Mentre llegeixo, entre sorpresa i espantada, les informacions que corren per les xarxes sobre la parcialitat de nomenaments i els mètodes censurables amb què han obtingut els seus llocs a les llistes alguns membres de les formacions polítiques que han convençut els votants amb la promesa de la regeneració democràtica, em llenço a una reflexió sobre la naturalesa de la corrupció.

Aquesta és la meva manera de fer front als sentiments de frustració i impotència que em causen aquestes notícies, segurament amplificades i emfasitzades per una premsa crítica, però no contestades de la manera que jo crec adient: amb demandes judicials, si les acusacions són falses, i amb gestos contundents de correcció (dimissions, cessaments, desautoritzacions explícites…), si són certes.

Les irregularitats de la vida política solen anar lligades a dues actituds diferents: d’una banda, tenim la cerca dels interessos personals, ja sigui vinculats a un enriquiment il·licit o a l’ambició de poder (hi ha qui enlloc d’acumular diners vol acumular “servents” i “deutors”); de l’altra banda, hi ha qui creu que la fi justifica qualsevol mitjà, i perd la raó pel fet de creure que tot és acceptable per a situar-se en posició de defensar-la.

La primera actitud va vinculada a l’egoïsme i a una desmesurada ambició personal; la segona denota una confusió o una manca total de pricipis ètics, sense els quals és paper mullat l’esperit democràtic que els afectats vindiquen. Perquè la democràcia és sobretot això: sometre la vida pública a uns principis ètics consensuats i acceptats per la majoria per evitar que la societat es regeixi per les normes dels vencedors en una lluita fratricida.

La base de la democràcia no és el vot, sinó el dret: les lleis que som capaços de fer per garantir el compliment dels principis ètics que hem consensuat. El vot és una eina perquè els ciutadans puguem participar, a través de la selecció dels millors representants, en l’elaboració de les normes de la nostra convivència. Resulta patètic que els que hem triat perquè pensàvem que eren els millors per a representar-nos, demostrin no tenir els principis que calen; resulta dolorós, quan no els hem votat, que els fets demostrin amargament que teníem raó en no fer-los confiança.

Què cal fer en aquest país per acabar d’una vegada per sempre amb el nepotisme i la corrupció? Per posar fi a les irregularitats, al tot s’hi val, al doble raser… ? Quan podrem tenir alguna cosa que s’assembli al govern dels millors, on pesi més el currículum professional que el llibre de família? On és la gent preparada i conscient, alhora, que fer política és estar al servei de la gent i no al servei del partit ni d’interessos espuris, col·lectius o personals?

Seguirem esperant, sense perdre l’esperança!