Tinc una llibreta a casa meva on cada pàgina parla d’amor. Cada pàgina de la meva llibreta porta el dia d’un any llunyà i juntes, l’una darrere l’altra, fan un llarg enfilall de setmanes que sumen uns quants mesos. Tinc una llibreta a casa meva on cada pàgina porta el teu nom.

Tinc un calaix ple de llibretes que expliquen molts anys de la meva vida i em causa tant de desconcert topar-me, tot rellegint-les, amb les coses que han canviat brutalment com comprovar que la intensitat d’alguns sentiments es pot mantenir, incombustible, al llarg de molts anys. Les meves llibretes guarden converses imaginàries, cartes mai enviades i el rastre de les llàgrimes d’un miler de nits. Les meves llibretes saben el teu nom fins i tot quan no hi és escrit, quan s’amaga a darrere de paraules que diuen altres coses.

De tant en tant, no puc sostreure’m a la temptació de tornar a ser per uns moments una adolescent desorientada i rellegeixo les pàgines —molt poques— que vaig escriure amb 15 i 16 anys. Somric davant dels drames puerils, i l’èmfasi en els “grans fets” que sóc incapaç de recordar però que els texts no descriuen perquè, afirmava, “no els oblidaré mai”. Tanmateix, em reconec en la passió flamejant que encén molts paràgrafs, i que encara ara sento que, de vegades, m’arrossega.

Hi ha de tot a les meves llibretes, fins i tot una descripció detallada, hora a hora, de l’angoixa que em van produir els fets del 23 de febrer de 1981, quan Tejero va ocupar el Congrés i Milans del Bosch va treure els tancs al carrer. Pors, descobertes, incerteses, alegries, angoixes, il·lusions, decepcions, esperances… i l’amor en totes les seves formes: l’esbojarrat, el passional, el superficial, el compromès, el maternal, el filial, el traït, l’impensat, l’etern…

En un altra entrada (Silencis i pregàries) parlava de les “pregàries d’amor a un amor impossible” que omplen les pàgines que he escrit, però els amors impossibles no existeixen, perquè els nostres sentiments són reals, i el nostre amor existeix… encara que s’adreci a la persona equivocada o a l’ànima absent. No estem fets per estar sols, sinó per estimar, tant se val si els nostres sentiments no lliguen amb allò que ens convindria.

A sobre la meva taula tinc dues llibretes noves, dos quaderns preciosos que m’han regalat els que m’estimen perquè les ompli de pregàries al déu arquer, de records de cançons tendres, de paisatges vibrants, i dels colors i els perfums de les flors que m’agraden. Jo voldria ser capaç de guardar-hi històries fantàstiques de móns màgics on tots els que s’estimen podran estar junts per sempre.

La mirada misteriosa dels gats de purpurina i la serp de foc vigilen les meves paraules, mentre jo penso en una cançó que diu “necessito algú com tu per entendre el meu cor i la meva ànima”. Tots necessitem qui apaivagui el nostre cor i bressoli el nostre esperit. Si el trobeu, feu-me cas: escriviu el seu nom en una llibreta preciosa i guardeu-la bé. Lluny del foc i dels peixets de plata i molt a prop del cor.