Des de Boston

Hi ha qui diu que les vacances són un “temps artificial”, perquè durant uns dies sortim de la nostra rutina i ens disposem a viure d’una forma diferent: canviem els horaris, la manera de menjar, i fins i tot el contingut, la forma de vestir-nos i també de relacionar-nos amb la gent propera (més d’una separació s’ha pastat durant una visita a les piràmides). Però jo m’atreviria a dir que el temps dels viatges de feina és encara molt més “sintètic”, sobretot si te’n vas prou lluny i amb una agenda tan atapeïda com la que portem aquí a Boston.

Dins d’aquest temps comprimit i d’horaris alterats, em queda poc temps per mirar les ciutats que visito, però l’aire europeu de Boston es fa evident de seguida. Davant per davant de l’hotel on estem instal·lats hi ha un vell cementiri, el Granary Burying Ground, amb les làpides de pedra grisa i desgastada molt juntes, entre les que passeja la gent, que em recorda el que hi ha al voltant de l’església de Saint Gilles, al centre d’Oxford. Aquest darrer és, però, molt més antic. El Granary Burying Ground és un monument patriòtic, perquè allà van ser enterrats “molts dels patriotes de la Guerra de la Independència”, segons expliquen les cròniques, incloent-hi alguns signants de la Declaració d’Independència i víctimes civils i desarmades de luctuosos enfrontaments amb els soldats britànics. Però més enllà del seu contingut històric i simbòlic, a mi el que em fascina és la relació tan diferent que els anglosaxons (i en general els cristians no catòlics) tenen amb la mort.

Cada dia, des que obren les portes fins que les tanquen veig passejar centenars de persones entre les 2.300 làpides del Granary Burying Ground, que no és pas l’únic espai d’enterraments conservat a la ciutat. De fet n’hi ha 16, i tots ells reben milers de visitants cada any. No és que nosaltres no conservem memòria d’espais que van servir com fossars. És simplement que en fem desaparèixer el rastre i la forma original, arrenquem les làpides i cobrim l’espai de places amb disseny modern i deixem la memòria reduïda a una placa en un mur o a un llibre d’història. La proximitat dels morts ens inquieta, tot i que, com solia dir la meva mare, ens haurien d’inquietar molt més els vius.

Anuncis

One thought on “Des de Boston

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s