Etiqueta: corrupció

Corrupció

Mentre llegeixo, entre sorpresa i espantada, les informacions que corren per les xarxes sobre la parcialitat de nomenaments i els mètodes censurables amb què han obtingut els seus llocs a les llistes alguns membres de les formacions polítiques que han convençut els votants amb la promesa de la regeneració democràtica, em llenço a una reflexió sobre la naturalesa de la corrupció.

Aquesta és la meva manera de fer front als sentiments de frustració i impotència que em causen aquestes notícies, segurament amplificades i emfasitzades per una premsa crítica, però no contestades de la manera que jo crec adient: amb demandes judicials, si les acusacions són falses, i amb gestos contundents de correcció (dimissions, cessaments, desautoritzacions explícites…), si són certes.

Les irregularitats de la vida política solen anar lligades a dues actituds diferents: d’una banda, tenim la cerca dels interessos personals, ja sigui vinculats a un enriquiment il·licit o a l’ambició de poder (hi ha qui enlloc d’acumular diners vol acumular “servents” i “deutors”); de l’altra banda, hi ha qui creu que la fi justifica qualsevol mitjà, i perd la raó pel fet de creure que tot és acceptable per a situar-se en posició de defensar-la.

La primera actitud va vinculada a l’egoïsme i a una desmesurada ambició personal; la segona denota una confusió o una manca total de pricipis ètics, sense els quals és paper mullat l’esperit democràtic que els afectats vindiquen. Perquè la democràcia és sobretot això: sometre la vida pública a uns principis ètics consensuats i acceptats per la majoria per evitar que la societat es regeixi per les normes dels vencedors en una lluita fratricida.

La base de la democràcia no és el vot, sinó el dret: les lleis que som capaços de fer per garantir el compliment dels principis ètics que hem consensuat. El vot és una eina perquè els ciutadans puguem participar, a través de la selecció dels millors representants, en l’elaboració de les normes de la nostra convivència. Resulta patètic que els que hem triat perquè pensàvem que eren els millors per a representar-nos, demostrin no tenir els principis que calen; resulta dolorós, quan no els hem votat, que els fets demostrin amargament que teníem raó en no fer-los confiança.

Què cal fer en aquest país per acabar d’una vegada per sempre amb el nepotisme i la corrupció? Per posar fi a les irregularitats, al tot s’hi val, al doble raser… ? Quan podrem tenir alguna cosa que s’assembli al govern dels millors, on pesi més el currículum professional que el llibre de família? On és la gent preparada i conscient, alhora, que fer política és estar al servei de la gent i no al servei del partit ni d’interessos espuris, col·lectius o personals?

Seguirem esperant, sense perdre l’esperança!

Des de Colòmbia (2)

La meva estada a Colòmbia s’acosta al seu final i acomulo tanta informació, tantes idees, que suposo que hauré de fer noves entrades quan reposi i ordeni el pensament.

Era un viatge de feina i he complert els objectius que m’havia proposat, pel que he tingut poc temps per passejar-me. A més, dues ciutats de l’extensió i diversitat de Medellín i Bogotà no es poden apreciar en només cinc dies.

No he tingut ocasió de moure’m pels entorns més turístics, com la zona de La Candelaria, aquí a Bogotà, entre altres coses perquè propis i estranys m’han advertit del risc de moure-s’hi sol i amb aspecte de turista. Els robatoris són freqüents i a voltes violents. Tret d’aquesta autolimitació, Bogotà és una ciutat molt agradable (almenys el poc que he pogut veure al voltant de la Plaça del 93 i a la Zona T, un àrea restringida al trànsit amb una concentració de les botigues de marques internacionals que trobes a tot el món, incloent Zara, Massimo Dutti i Desigual); la gent és molt gentil; i es respira el mateix aire animat i laboriós que a Medellín.

No saps mai fins a quin punt són sinceres les declaracions de les elits polítiques i econòmiques manifestant el seu compromís pel progrés social. Es millor sentir-ho que escoltar el contrari i, en qualsevol cas, m’ha semblat real en la gent amb qui he parlat. Alguns també adverteixen que el grau de corrupció política és elevat, d’altres recorden l’amplitud de la bretxa social (que no es redueix només amb declaracions i que manté enormes diferències entre l’educació i la salut pública i la privada). Però hi ha una percepció de canvi a millor generalitzada i arreu els programes d’emprenedoria desborden d’èxit de participació, perquè la gent té ganes de fer coses. I dóna gust estar en un lloc on la gent té ganes d’inventar i no viu només preocupat de “salvar les naus”, com passa sovint a casa nostra (que primer no vam voler veure la crisi i ara no ens la traiem de sobre).

