visions de conjunt, no pas perquè tinguem visions molt contrastades, sinó perquè no passem de la nostra petita parcel·la. De vegades pequem de massa operatius —que no ens toquin la botigueta—, però ens sedueixen els visionaris, fins i tot quan les visions són pobres adaptacions de models ianquis o nipons i ens arriben exemptes de qualsevol lògica de practicitat: si el consultor és car, segur que deu ser bo.

Els diem amb idiomes diferents, però compartim molts problemes a una banda i altra de l’Ebre. El que jo no puc compartir és el conservadorisme retrògrad i homogenitzador del PP. I no entenc que des de Catalunya, amb la que està caient, alguns hi vulguin pactar. Puc confraternitzar amb qualsevol ciutadà progressista hagi nascut on hagi nascut, però hi ha ideologies que ni als de fora ni als de casa.

Paraules (1)

“Res té sentit fora de les paraules”, vaig escriure fa molt de temps, i tot i que potser afirmat així sona massa dràstic, segueixo pensant que les paraules són màgiques. O d’alguna manera, la màgia resideix en la capacitat de transformar la realitat anomenant-la. Tot allò que pensem o que sentim viu en nosaltres, però no arriba a ser del tot real fins que som capaços d’anomenar-ho. “La paraula pensada vol ser dita i quan la dius la seva pròpia naturalesa es transforma”, vaig escriure aleshores, i ara he tornat a aquests pensaments donant voltes a la idea de l’amor i a la idea de la política. Estrany maridatge, oi?

He donat voltes a les paraules i la política perquè divendres vaig ser a Madrid i, un cop més, vaig tenir la sensació que jo no visc al país del qual parlen els madrilenys quan parlen d’Espanya, com no em reconec amb la seva idea de Catalunya. Un cop més vaig tenir la sensació que, si s’arribés a produir un moviment independentista seriós, en bona part es veuria animat pel fet que els “espanyolistes” ja fa temps que ens han fet fora. La seva Espanya no inclou Catalunya, no la hi volen. I no us penséssiu pas que sí volen els catalans i les catalanes però abillats amb una etiqueta adient d’espanyols. I ca! Estan tan contents d’haver-se conegut que no són capaços de reconèixer què aportem al conjunt de l’Estat i, a desgrat de les estadístiques, si han de buscar un expert, un referent públic, un epígon de la matèria que sigui, sempre miren cap a una altra banda.

Una amiga basca em va dir allà a Madrid la paraula que s’ha emprat sovint per expressar com se senten molts catalans respecte a aquesta idea d’Espanya: desafecció. Aquesta és una paraula perillosa sota una aparença innocent, és com un rajolí d’aigua que s’escola per l’esquerda d’una gran roca i que, al glaçar-se, l’esberla de dalt a baix. La desafecció no és un sentiment, sinó la seva absència; és un buit que cal omplir amb una altra il·lusió, amb un altre projecte. I estic empipada, perquè jo no em sentia així. Sempre he sigut una mica de molts llocs, de Terrassa i dels Pirineus, catalana i també espanyola. Per mi una cosa no contradeia l’altra, i no em calia triar. Pensava que els meus afectes eren com una nina russa, que podien viure un dins de l’altre, que no em calia optar per cap ni excloure’n cap.

“Els conjurs màgics han de ser pronunciats en veu alta, perquè els antics sabien que només en sentir la nostra pròpia veu els éssers humans vam prendre consciència de la nostra humanitat”, vaig escriure un dia. Però també cal dir-los en veu alta perquè els conjurs van ser la primera forma de lluitar contra la por; amb les seves paraules el bruixot volia commoure les pedres i els vents, però commovia sobretot el cor dels qui l’escoltaven.

Quin conjur haurem de pronunciar ara en veu alta? Quins cors volem commoure? Jo el tinc ben partit.
…