Cartes a un amic distant: botànica

M’envien un correu publicitari que diu “A l’estiu l’amor és més a prop” i a mi em fa pensar en una pregunta que m’he plantejat diverses vegades: si fos una planta, de quina mena seria la nostra relació? Un arbre de fulla perenne, verd tot l’any però aspre i ferreny, incòlume i invulnerable a les nits fredes i els vents forts de la muntanya? O seria un ametller de lleuger i imperceptible perfil negre d’octubre a gener, quan esclata en un milers de flors blanques i roses anunciant la primavera per entretenir-se després a fabricar lentament, amb parsimònia, els seus fruits dolços i eixuts?

Qui sap si la nostra relació no és un cactus de fulles crasses que es protegeix amb espines del món exterior i que molt de tant en tant produeix una flor única i solitària de color vibrant. O potser una tropical flor de nit, un Dondiego d’aquells que s’amaguen de la llum i el sol i perfumen els capvespres amb la seva explosió de fúcsia i blanc. Si pogués seguir els dictats del meu cor i el meu desig, la nostra relació seria un arbre de fruits saborosos: un d’ombra densa i fresca, com el cirerer, o un de flor perfumada i curadora, com la tarongina

Travessava camps, tot fent camí a cavall en una processó que només era meva per amistat, quan he vist la flor que nosaltres som. L’esclat de groc de la ginesta perfuma els marges i pinta de primavera les terres seques i pobres. De llargues tiges sense fulles, dures, aspres i grises quan no tenen flors —abans se’n feien escombres de branques, bones per corrals i terres sense enrajolar—, la ginesta té poca presència als jardins; té un caràcter salvatge i un punt de desmesura quan l’aigua de la pluja cau generosa. I en mig d’un territori cremat i eixut, dues flors de ginesta isolades al capdamunt d’un tija verda tenen la dignitat i la brillantor d’un tresor preciós.

M’agrada el groc de la ginesta, perquè parla d’estiu, d’alegria i de vida, que creix enèrgica, malgrat les dificultats, entremig de les roques dures i els pedregars, en les raseres i els pendents. M’agrada la seva flor exuberant i sofisticada com un lliri, i de perfum intens. I així és aquest afecte que tu i jo ens tenim: creix sobre un terreny aspre i castigat, arbust embardissat, ressec i invisible fins que l’escalf del sol amable l’omple de flors.

L’estiu ens apropa, i les meves paraules, com pètals de ginesta, pinten catifes acolorides perquè tu hi caminis per sobre. L’estiu ens apropa i la teva música és com el brunzir de les abelles que volen embriagades per la dolça olor de la ginesta. L’estiu ens apropa, però vull aprendre a teixir amb les tiges de la ginesta una corda forta que ens mantingui units quan arribi el fred de l’hivern i el paisatge es despinti i la vida s’amagui sota terra.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s