“Res té sentit fora de les paraules”, vaig escriure fa molt de temps, i tot i que potser afirmat així sona massa dràstic, segueixo pensant que les paraules són màgiques. O d’alguna manera, la màgia resideix en la capacitat de transformar la realitat anomenant-la. Tot allò que pensem o que sentim viu en nosaltres, però no arriba a ser del tot real fins que som capaços d’anomenar-ho. “La paraula pensada vol ser dita i quan la dius la seva pròpia naturalesa es transforma”, vaig escriure aleshores, i ara he tornat a aquests pensaments donant voltes a la idea de l’amor i a la idea de la política. Estrany maridatge, oi?

He donat voltes a les paraules i la política perquè divendres vaig ser a Madrid i, un cop més, vaig tenir la sensació que jo no visc al país del qual parlen els madrilenys quan parlen d’Espanya, com no em reconec amb la seva idea de Catalunya. Un cop més vaig tenir la sensació que, si s’arribés a produir un moviment independentista seriós, en bona part es veuria animat pel fet que els “espanyolistes” ja fa temps que ens han fet fora. La seva Espanya no inclou Catalunya, no la hi volen. I no us penséssiu pas que sí volen els catalans i les catalanes però abillats amb una etiqueta adient d’espanyols. I ca! Estan tan contents d’haver-se conegut que no són capaços de reconèixer què aportem al conjunt de l’Estat i, a desgrat de les estadístiques, si han de buscar un expert, un referent públic, un epígon de la matèria que sigui, sempre miren cap a una altra banda.

Una amiga basca em va dir allà a Madrid la paraula que s’ha emprat sovint per expressar com se senten molts catalans respecte a aquesta idea d’Espanya: desafecció. Aquesta és una paraula perillosa sota una aparença innocent, és com un rajolí d’aigua que s’escola per l’esquerda d’una gran roca i que, al glaçar-se, l’esberla de dalt a baix. La desafecció no és un sentiment, sinó la seva absència; és un buit que cal omplir amb una altra il·lusió, amb un altre projecte. I estic empipada, perquè jo no em sentia així. Sempre he sigut una mica de molts llocs, de Terrassa i dels Pirineus, catalana i també espanyola. Per mi una cosa no contradeia l’altra, i no em calia triar. Pensava que els meus afectes eren com una nina russa, que podien viure un dins de l’altre, que no em calia optar per cap ni excloure’n cap.

“Els conjurs màgics han de ser pronunciats en veu alta, perquè els antics sabien que només en sentir la nostra pròpia veu els éssers humans vam prendre consciència de la nostra humanitat”, vaig escriure un dia. Però també cal dir-los en veu alta perquè els conjurs van ser la primera forma de lluitar contra la por; amb les seves paraules el bruixot volia commoure les pedres i els vents, però commovia sobretot el cor dels qui l’escoltaven.

Quin conjur haurem de pronunciar ara en veu alta? Quins cors volem commoure? Jo el tinc ben partit.
…