Cançons, records i incerteses

Aquesta setmana ha mort George Moustaki i fa alguns dies va morir un home que vaig estimar quan escoltava Moustaki. Va ser un amor fugaç i adolescent per un poeta que tenia els ulls “délavés” com el Moustaki, un amor de nits d’agost i diumenges a la tarda, un amor càlid com la sorra blanca d’una platja grega al capvespre i amb olor d’espècies i romaní. Un amor que sempre m’ha fet pensar en dos versos de “La chanson des vieux amants” de Jacques Brel:

“…il fallait bien passer le temps,
Il faut bien que le corps exulte.”

Feia molts anys que no en sabia res del poeta, però saber de la seva mort m’ha fet sentir una mica més sola. És com si la vida fos un llarg camí que fem al costat dels qui hem conegut i estimat, que ens acompanyen fins i tot quan ja no els estimem i ja no els veiem. Viatgem amb els nostres records a la motxilla, i la mort dels qui ens han acompanyat pel camí fa la càrrega més feixuga, amb el pes d’unes memòries que ja només nosaltres podem conservar.

Com sempre, quan s’apropa el meu aniversari, miro enrere i endavant, i durant uns moments experimento un cert vertigen, com si estigués dalt de tot d’un sender empinat que baixa davant meu i es perd entremig d’un bosc espès. No pots evitar preguntar-te què hi haurà després del revolt. De vegades intento imaginar-me on seré d’aquí a 10 anys i se’m fa impossible, sobretot quan penso on era ara en fa 10. A més, vivim temps de canvis i d’incerteses, una època on ja no té cabuda “allò que sempre s’ha fet així” i on l’expressió “per a tota la vida” ha deixat de tenir sentit per a quasi bé tot. Temps incerts que empastifen la vida amb la taca oliosa del pessimisme.

Per mi el pitjor de tot és la sensació d’estar submergits en una crisi ètica i moral: arbitrarietat, indiferència davant les desgràcies alienes, abusos de poder, corrupció, desvergonyiment polític… Només una mica ja és massa de tot això i ara no parem de veure’n per tot arreu (amb casos tan flagrants que, fins i tot The New York Times se n’ha fet ressò!!). I el més greu és que corruptes declarats segueixen rebent el suport públic i el vot de molts ciutadans i ciutadanes. Quina mena de societat posa al capdamunt de les seves institucions persones que són exemple de tot el que no ha de fer un polític o un líder social decent? Quina mena de gent som que, si veiem els abusos, diem “quan la gent arriba al poder, ja se sap” i girem el cap cap a l’altra banda, en lloc de reclamar i exigir canvis, dimissions i condemnes.

L’adéu de Moustaki m’ha fet pensar en uns temps on tot semblava més fàcil, perquè jo era jove i apassionada i confiada. Ara sóc bastant més escèptica i tinc bastanta menys fe en les idees i les persones. Sort que sempre hi ha una cançó per consolar-nos.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s