Des de Colòmbia (2)

La meva estada a Colòmbia s’acosta al seu final i acomulo tanta informació, tantes idees, que suposo que hauré de fer noves entrades quan reposi i ordeni el pensament.

Era un viatge de feina i he complert els objectius que m’havia proposat, pel que he tingut poc temps per passejar-me. A més, dues ciutats de l’extensió i diversitat de Medellín i Bogotà no es poden apreciar en només cinc dies.

No he tingut ocasió de moure’m pels entorns més turístics, com la zona de La Candelaria, aquí a Bogotà, entre altres coses perquè propis i estranys m’han advertit del risc de moure-s’hi sol i amb aspecte de turista. Els robatoris són freqüents i a voltes violents. Tret d’aquesta autolimitació, Bogotà és una ciutat molt agradable (almenys el poc que he pogut veure al voltant de la Plaça del 93 i a la Zona T, un àrea restringida al trànsit amb una concentració de les botigues de marques internacionals que trobes a tot el món, incloent Zara, Massimo Dutti i Desigual); la gent és molt gentil; i es respira el mateix aire animat i laboriós que a Medellín.

No saps mai fins a quin punt són sinceres les declaracions de les elits polítiques i econòmiques manifestant el seu compromís pel progrés social. Es millor sentir-ho que escoltar el contrari i, en qualsevol cas, m’ha semblat real en la gent amb qui he parlat. Alguns també adverteixen que el grau de corrupció política és elevat, d’altres recorden l’amplitud de la bretxa social (que no es redueix només amb declaracions i que manté enormes diferències entre l’educació i la salut pública i la privada). Però hi ha una percepció de canvi a millor generalitzada i arreu els programes d’emprenedoria desborden d’èxit de participació, perquè la gent té ganes de fer coses. I dóna gust estar en un lloc on la gent té ganes d’inventar i no viu només preocupat de “salvar les naus”, com passa sovint a casa nostra (que primer no vam voler veure la crisi i ara no ens la traiem de sobre).

Si escoltes les converses de la gent del carrer —taxistes, botiguers, cambrers…—, sovintegen les crítiques a una classe política corrupta. Pensen que darrera la guerra contra la guerrilla de l’expresident Uribe hi havia molt de venjança personal —el seu pare i el seu germà van ser segrestats i assassinats per les FARC—, però creuen que fins que ell no va arribar el país estava segrestat per la violència i que sense la seva acció no hagués estat possible posar-hi fi. No entenen, diuen alguns, per què se’l critica tant, si abans que ell parés els peus a la guerrilla, la gent no gosava sortir de casa.

És difícil jutjar des de fora una situació tan complexa, en la que, com passa sempre en els conflictes violents, tots els actors tenen una part de culpa i les víctimes civils estan sempre al mig d’un foc creuat. Aquí hi havia guerrillers, militars, paramilitars i narcotraficants, així que les bales plovien de totes bandes. La sortida d’un conflicte així és meritòria fins i tot si és imperfecta.

Ara espero a l’aeroport l’avió cap a Madrid (malauradament, el vol directe Bogotà-Barcelona només funciona tres dies a la setmana). El viatge m’ha deixat moltes ganes de conèixer més d’aquest país. Estic quasi segura que tornaré. Quasi, perquè en aquesta vida no pots estar mai segur del tot de res.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s