Amb els meus millors desitjos!!

He començat un conte que es diu Els amics distants i el tema és, de fet, una paradoxa: perquè els amics, quan ho són de veritat, no estan mai lluny per més gran que sigui la distància física o temporal que ens separi. No són mai lluny, ni tan sols en els moments que estem obligats a passar sols, com travessant la porta estreta que espera al final de tots els trajectes.

Aquesta és una entrada per a tots els amics i amigues, propers i distants. Una entrada per compartir els millors desitjos de pau, felicitat i amor per a tots i totes per al Nou Any que s’acosta.

En la fosca i gèlida nit de Brussel·les, els edificis de la Grand Place esdevenen per uns instants castells màgics per la il·lusió de les llums. Diuen els savis que som genèticament optimistes. Vull pensar que sabrem mirar la realitat amb la llum de l’optimisme, no només per veure-la de colors, sinó per transformar-la i fer-la millor per a tothom.

Bones Festes i Feliç 2013!!!!

Voluntat

He decidit que seré feliç la resta de la meva vida. Podeu pensar que aquestes coses no es decideixen així, però esteu totalment equivocats: totes les coses importants que fem en aquest món són el fruit de la nostra resolució. Les bones i les dolentes. Tot i ser una societat fascinada pels talents innats, en realitat sabem que tot el que val realment la pena ho aconseguim a base d’un esforç consistent i continuat. En realitat, per això estem fascinats pel geni, que té alguna cosa de màgic —i com deia Artaud, en el cas de l’art, aquesta màgia adquireix tints de culte quasi religiós.

Però en el fons sabem que tot això és un miratge, i que, si no hi intervé la voluntat, els talents naturals no passen de ser un entreteniment de sobretaula nadalenca, de sortida de Festa Major o —molt pitjor— de later show televisiu.

I ser feliç és un talent controlat per la voluntat?, us preguntareu. No en tinc cap mena de dubte. El truc consisteix, en realitat, en ser honest amb un mateix sobre els propis límits i en forçar-se sempre a mirar —i a valorar— no tant com de lluny ens trobem del nostre ideal de vida, sinó com de llarg és el camí que hem fet fins arribar aquí.

Per ser franca, no sé si la fórmula és aplicable per a tothom. Hi ha circumstàncies —la malaltia, la mort de les persones que estimem, l’angoixa pel futur que generen els problemes laborals…— que ens ho posen molt difícil, però penso que en cada moment, i siguin quins siguin els problemes que enfrontem, hem de tenir la voluntat de superar-los.

Amb els anys m’he descobert més voluntariosa que no em pensava i, si he tingut la força de vèncer els límits i els vicis del meu cos —de l’addicció al tabac a l’aversió a l’exercici— i algunes febleses de la meva ànima, per què hauria d’escapar-se’m la fugissera felicitat.

La felicitat pot ser l’exuberància del bosc tropical o la inesperada meravella d’una flor traient el cap, humil, entre un munt de runa. Pot ser el que nosaltres vulguem. I cal voluntat per retrobar-la cada dia i per compartir-la.