Si escoltes les converses de la gent del carrer —taxistes, botiguers, cambrers…—, sovintegen les crítiques a una classe política corrupta. Pensen que darrera la guerra contra la guerrilla de l’expresident Uribe hi havia molt de venjança personal —el seu pare i el seu germà van ser segrestats i assassinats per les FARC—, però creuen que fins que ell no va arribar el país estava segrestat per la violència i que sense la seva acció no hagués estat possible posar-hi fi. No entenen, diuen alguns, per què se’l critica tant, si abans que ell parés els peus a la guerrilla, la gent no gosava sortir de casa.

És difícil jutjar des de fora una situació tan complexa, en la que, com passa sempre en els conflictes violents, tots els actors tenen una part de culpa i les víctimes civils estan sempre al mig d’un foc creuat. Aquí hi havia guerrillers, militars, paramilitars i narcotraficants, així que les bales plovien de totes bandes. La sortida d’un conflicte així és meritòria fins i tot si és imperfecta.

Ara espero a l’aeroport l’avió cap a Madrid (malauradament, el vol directe Bogotà-Barcelona només funciona tres dies a la setmana). El viatge m’ha deixat moltes ganes de conèixer més d’aquest país. Estic quasi segura que tornaré. Quasi, perquè en aquesta vida no pots estar mai segur del tot de res.

Jo també llegeixo Wikileaks

Sí, navego amb enorme atenció i interès pel cabalós riu de cables transmesos des d’ambaixades i consolats nord-americans de tot el món, i llegeixo desenes d’informes que desperten el meu interès, mentre alhora segueixo l’exploració  i les “descobertes” de centenars de periodistes de tots els diaris, que en lloc d’una “gola profunda” tenen una gàbia gegantina de lloros garlaires en forma de web.

Jo no havia entrat encara a les cròniques des d’Abuja, la capital de Nigèria, quan ahir El País va publicar la més que qüestionable actuació de la farmacèutica Pfizer al país africà, amb un exèrcit d’advocats intentant aturar les causes judicials empreses contra la companyia per les seqüeles que un tractament experimental havia deixat en una colla de nens nigerians. El cable de l’ambaixada nord-americana a Nigèria de desembre de 2009 publicat per Wikileaks sembla un tros del guió de The Constant Gardener, la novel·la de John Le Carré, portada al cinema per Fernando Meirelles, que destapa la corrupció i les pràctiques criminals d’una companyia farmacèutica a l’Àfrica.

En la crònica hi ha de tot: la “sospita” dels executius de Pfizer que els processos oberts a Abuja són “polítics”, perquè, afirmen, “la ONG Metges sense Fronteres també va subministrar Trovan [el medicament en fase experimental] a nens afectats de meningitis i no se’ls ha obert cap procés” (una afirmació que, a més de greu, resulta molt estranya, si el medicament estava en fase experimental); hi ha un principi d’acord per 75 milions de dòlars, que Pfizer pagaria al govern de l’Estat de Kano (Nigèria és un Estat federal) i als afectats, una quantitat important, però que la multinacional considera acceptable atès que “els costos legals dels processos oberts pugen més de 15 milions de dòlars anuals” (Déu n’hi do aquests advocats!!!); hi ha també una comprensible preocupació de part de Pfizer per la corrupció local (es parla de pagar la part d’indemnització que correspon al govern local mitjançant la construcció d’instal·lacions sanitàries i de la constitució d’una fundació administrada per una ONG per garantir que les indemnitzacions arribin a les famílies), però alhora és precisament aquesta corrupció local (la divulgació dels negocis dubtosos del fiscal general i la intermediació d’un antic president colpista) l’eina que la farmacèutica empra per forçar la suspensió dels processos judicials.

Francament, impagable. M’ho miri com m’ho miri, només trobo beneficis en el fet que aquesta mena d’informació sigui posada a l’abast de tothom, perquè com diu Enrique Dans en el seu blog, l’única defensa que tenen els governs (i jo afegiria les corporacions i els individus) davant de Wikileaks i la seva filosofia de transparència total és no tenir res per amagar. No hi puc estar més d’acord. Cal ser coherent i conseqüent, cal ser honest des d’una perspectiva legal, però també des d’una perspectiva moral. Amb més fair play, no calen tants informes confidencials, i amb una mica menys d’hipocresia, probablement podríem veure una reducció efectiva de la corrupció.

