Estic escrivint en mig la fosca, aquí a Isola Rossa, sabent que tardaré uns dies a poder publicar aquesta entrada, desconnectada com estic de la xarxa, a la que només accedeixo accidentalment en algun bar. 

Avui dissabte (8/8) ha estat un dels dies més calorosos d’aquesta setmana que estem passant a la costa nord de Sardenya i la nit no és pas millor. Per això, m’he cobert literalment de repelent de mosquits i he sortit al porxo a buscar la fresca de la nit, confiant no ser devorada pels bitxos voladors que s’apleguen embogits al voltant del llum de la paret, on un dragó s’ha instal·lat còmodament a veure’ls venir i anar-los enxampant. 

Sento el crec-crec llunyà de les ales dures d’algun insecte que no sé identificar —crec que grills i cigarres canten més d’hora, al tombant de la tarda—, però al darrera hi ha un silenci dens, un silenci que és, alhora, reparador i aclaparador. Quan els insectes callen i s’aturen els sons llunyans que arriben des dels locals del port, el silenci ho engoleix tot i et fa sentir com si flotessis en un espai sense dimensions, en un temps aturat, sense principi ni final. 

Nit sense lluna, farcida d’estels. L’insecte de les ales dures ha reprès la seva serenata nocturna. De sobte, entre els estels, un llum intermitent travessa el cel a tota velocitat, mentre a mi m’arriba el so del seu motor. Gaudeixo de la fresca nocturna mentre recordo les platges que hem visitat aquests dies: de sorra fina i enganxosa, de sorra gruixuda i rosada, de còdols i roques… Aquesta illa té de tot, només movent-te d’una punta a l’altra del Golf d’Asinara, de Porto Torres a Santa Teresa de Gallura. També hem estat a La Maddalena i a l’Illa Caprera. I a la capital de la Costa Esmeralda, Porto Cervo, que ens va rebre amb els iots més luxosos de l’illa i una exposició, al mateix port, de Masserattis, que n’acompanyava una altra de Bugattis, joies i rellotges exclusius organitzada per Harrods. Els habitacles semblaven més atractius que els habitants visibles, però potser era encara massa d’hora. 

A Sardenya, la transparència de l’aigua impressiona, ja sigui entre les roques de Costa Paradiso o sobre la sorra blanca de les platges de La Maddalena, però el nombre de turistes és considerable, el que no fa les platges menys paradisíaques, però sí més incòmodes. Pegues de viatjar a l’agost! 

[…]

En qualsevol època val la pena visitar L’Alguer, una petita ciutat plena d’encant, amb els seus carrers estrets i empedrats que baixen cap a les muralles que voregen el mar, prop l’entrada del port. Tots els carrers tenen dos noms: un en català i un en italià que només eventualment és la traducció de l’anterior. En general, el nom en català diu una cosa i la versió italiana una altra de ben diferent. No vaig poder esbrinar quina tendeix a emprar la gent que viu a L’Alguer, però quan parles el català, en una botiga o a un restaurant, no tens gens la impressió que ningú t’entengui o que identifiquin la teva parla com alguna cosa propera. Tanmateix, amb tant de turisme costa saber si tens davant els locals o els sobrevinguts de qualsevol altre punt de l’illa o d’Itàlia. 

He escrit els darrers paràgrafs gaudint de la fresca de la tarda, a l’ombra d’una olivera borda. Faig un esforç per no endormiscada-me mentre miro les fulles agitades pel Mestral que bufa des de bon matí. La visita a L’Alguer i a Castelsardo va ser ahir, avui ha estat un dia més de sol que d’aigua, perquè les fortes onades i corrents han assenyalat amb bandera vermella les platges i després que unes quantes onades amb revolquessin per la sorra, he deixat córrer el bany. 

[…]

Al final em vaig endormiscar i vaig reviscolar-me per anar a prendre un capuccino al poble. Després va ploure i l’aigua va deslluir una mica el castell de focs que havien preparat a Isola Rossa, però vam dormir fresquets. Acabo l’entrada a l’Aeroport d’Òlbia, mirant de saber qui era Elionor d’Arborea, heroïna sarda nascuda a Molins de Rei, jutgessa d’Arborea quan l’illa estava dividida en quatre Giudicati, quatre territoris autònoms que se sentien independents —i actuaven com a tals—, quan de fet diversos regnes europeus els veien com a dominis seus, lligats per relacions de vassallatge. El pare d’Elionora, Marià IV d’Arborea, es va educar a Barcelona, a la cort d’Alfons IV, va participar a la coronació del fill d’aquest, Pere IV el Cerimoniós, i es va casar amb una noble catalana, Timbora de Rocabertí, però no es va considerar mai vasall dels reis catalans. Ell, igual que després la seva filla Elionora, es considerava estrictament un aliat de la Corona d’Aragó, a la qual van demanar ajut per a les seves lluites amb els altres Giudicati de l’illa.

He llegit sobre Elionora, perquè ella va viure uns anys al castell de Castelsardo, al giudicato de Luogudoro (nord-oest de Sardenya), després de casar-se amb un Dòria, família genovesa que controlava els territoris fronterers al nord d’Arborea (regió d’Oristano). Però el que fa interessant el personatge no són els seus orígens catalans, ni les seves ambicions polítiques i accions militars per unificar l’illa i mantenir-la independent dels regnes que se la disputaven, sinó que va promulgar un dels corpus legislatius més avançats de l’època (Carta de Logu, 1395), que entre d’altres coses resolia la majoria de conflictes mitjançant sancions econòmiques i defensava el dret a la propietat de les dones. 

Elionora va ser d’origen català una mica per casualitat, tot s’ha de dir, i va ser sarda fins al moll de l’os, però m’ha agradat descobrir-la en aquest viatge, com m’agrada sempre descobrir dones interessants. Apali, ja podem tornar a casa!!!