En la meva adolescència, i gràcies a un poeta, vaig descobrir Cesare Pavese i em va fascinar la qualitat morosa, el ritme de migdiada plàcida, d’una obra com El bell estiu. Recordo els personatges de la novel·la vagament (són ja diverses les dècades de distància), però tinc viva la sensació que estaven aclaparats per una barreja de sentiments intensos i el pes d’un sol abrusador i unes tardes suspeses en una calor sense brisa.

Així em sento jo, aclaparada per una barreja d’intenses emocions i una calor feixuga i immisericorde. La parula emoció resulta, però, equívoca per expressar la naturalesa del moment, ja que solem associar-la a estacions del cor —l’alegria, la tristesa…— i no tant a la irritació intel·lectual, que és el que a mi m’afecta.

Tot plegat se’n diu esgotament (pre)estiuenc. Aquesta setmana han passat moltes coses: rodes de premsa, simposis científics, judicis, més periodistes… i més periodistes. Potser per això m’adormo tot escrivint l’entrada. Demà penjaré els articles del Diari de Terrassa.
…