Etiqueta: comunicació

Fora de context

Després d’unes quantes setmanes de bloqueig, torno per reflexionar en veu alta sobre els temps que estem vivint, que em tenen immersa en el desconcert. Tinc la sensació que en uns temps difícils en els quals és més important que mai la capacitat de lideratge, aquesta és la qualitat de la qual anem més mancats. Un líder és no només una persona capaç de trobar un camí per fer-nos avançar com a col·lectivitat, sinó que allò que el fa líder són els dots per fer-nos compartir la seva idea i arrossegar-nos a seguir-la, dots comunicatius, al capdavall, que és del que sembla més mancat el personal cridat a guiar-nos.

La premsa ha comentat a bastament les relliscades dels consellers com perquè calgui detallar-les aquí, però ben bé se’ls pot aplicar allò de “por la boca muere el pez”, ja parlin d’impostos o de retalls pressupostaris.

Un dels consells que he donat sempre a les persones a qui he format o assessorat com a portantveus és “no diguis mai el que no vulguis veure publicat”, ni dins ni fora de context, ja que el “context” no hi cap
en un titular i qualsevol de les teves frases es pot convertir en una capçalera. L’altre consell que sovint cal donar és que, quan parles amb un periodista, no parles per als lectors de premsa o oients que tu
coneixes, sinó per als que ni et coneixen personalment ni tu coneixeràs mai, persones que no tenen altra referència de les teves intencions que la que cap en les 40 línies d’un article o en els 60 segons d’una declaració. I els que sí poden conèixer les teves “bones” intencions (diputats de tres escons enllà, per exemple), no tenen cap interès en subratllar-les, ans al contrari.

No sembla que ningú hagi donat aquests consells a aquells que han rebut l’encàrrec no només d’administrar el país, sinó de treure’ns de la crisi. I tampoc és que cregui que tot s’arranja amb paraules o que els únics errors que s’han comès en els darrers mesos són comunicatius. Vull dir que la feina s’ha de fer bé, però cal comunicar-la millor i, sobretot, fer-ho de manera que els que són al capdavant dels projectes siguin capaços de generar (a) comprensió, (b) il·lusió i (c) complicitats, i fer-ho no només entre els “propis”, sinó també entre els “estranys”.

Aquest és un dels principals problemes dels polítics del nostre país, de tots els polítics, que s’obliden que determinats càrrecs són institucionals i que això genera obligacions cap a tota la població, fins i tot (o especialment) cap als que no els han votat. Tota persona assenyada hauria de recordar i tenir molt present que quan unes eleccions es guanyen amb el 35%-40% dels vots es pot tenir una majoria parlamentària, però que la majoria de la societat (l’altre 60%-65%) pensa diferent dels teus votants i que, per tant, la majoria de la societat no reclama l’acompliment d’una o altra promesa electoral, sinó la decisió més assenyada per la bona marxa del país.

El raonament serveix igual per una tarda de platja que per una rebaixa d’impostos. Ningú porta els seus fills a banyar-se quan hi ha bandera vermella pel sol fet d’haver-los-hi promès. De la mateixa forma que un govern no es pot passar dos mesos dient que la situació que s’han trobat és molt pitjor del que s’imaginaven, per dir a continuació que estan obligats a mantenir les rebaixes d’impostos promeses simplement perquè ho van incloure en el programa electoral.

No vull entrar a jutjar aquí què cal fer amb l’impost de successions o amb les desigualtats en l’IRPF d’una a d’altra comunitat, però, si es volen modificar coses, cal trobar arguments bastant més sòlids que les promeses fetes en campanya, cal trobar raons de pes per a la majoria (sembla que són uns 20.000 els catalans amb rendes superiors a 120.000 euros, ben poca cosa davant dels 7,5 milions de catalans i de les quasi 590.000 persones que es troben a l’atur), coses com, per exemple, que els receptors de rendes altes inverteixin en la creació i la consolidació d’empreses. Descomptes i ajuts per als emprenedors, ara mateix, però, encara que els rics també plorin, per a la societat resulta absolutament irrellevant que algú que guanya 20.000 euros al mes pagui un 1,5% més d’IRPF aquí que a Madrid. Potser el que caldria és que les rendes altes paguessin més a Madrid i que la contribució impositiva de Catalunya a l’Estat es reduís, no?

