Neteja d’estiu

Fent la típica neteja d’aquestes que ens dona per fer durant les vacances d’estiu, he trobat una llista de feines que em vaig proposar tirar endavant un estiu de fa quasi 30 anys. El paper no porta data, però sé que era al començament de la tardor perquè entre els importants objectius que em proposava hi havia el de proveir-me d’un guarda-roba d’hivern: “comprar camperes” (les botes de moda a l’època); “trobar uns mitjons hippies” (qui no era hippy als anys setanta?); i “fer-me la faldilla” (jo és que era una noia molt apanyada, llavors).

El que m’ha fet més gràcia, però, no són les compres prosaïques, sinó les meves grans metes vitals: “trobar feina” (un altre signe que el curs just començava), “millorar el sistema d’estudi”, i “arreglar colla” (és clar que les meves intencions eren millors que el meu català). Trobar-la, la feina, prou que la vaig trobar: d’administrativa en un despatx, quatre hores cada tarda per 10.000 peles al mes (atenció mileuristes, 60 euros dels d’avui!). El que em penso és que no vaig aconseguir millorar gaire el meu sistema d’estudi; no és que m’anés molt malament a l’institut i, de fet, treia bones notes, però segueixo sent tan dispersa ara com era aleshores. De fet, cada començament d’any torno a escriure al meu llistat de bons propòsits: “millorar el meu sistema de treball”, i segueixo tenint mitja dotzena de projectes començats que no acabo, i les tauletes plenes de llibres que vaig llegint a trossos i desordenadament.

D’altra banda, la colla que volia arranjar devia quedar-me impressionant de debò, perquè ni recordo qui la formava… us diré més, ni recordo haver tingut mai una colla. Amistats individuals sí, unes quantes, però colla… Tanmateix, trobar-me de cop amb la prova de l’existència d’un corpus afectiu que he oblidat m’ha omplert d’interrogants i dubtes. Potser en aquesta colla perduda rau l’origen d’una bona part de les meves neures (i en tinc unes quantes!): la meva incapacitat per emocionar-me amb els triomfs i derrotes d’un equip esportiu; la impossibilitat de menjar síndria i meló; la indolència dels diumenges al matí; la mania que em fa la gent amb halitosi; l’ànsia que em produeixen les multituds; la impaciència i irritació que m’ataquen tot fent cua; el fàstic que em fan les granotes; la repugnància pel color rosa i els llacets; creure que més enllà no hi ha res, però que més cap aquí tampoc hi ha gaire que realment s’ho valgui (encara que Pere Calders ens ensenyés que tot s’aprofita)… O potser no, potser la colla (o el que fos) no em va afectar gens.

I què trist seria descobrir que allò que movia la meva vida fa 30 anys no tenia la més mínima importància (ni aleshores, ni després). Tanmateix, dues entrades al llistat el redimeixen: la primera, “fer esport”, una cosa que vaig començar a proposar-me als 16 anys i vaig aconseguir començar a fer regularment als 40 (el que jo dic, el valor de la perserverança); i la segona, “primeríssim, aixecar-me”. És a dir, que tot això ho vaig pensar i ho vaig escriure bo i tumbada al llit, la qual cosa demostra que la mandra dominical ve de lluny i que la colla perduda és un miratge.

De tota manera, cal anar em compte amb els miratges, perquè per menys que això alguns han començat una guerra ( i, si no, que els hi preguntin als iraquians!).