Tornem-hi

Et lleves de matí el primer dia després de vacances i t’adones de fins a quin punt el teu cos i el teu cervell han interioritzat algunes accions, alguns gestos, que han esdevingut automàtics i quasi inconscients. Passes pel costat de la ràdio, camí de la cuina, i el teu braç s’allarga per engegar-la, però només hi pares compte quan al cap d’un parell de minuts una notícia et crida l’atenció. Obres la nevera i et quedes mirant estranyament la porta: alguna cosa no rutlla i el “programa automàtic” s’ha aturat. Llavors arriba la consciència i t’adones que no queda suc de taronja. De fet, al prestatge de les ampolles només hi ha un bric de vi per cuinar. T’ajups per obrir l’armari-rebost i comences a buscar… suc, llet… i és aleshores que t’adones de com n’és de d’hora… Buff, quina mandra haver d’anar a treballar!!!

Al tren tothom fa cara d’haver-se despertat buscant l’ampolla de llet a la lleixa de les llaunes de conserves. Alguns dormen rera unes ulleres fosques i la majoria llegim: pocs diaris, uns quants llibres, alguns e-books, poquetes tablets i molts, molts smart phones. Portem el món a la butxaca, el “nostre” món: el nostre correu electrònic (el personal i el de la feina, que mentre es té esdevé una “segona pell”); el perfil de Facebook i de Twitter; la nostra música preferida; les nostres fotografies; els nostres vídeos… Ens concentrem en la pantalleta i el nostre “pilot automàtic” no ens fa aixecar el cap fins que som a tocar de l’estació de destí. Amb poc esforç i uns auriculars ens podem imaginar que som al saló de casa…

Però no. Una veu metàl·lica ens recorda el nom de l’estació i tots els enllaços possibles. La veu ens enllaça  en una rutina que és, alhora, feixuga i protectora. Passes, com la majoria de dies, per davant d’aquell bar i et reconforta l’olor de cafè. Al quiosc de la cantonada mires de reüll la portada d’aquella revista que de vegades et compres, però decideixes que ja t’ho pensaràs al sortir, si la vols. Recordes un moment els que s’han quedat dormint a casa i sents una petita punxada d’enveja. Respires fons i et fiques a l’ascensor, i penses, alleujat, que avui, amb tan poca gent que treballa aquesta setmana, segur que al bar no s’acaben les pastes de xocolata!

PD: Vaig fer aquesta entrada al tren, mentre anava a treballar, i abans de llegir que al Rodrigo Rato l’han nomenat conseller assessor de Telefònica. Serà per tots els mèrits que jo subratllava en la meva última entrada de l’any passat? Estic escandalitzada. Tant, que em nego a dedicar-li una entrada sencera al tema. Hi ha qui passa a la història per arribar a un càrrec important i exercir-lo bé. Aquest paio passarà a la història per haver-ho fet de malament a pitjor en tots els càrrecs que ha ocupat. Aquesta setmana l’han nomenat, fins i tot, “el cinquè pitjor directiu del món”!!! I li segueixen donant càrrecs, mentre gent amb força més talent es mor de fàstic o no té feina. Quin país!!!

Anuncis

2 thoughts on “Tornem-hi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s