En qualsevol cas, estic disposada a creure que una estructura fiscal diferent a la que tenim podria resultar més atractiva per als inversors i per a persones i empreses amb capacitat de crear riquesa, però no n’hi ha prou que ho pensin els que manen, cal que ho sàpiguen explicar al conjunt dels ciutadans. Igual que cal saber posar els retalls d’avui en la perspectiva de la recuperació futura, que és per al que hem de saber treballar.

El desconcert del que parlava al principi té a veure amb aquesta desagradable sensació que enlloc de semblar un país de gent madura treballant per als seus fills, semblem una colla de batxillers treballant per aprovar a final de curs els examens de la Salgado i la Merkel, dos “ossos”. Segurament només és una aparença, però les aparences aquí també compten.
…

Comunicació i ONG, de nou

Aquesta tarda he estat donant un seminari de postgrau a la Universitat Autònoma, dins d’un curs de periodisme sobre pau i conflictes. Hi he anat, un any més, per parlar de comunicació i ONG, que és la meva especialitat (guanyada a pols durant 11 anys de dur treball per Intermón Oxfam).

Inevitablement, s’han posat sobre la taula les polèmiques periodístiques del nostre entorn i, en concret, l’escàndol que va suposar fa uns mesos l’emissió (13-3-2006) d’un reportatge a TV3 que qüestionava l’ONG Ajuda en Acció després que un equip del programa Entre línies viatges amb una “padrina” en una visita sorpresa a la comunitat on té afillat un nen d’El Salvador.

El joves, com els alumnes d’aquest postgrau, són molt sensibles i crítics al fet que una ONG “no digui la veritat”, perquè, al capdavall, encara que en el món de les ONG tothom sap que l’apadrinament és una tècnica de màrqueting, en el “món real” tothom sembla mantenir la il·lusió que, si s’és honest, es diu exactament allò que es fa i es fa exactament allò que es diu. Però el que diu l’apadrinament és un conte de fades i, per tant, uns menteixen i, els altres, compren la mentida amb una facilitat pasmosa.

A mi l’apadrinament em sembla una mentida abominable, tant per qui la ven com per qui la compra, ja que fomenta el paternalisme i una caritat poc o gens crítica amb les raons que rauen darrera la pobresa, que en són la raó i la perpetuen.

Com els deia als meus “alumnes” aquesta tarda, una comunicació (de les ONG) que no té com a objectiu canviar el món no té sentit, perquè si les ONG no serveixen per canviar el món, no tenen sentit. L’abast d’aquest canvi pot ser divers: un pou en un poble al bell mig d’una zona seca pot canviar la vida de moltes persones, i això genera forces profundes que fan girar el món. Però si el que cal són pous, cal vendre pous i fer entendre per què són necessaris, i no val vendre somriures de nens a tant la mitja dotzena (una foto i dos cartes a l’any per satisfer la necessitt de ser bo d’uns quans de nosaltres amb sentiment de culpa).

L’apadrinament és com el cas d’aquell periodista que va viure un any fent d’enviat especial a la guerra d’Iraq sense moure’s de Manhatan. Comptat i debatut, potser a través d’Internet i amb unes quantes trucades aconseguia tanta informació com els seus col·legues literalment “amagats” als hotels de Bagdad o aixoplugats sota les aixelles de dos marines, però, és clar, s’embutxacava les dietes, i tot el color local, que tant agrada al periodisme ianqui, era aquarel·la de l’adroguer de la cantonada. Va mentir. That’s all.

No simpatitzo amb l’apadrinament, és obvi, però tampoc acostumen a agradar-me els reportatges de TV de “denúncia”, fets així, presentant-se a un lloc a veure si allò que diu la propaganda és veritat. Com també els deia als nois i noies del seminari, fa massa anys que em trobo amb periodistes molt superficialment crítics i molt poc capaços (no sempre per manca de voluntat, sovint per manca de recursos i empreses que aportin per ells) d’aprofundir en l’anàlisi del que es fa bé i el que es fa malament a les ONG.

De tota manera (i això no els hi he dit), és una tempesta en un vas d’aigua, perquè TV3 només es veu a Catalunya (on Ajuda en Acció té 1.900 “padrins”, segons el programa, és a dir “xocolata del lloro”) i la gran massa de l’audiència no veu programes informatius de l’estil d’Entre línies. En tot cas, us recomano dos articles de Carles Armengol sobre ONG i credibilitat, que a mi m’han agradat:


Ajuda en Acció i TV3. I això només és el principi… i
La pèrdua de la inocència