Maternitat

A les nou i cinc m’escapo un moment de l’objectiu del dia per portar el cotxe al mecànic. Fa només cinc minuts el carrer era ple de criatures que feien cap a les dues escoles que tinc al costat de casa. Ara tot és en silenci i jo estic parada darrera un camió bloquejat per un cotxe aparcat sota el senyal que ho prohibeix. El camioner es cansa d’esperar i avança amb penes i treballs enfilant-se a un simulacre de vorera (fa un pam d’ample!).

Vint metres més endavant, ha de repetir l’operació, ara sobre una vorera de 40 centímetres; quan ja és quasi al final de la maniobra, una de les dones que la fan petar a la porta de l’escola, s’acosta al cotxe, acciona el comandament a distància i sembla que vagi a seure al volant per treure’l, però s’ho repensa, perquè el camió ja ha passat. No me’n sé estar i dic en veu alta: “Quins pebrots!”. La dona em sent i es tomba agressiva: “¿Le pasa algo señora?” Em vénen ganes de baixar el vidre de la finestra i respondre, però no tindria sentit. Pel retrovisor miro les quatre dones que xerren tranquil·les a la porta del col·legi i penso en quantes maneres diferents hi ha de viure els treballs de la maternitat.

El mecànic és just uns quants carrers més enllà. Torno a casa travessant la plaça on ha instal·lat el seu campament un circ. Em criden l’atenció les cortines de ganxet a la finestra d’un carruatge; m’adono que és una casa i em pregunto com deu ser criar un fill en un circ. Penso fugaçment que m’hagués agradat ser la dona d’un firaire, anar pel món amb una troupe transhumant i despertar-me cada dia veient un paisatge diferent. I mentre ho penso em fixo en els carruatges que són bellíssims, de fusta pintada de verd fosc i decorats amb pintures que recorden els cartells de primers del segle XX. Un parell porten data: Carruaje 32. Año 1930; Carruaje 6. Año 1919. Unes tanques de fusta, com de jardí de campinya anglesa, cobreixen els espais entre les cases amb rodes. A totes les finestres hi ha cortines de ganxet.

Penso en un trapezista de cos ferm i en uns ulls alegres amagats sota la ganyota trista d’un cara-blanca. Probablement el paisatge de les seves dones no deu canviar pas tant: unes caravanes blanques entremig d’uns carros verds, al davant una carpa groga i blava i al darrere unes tanques de jardí sense flors.

I penso en la maternitat, en la de les dones dels firaires i en la meva, com faig sovint aquests dies, a mesura que s’acosta l’aniversari de la meva filla, que en farà 18. Canvi de cicle. Hi penso i recordo com si fos ara que, en agafar-la en braços per primera vegada, vaig sentir que em queia a sobre un pes feixuc per al qual no estava preparada. La sostenia i, sense poder pronunciar ni un mot, jo era incapaç de deixar de plorar. Aquella era la primera cosa que em passava a la vida que era de veritat per sempre. Passés el que passés, passi el que passi, jo sempre seré la seva mare. I jo volia ser aire en moviment, anar d’experiència en experiència com qui va de ciutat en ciutat, i que res fos per sempre.

El cert és que tinc poc mitificada la maternitat. Probablement és el millor que m’ha passat, però m’ha resultat força difícil. Estimo molt els meus fills; són les persones que més estimo del món. Mataria per defensar-los, si calgués. Però de tant en tant necessito desconnectar-me d’aquesta responsabilitat. Es tracta, sobretot, d’un estat mental, un espai que em pertany només a mi, on no hi ha ni pares, ni mares, ni fills. Penso en la maternitat, també, perquè fa un any i mig que vaig perdre el meu pare; la mare feia molts anys, 16, que ens havia deixat. I he pensat molt en la relació que teníem, que va anar i venir per camins difícils, perquè els fills ho són per sempre, però els pares no.

De vegades els pares els matem, els oblidem, els deixem enrere mentre nosaltres avancem només mirant endavant. Ells ens demostren una fe incombustible i nosaltres tenim la sensació que s’han quedat retinguts en un món del que ja no formem part. Un dia ens girem i tenim la sensació que els nostres pares ens miren des de la finestra amb cortines de ganxet, des del carro d’un circ d’una altra època. Un dia mirarem per la finestra i veurem com els nostres fills tomben el cap per mirar-nos.

Anuncis

5 thoughts on “Maternitat

  1. Ni Reiki, ni yoga, tampoco la meditación me ayudan a ser mejor, a sentirme tan bien como prometen. Me falta disciplina para lo alternativo. Cuando entro en el tercer “ommmmm”, la mente se me pierde en cualquier melodía más rítmica y recién escuchada en cualquier radio Olé, y abandono la concentración espiritual. Tengo otras terapias. Leer el blog de Adela. No hace falta más.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s