Etiqueta: Boston

Retorn

Ahir em vaig quedar adormida mentre escribia:

Arribo a Barcelona esgotada. Ha estat una setmana a Boston molt
intensa, de feina a la convenció biotecnològica més gran del món, però
també de convivència amb una delegació de més de 100 persones, una
petita mostra de l’extraordinari conjunt de gent que està tirant
endavant aquest sector a casa nostra.

Viatjar plegats (45 persones de la delegació viatjavem avui en el
mateix avió) et dóna l’oportunitat de conèixer les persones que hi ha
darrera dels professionals amb qui treballes habitualment.

Esmorzars, sopars, unes copes a l’entorn d’una pista de ball et donen
una familiiaritat i confiança nutua que rarament trobes en altres
circumstàncies. Entre quasi un miler d’entrevistes dutes a terme per
la delegació (prop de 15 per cadascuna de les 72 empreses i entitats
aplegades per Biocat) algunes eren amb els propis companys de pavelló,
per conèixer millor els projectes de cadascú.

Però els moments millors són els altres, els que et permeten riure
plegats, conêixer el tarannà de la gent, veure de prop les costures
del caràcter. I la gent sempre et sorprèn.

Tinc la impressió de ser una privilegiada, perquè treballo envoltada
de sàvies i savis. Persones molt intel.ligents i ben preparades,
científics d’altísima qualificació ara convertits en empresaris. Però
també et sorprenen de vegades algunes persones de les que esperaves
més a nivell humà i veus que la generositat aparent només era un
interès espuri. I d’altres, al contrari, sota una aparença de
frivolitat amaguen una generositat i una passió humanista admirables.

Les circumstàncies d’aquest any m’han portat a fer tots els papers de
l’auca, a saludar prínceps, presidents, consellers i ambaixadors,
mentre em preocupava com sempre de periodistes i expositors. M’ha
faltat temps per escriure al bloc de Biocat (http://bloc.biocat.cat)
sobre els continguts de les poques sessions a les quals he pogut
assistir.

He tingut el temps just per reenamorar-me dels EUA, que em segueix
fascinant com a país i del que segueixo pensant que podem (que hauríem
de) aprendre moltes coses (excepte menjar i beure, que d’això sempre
m’enyoro, tot i haver provat a Boston el millor cunill de la meva
vida, però d’això ja en parlaré en un altra entrada).

—
Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré

Des de Boston

Hi ha qui diu que les vacances són un “temps artificial”, perquè durant uns dies sortim de la nostra rutina i ens disposem a viure d’una forma diferent: canviem els horaris, la manera de menjar, i fins i tot el contingut, la forma de vestir-nos i també de relacionar-nos amb la gent propera (més d’una separació s’ha pastat durant una visita a les piràmides). Però jo m’atreviria a dir que el temps dels viatges de feina és encara molt més “sintètic”, sobretot si te’n vas prou lluny i amb una agenda tan atapeïda com la que portem aquí a Boston.

Dins d’aquest temps comprimit i d’horaris alterats, em queda poc temps per mirar les ciutats que visito, però l’aire europeu de Boston es fa evident de seguida. Davant per davant de l’hotel on estem instal·lats hi ha un vell cementiri, el Granary Burying Ground, amb les làpides de pedra grisa i desgastada molt juntes, entre les que passeja la gent, que em recorda el que hi ha al voltant de l’església de Saint Gilles, al centre d’Oxford. Aquest darrer és, però, molt més antic. El Granary Burying Ground és un monument patriòtic, perquè allà van ser enterrats “molts dels patriotes de la Guerra de la Independència”, segons expliquen les cròniques, incloent-hi alguns signants de la Declaració d’Independència i víctimes civils i desarmades de luctuosos enfrontaments amb els soldats britànics. Però més enllà del seu contingut històric i simbòlic, a mi el que em fascina és la relació tan diferent que els anglosaxons (i en general els cristians no catòlics) tenen amb la mort.

Cada dia, des que obren les portes fins que les tanquen veig passejar centenars de persones entre les 2.300 làpides del Granary Burying Ground, que no és pas l’únic espai d’enterraments conservat a la ciutat. De fet n’hi ha 16, i tots ells reben milers de visitants cada any. No és que nosaltres no conservem memòria d’espais que van servir com fossars. És simplement que en fem desaparèixer el rastre i la forma original, arrenquem les làpides i cobrim l’espai de places amb disseny modern i deixem la memòria reduïda a una placa en un mur o a un llibre d’història. La proximitat dels morts ens inquieta, tot i que, com solia dir la meva mare, ens haurien d’inquietar molt més els vius.

Preparant el viatge

Una amiga em recorda que li vaig dir que mentre pogués llegir-me, encara que els meus escrits siguin trists, és que es estic bé. Però darrerament no escric quasi gens. Bé, sí escric, i força, però no aquí. El viatge que començo la setmana vinent, a Boston, suposa una enorme feinada. Anem a una fira, portant una delegació de més de 100 persones, amb un dens programa de reunions, xerrades, trobades, presentacions i hi ha mil documents i detalls que s’han de deixar enllestits abans.

És curiós com ens canvia la vida quasi sense adonar-nos-en! Ahir els meus fills em van regalar un calendari fet amb fotos seves i meves, algunes d’un temps quan no em podia ni imaginar tenint fills. Un regal que m’arriba amb una mica de retard pel meu aniversari, i que em va fer moltíssima il·lusió. Hi surto amb 14, 17 i 20 anys; hi surto embarassada, i fent pam-i-pipa amb la meva filla quan tenia poc més d’un any, i a la neu els tres, i a Nova York, i a la platja…

Qui m’hagués dit el dia d’aquella fotografia que em van fer mitja hora abans d’inaugurar la que va ser seu provisional de la Biblioteca dels Museus d’Art, al carrer Comerç, que 20 anys després acabaria fent una xerrada a Barcelona Activa sobre la internacionalització del sector biotecnològic, que és el que vaig fer ahir a la tarda. Les meves corbes d’aprenentatge tenen salts exponencials, però a mi m’apassiona aprendre coses noves cada dia.

També és veritat que no escric gaire, perquè segueixo amb un cert desconcert l’esdevenir. La crisi està afectant-nos a tots i està canviant la manera de fer les coses. Es parla molt d’austeritat i eficiència, però aquest és un discurs una mica fora de lloc, ara que l’austeritat bé imposada i l’eficiència és fer el mateix amb la meitat o menys de gent i diners. L’eficiència i la racionalitat s’han d’imposar sobretot quan hi ha recursos suficients i som capaços de decidir la racionalitat d’un projecte des de la llibertat de poder-hi tirar més.

Bé, s’ha fet tard. Seguirem!