Personatges quasi-literaris

Tinc una veïna que és com un acudit de Peridis: dia sí dia també la sentim cridar frases que semblen trossos de discursos d’Aznar barrejats amb fragments de notícies de TV i rèpliques de novel.la negra. A l’estiu, amb totes les finestres obertes, la meva veïna ens distreu clamant contra els terroristes que ens envolten, tot queixant-se que els del número 35 volen matar-la. Parla en un castellà com de La 1 dels anys 90, i amb una veu tan greu i ronca que, al principi, m’imaginava que era un home.

Alguns cops la meva veïna amaneix l’oratòria llençant algun objecte per la finestra. Jo li dec caure especialment malament (o especialment bé), perquè un dia que passava va llençar un got de vidre que després de volar sobre el meu cap va anar a estabellar-se a la vorera del davant. Vaig pensar que sóc dona afortunada, per haver pujat el carrer pel cantó que no acostumo a recórrer. Sempre m’imagino que la freqüencia dels seus discursos estentoris deu indicar el ritme de les visites dels seus fills, als quals m’imagino convencent-la perquè es prengui la medicació.

Lolita, de Stanley Kubrick

Vaig començar a escriure aquesta entrada al tren, on estoïcament uns quants viatgers suportàvem en aquell moment un estol de Lolites tronades: unes nenes que no devien tenir més de 14 o 15 anys i que ens van estar amanint el viatge amb el relat de les violacions a les quals s’havien resistit i dels encants als quals s’havien lliurat (segons explicaren a crits, amb el mateix paio i en un termini de 15 dies). Els seus ulls evidenciaven els efectes d’alguna substància euforitzant, que feia el seu relat poc fiable, però també cabia la possibilitat que les fes ser terriblement sinceres.

El seu llenguatge era un reguitzell de frases de serial de TV carrincló, salpebrades amb paraulotes malsonants. El maquillatge excessiu i corregut ulls avall, i les alusions a uns pares suposadament rígids, als quals enganyaven, però que feien molta por, els donava un aspecte de nines trencades que algú hagués manllevat d’una lleixa on un altre les havia abandonat tot pensant que quedaven ben guardades. Tanta banalitat, estupidesa i irresponsabilitat juntes espantaven, espanten una mica, sobretot, si, com és el meu cas, tens fills o filles adolescents.

El tercer personatge d’aquest primer dia de vacances hauria de ser aquella petita emprenedora africana que vaig conèixer fa molts anys a Moçambic, que amb un petit credit de tot just 100 euros s’havia fet construir un forn, i en el forn hi feia pa que venia en el veinat, i havia pogut començar a estalviar per portar els seus filla a escola. Era com un conte de la lletera fet realitat.

M’hi ha fet pensar el llarg article sobre Togo que avui publicaven a La Vanguardia, Xavier Aldekoa i Kim Manresa (fotos), “Cien camiones rotos”, que ens mostra una Africa trencada i enfangada, trista i desesperançada. Jo prefereixo recordar-ne una altra, pobra sí, però plena de gent capaç de tirar endavant malgrat l’adversitat, amb força i, fins i tot, amb alegria. Una Àfrica que no cap pas en una sola pàgina de diari, encara que estigui tan ben escrita i documentada com la d’Aldekoa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s