Com a mostra del que vull dir, us tradueixo un exquisit fragment de l’informe emès l’octubre de 2008 des de l’ambaixada nord-americana de Bishkek, capital del Kirguistà, sota el prou evident títol de Càndida conversa amb el Príncep Andrew sobre l’economia kirguiza i el “gran joc” :

«Després d’una estona donant voltes desganadament sobre el tema [el sentiment dels kirguizos que les potències occidentals els havien forçat a signar contractes desavantatjosos quan el 1990 s’havia separat de l’antiga Unió Soviètica], només fent algun esment mordaç a “interessos personals”, els representants empresarials van començar a descriure el que consideraven una vergonyosa situació de corrupció de l’economia kirguiza. Tot manifestant que cap d’ells no hi havia participat mai i que mai havien pagat suborns, un representant d’una companyia mitjana va manifestar que “De vegades és una espantosa temptació”.  En una sorprenent manifestació de candor, tenint en compte que el dinar tenia lloc en un hotel públic, tots els homes de negocis presents a la reunió van començar aleshores a comentar que no es podia fer res al Kirguistà si Maxim, el fill del president Bakiyev, no se’n duia “la seva tallada”. El Princep Andrew va ficar-se en el tema amb ganes, dient que no deixava de sentir el nom de Maxim “un cop i un altre, per tot arreu” quan es parlava de fer negocis en el país. Envalentit, un dels homes de negocis va dir que “fer negocis aquí és com fer negocis al Yukon” en el segle XIX, és a dir que només aquells que estiguin disposats a participar en les corruptes pràctiques locals podran fer diners. Els seus col·legues van donar-li la raó de forma entusiasta i un d’ells va assenyalar que “aquí no ha canviat res. Abans tot el que senties era el nom del fill de l’Akayev. Ara és el nom del fill del Bakiyev”. En aquest punt el Duc de York va fer una gran riallada tot dient: “Això sona exactament com França”.

(…) El dinar havia durant ja quasi el doble de temps del previst, però semblava que pel Príncep tot just estàvem al començament. Havent esgotat el tema del Kirguistà, va tornar a parlar sobre la promoció dels interessos econòmics britànics a l’estranger. Va clamar contra els investigadors anti-corrupció britànics que havien comès la “idiotesa” de quasi bé tirar per terra el negoci Al-Yamama anb Aràbia Saudita. (NOTA: El Duke es referia a la investigació, posteriorment tancada, sobre uns suposats suborns que un membre de la casa reial saudita havia rebut a canvi d’un lucratiu contracte plurianual amb BAE Systems per proveir equipament i formació a les forces de seguretat saudites. FI DE LA NOTA.) Els súbdits de la seva mare asseguts al voltant de la taula van bramar la seva aprovació.»

Entenc que als Estats Units no els agradi que la Casa Reial britànica i el govern de Gran Bretanya coneguin la crítica opinió que a la seva ambaixadora al Kirguistà li van merèixer els comentaris del Príncep Andrew i dels empresaris anglesos reunits en aquest dinar, on ella era la única no anglesa (la diplomàtica assenyala al principi de l’informe la seva estranyesa perquè no hagin estat convidats l’ambaixador de França i el d’Alemanya) i dedueixo que l’única dona. Però, és clar, l’autèntic problema no és que Wikileaks ho faci públic, sinó que l’ambaixadora tingués material tan “sucós” amb el que confegir el seu informe.

El despatx diplomàtic està escrit amb una ironia i un llenguatge dignes dels guionistes de Sí, ministre. (Impagables les referències a l’anàlisi que el príncep anglès fa de la geopolítica asiàtica, que considera un retorn al Great Game, que és com els anglesos anomenen el llarg període d’enfrontaments bèl·lics amb Rússia [1813-1907] pel control de l’Àsia central). I sembla que el Príncep Andrew intuís on acabaria la crònica del dinar quan cap al final va aprofitar per criticar “els (insult) periodistes, sobretot del National Guardian, que fiquen els seus nassos per tot arreu”. Com veieu l’ambaixadora va tenir escrúpols de reproduir les paraules gruixudes del llenguatge reial. No es va poder estar, però, de citar el que sens dubte hem de valorar com la cirereta del dinar:

«Tot sortint, un dels assistents va confiar a l’ambaixadora: “Quin fantàstic representant del poble britànic! No podríem estar més orgullosos de la nostra família reial.”»

…