Pensava que arribaria l’estiu i no pararia d’escriure al blog, però he consumit ja un terç del mes d’agost i només he publicat una entrada. Per a mi l’estiu, les vacances són un temps per a relaxar-se, per a pensar lliurement en la vida, per a canviar el punt de vista que ens marquen les obligacions diàries i poder, així, analitzar les coses des d’una altra perspectiva, però aquest any se m’està quedant en un temps només per a una petita descompressió que em permet acabar, sense tantes angúnies però no amb menys feina, els treballs que s’han sortit de terminis però cal fer, sí o sí. Em queda poc temps per a escriure i potser, per això, he navegat per la panxa del bou on no neva ni plou i he trobat l’esborrany d’una entrada que mai vaig acabar. És del 20 de maig i, curiosament, el seu començament s’adapta com un guant a la reflexió sobre el llibre que acabo de llegir i que citava en l’anterior entrada: Before I go to sleep. Un thriller ben construït que ens interroga sobre el límits de la nostra identitat, construïda sobre la nostra memòria.
La reflexió començava així:
Aquesta tarda el meu fill m’ha dit una frase interessant. M’explicava que li resultava difícil recordar les coses que fa a l’institut i els continguts de les classes fins que no n’hi parla algú: “És com si els altres tinguessin la clau de la meva memòria i jo no la puc obrir sense ells”. A part d’arribar a la conclusió que hauré d’ajudar el meu fill a adquirir competències mnemotèniques, m’ha fet pensar fins a quin punt depenem dels altres, del grup, de la comunitat, per ser nosaltres mateixos, per reconèixer-nos en la memòria de les nostres experiències.
Un mes després, i sense saber-ho, vaig comprar un llibre que es fa les mateixes preguntes. Què som sense el que recordem i el que ens ajuden a recordar els que ens envolten? La resposta d’S.J. Watson, l’autor de No confies en nadie (el pretesament comercial, però ben poc suggerent títol de la versió espanyola de la novel·la que ens ocupa), és que esdevenim éssers vulnerables i manipulables, als quals només pot salvar el rastre d’amor que haguem pogut deixar en aquells que conserven el nostre record.
El paràgraf sobre la memòria em va fer pensar en un altre dels meus temes recurrents: l’individu versus el grup. Aquells dies estaven instal·lats a diverses places de tot l’Estat les acampades dels indignats. El Felip Puig encara no havia lluït les seves gràcies com a gestor de la seguretat pública a la Plaça de Catalunya. I jo em preguntava com s’havia convertit en moviment una suma de frustracions que, al meu parer, sorgeixen sobretot de la manca de resposta del sistema a l’individu, més que no pas d’una manca de consideració a la comunitat. Per això els polítics estan tan desconcertats, per això al moviment li costa tant articular propostes: qualsevol resposta haurà de ser col·lectiva i no sé si pot apaivagar el malestar d’un individu perdut en una societat que ha fet del consum el més important dels drets col·lectius. I vaig escriure:
Avui és un dia per a la reflexió sobre el valor del grup, del col·lectiu, mentre milers de persones acampen a dotzenes de places d’una punta a l’altra de l’Estat: Madrid al capdavant, amb milers reunits i arraulits a la Puerta del Sol, però també a Barcelona, Bilbao, València… És diuen a ells mateixos “indignats” i no són un moviment, sinó més aviat la confluència de persones que pateixen graus perillosos de malalties bastant comunes: desencís, desconcert, inquietud pel futur, desmotivació…
Malalties totes elles, afegiria, d’aquest individu perdut per al qual cap acció no s’explica per ella mateixa si no té un retorn en termes de benefici; un individu que no pertany ni enlloc ni a ningú. Ja no es fa d’associacions, ja no es fa de partits… es fa de clubs que li ofereixen serveis, descomptes i tracte personalitzat. Tinc la impressió que, malgrat les interpretacions en termes de potencial polític d’alguns idealistes als quals conec força bé, l’objectiu de fons de les acampades no era canviar res, sinó estar junts, pertànyer a alguna cosa. I això explica per mi perquè s’hi van aplegar els avis del 68 amb el nets de l’11-S: perquè poden compartir la il·lusió de canviar un món que se’ls ha escapat de les mans als venedors d’ungüents miraculosos de la meva generació. El problema és que per construir un nou món has de tenir un somni, i em sembla que, de moment, no hem passat de compartir la carmanyola.
I és que els somnis es construeixen a poc a poc. Per més que els anuncis de Calvin Klein beneeixin l’espontaneïtat adolescent, un no s’asseu davant d’un foc de camp i, flash!, li ve un nou món al cap que aproven en assemblea els 1.500 que té asseguts al voltant. Recordo, amb el mateix astorament que em va produir sentir-li dir, com un expert en campanyes de comunicació disruptives, estava admirat perquè a la Plaça de Catalunya s’havien pres 200 decisions en assemblea ¡en una hora! Bé, suposo que és una nova Arcadia, tan refrescant i suggestiva com alguns anuncis de multinacionals nòrdiques.
Busco continguts a Internet de les reflexions que pugui estar construint el moviment d’indignats, perquè jo també em sento incòmoda amb molts mecanismes del sistema actual. No amb el sistema mateix, perquè no crec que hi hagi res dolent en pretendre viure a uns Estats basats en el dret, en la llei, democràticament discutida i aprovada en òrgans legislatius formats per suposats experts (polítics) en els quals els ciutadans, mitjançant mecanismes d’elecció transparents i periòdics, dipositem la nostra confiança. Em sembla una bona forma de construir la vida col·lectiva en un món complex com el nostre, i el que vull és que la joguina, el mecanisme funcioni (perquè no em satisfà gens estavellar-la contra la paret tot esperant que el papà me’n compri una altra). Però no trobo res consistent: flashos a Twitter; articles periodístics; noves notícies sobre noves acampades… Google em retorna un milió d’entrades, però les més freqüentades són meres fotografies de fets, la majoria publicades pels grans mitjans…
No trobo les bases de cap somni col·lectiu, i crec que ens fa tanta falta com les nostres memòries.
…