Retorn

Ahir em vaig quedar adormida mentre escribia:

Arribo a Barcelona esgotada. Ha estat una setmana a Boston molt
intensa, de feina a la convenció biotecnològica més gran del món, però
també de convivència amb una delegació de més de 100 persones, una
petita mostra de l’extraordinari conjunt de gent que està tirant
endavant aquest sector a casa nostra.

Viatjar plegats (45 persones de la delegació viatjavem avui en el
mateix avió) et dóna l’oportunitat de conèixer les persones que hi ha
darrera dels professionals amb qui treballes habitualment.

Esmorzars, sopars, unes copes a l’entorn d’una pista de ball et donen
una familiiaritat i confiança nutua que rarament trobes en altres
circumstàncies. Entre quasi un miler d’entrevistes dutes a terme per
la delegació (prop de 15 per cadascuna de les 72 empreses i entitats
aplegades per Biocat) algunes eren amb els propis companys de pavelló,
per conèixer millor els projectes de cadascú.

Però els moments millors són els altres, els que et permeten riure
plegats, conêixer el tarannà de la gent, veure de prop les costures
del caràcter. I la gent sempre et sorprèn.

Tinc la impressió de ser una privilegiada, perquè treballo envoltada
de sàvies i savis. Persones molt intel.ligents i ben preparades,
científics d’altísima qualificació ara convertits en empresaris. Però
també et sorprenen de vegades algunes persones de les que esperaves
més a nivell humà i veus que la generositat aparent només era un
interès espuri. I d’altres, al contrari, sota una aparença de
frivolitat amaguen una generositat i una passió humanista admirables.

Les circumstàncies d’aquest any m’han portat a fer tots els papers de
l’auca, a saludar prínceps, presidents, consellers i ambaixadors,
mentre em preocupava com sempre de periodistes i expositors. M’ha
faltat temps per escriure al bloc de Biocat (http://bloc.biocat.cat)
sobre els continguts de les poques sessions a les quals he pogut
assistir.

He tingut el temps just per reenamorar-me dels EUA, que em segueix
fascinant com a país i del que segueixo pensant que podem (que hauríem
de) aprendre moltes coses (excepte menjar i beure, que d’això sempre
m’enyoro, tot i haver provat a Boston el millor cunill de la meva
vida, però d’això ja en parlaré en un altra entrada).


Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s