Silencis i pregàries

Quan tanques una etapa —i jo en tanco una a finals d’aquest mes, quan deixaré la presidència d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa després de quatre anys al càrrec—, tendeixes a fer una mirada enrere per revisar el camí recorregut. Jo sempre torno als meus escrits, i no pas només a aquests que comparteixo amb tots vosaltres, sinó a la llarga col·lecció de llibretes que guardo als meus calaixos.

Ahir a la tarda vaig fer aquest exercici. Buscava una llibreta que vaig obrir en assumir el càrrec que ara abandono per anotar-hi les reflexions culturals a les que estava segura que aquesta feina voluntària m’inclinaria. Al contrari que algun dels meus antecessors, convençut que les entitats culturals han d’emetre opinió, jo penso, amb alguns altres companys dels òrgans directius, que una entitat opina a través de les seves activitats; són les persones i, especialment, les que ocupen els seus càrrecs directius les que estan cridades no ja tant a opinar com a reflexionar en veu alta i per escrit sobre l’entorn cultural. Curiosament, l’únic article/manifest publicat durant l’etapa de l’expresident que ara ens critica per massa passius el vaig redactar jo i encara ara, més de 10 anys després, tinc seriosos dubtes que els que el van subscriure l’haguessin assumit en tota la seva extensió.

En qualsevol cas, durant la meva presidència, els articles d’opinió s’han concentrat en el principal problema que vam haver de resoldre: el de la continuïtat als nostres locals, que vam defensar en un judici, que vam guanyar en primera instància, resolució que va ser confirmada per l’Audiència Provincial a primers de 2012. I en coses prosaiques, com defensar la pintura de la façana destruïda per l’estultícia d’uns propietaris desaprensius. La quotidianitat en temps difícils se’ns ha menjat literalment l’heroisme ideològic que se’ns reclama.

Ahir, volia escriure un punt final sobre totes aquestes coses i una mica sobre la petita frustració de sentir crítiques permanents dels que no aporten altra solució que els cants de sirena a un suposat passat gloriós, amb un “el que es feia aleshores tenia dignitat i el que ha vingut després ni s’hi acosta”. Però en lloc de fer això, vaig retrobar el meu passat a les llibretes que vaig escriure en paral·lel a l’inici d’aquest blog. Vaig retrobar les pàgines secretes que mai vaig publicar aquí perquè eren pregàries d’amor a un amor impossible.

Amb el pas del temps, els sentiments acaben amarant tot el que escrivim, i també aquest blog és ple de pregàries al mateix déu menor. En parlar-ne en veu alta, sublimem el nostre dolor, les nostres angoixes, la nostra felicitat sabent que, si no les circumstàncies o les coneixences, tots compartim sentiments propers. Però a les llibretes, el dolor és més descarnat, la il·lusió més infantil, la passió més salvatge. No hi ha distància, i la intensitat de la veu —durant 2005 i 2006 vaig escriure pràcticament cada dia— m’impressiona encara. Llegides ara, des del silenci voluntari que m’he imposat, m’aclapara la permanència dels sentiments al llarg de més de vuit anys que han vist com canviava radicalment quasi bé tot en les nostres vides. I no sé si fer-ne una lectura heroica —l’amor etern existeix i jo el conec— o una lectura pragmàtica —els amors impossibles no s’acaben perquè es mantenen a part de les misèries de les nostres vides quotidianes.

Potser ara que deixo el dia a dia als Amics —l’entitat és un d’aquests amors que no deixaré mai del tot— tindré més temps per pensar-hi i decidir quina és la resposta.

Anuncis

2 thoughts on “Silencis i pregàries

  1. Gràcies, Joan!! Em consta que a Terrassa hi ha molta gent excel·lent i, de segur, més que jo, però l'entorn no ajuda a donar-los la visibilitat que mereixen. Malauradament, els gestors no estan a l'alçada dels seus conciutadans. El 85 anys d'Amics i tota l'activitat cultural que ha generat són una mostra del que es pot fer tenint molts, molts elements en contra (en cada època uns de diferents). Imagina't si els recursos, les bones idees i la bona gestió s'alineessin!!!!

  2. Adela, t'agraeixo tota la feina que has fet pels Amics, i que només he pogut seguir des d'una certa distància. Entenc que, com a ciutadana de Terrassa, excel·leixes. Ara, vés a per nous reptes. Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s