Un fil de seda fina

Hi ha amics amb qui perds el contacte durant anys —perquè la vida ens porta sovint lluny dels camins coneguts i dels ports d’origen—, però sempre tens la impressió que us manté units un fil quasi invisible de fina seda. Preguntes a uns i altres què en saben; si és una persona d’èxit, llegeixes aquí i allà els seus fets; i si un dia, casualment, coincideixes, l’abraçada càlida enforteix la seda fina. 

Però de sobte, impensadament, dolorosament, el fil es trenca, i l’amic et deixa per sempre. Ja no hi haurà més notícies, ni trobades casuals, ja no hi haurà amics comuns que expliquin anècdotes, bones o dolentes, tant se val. Malgrat els anys i la distància, sents que l’esperit de l’amic és com un estel que una ventada t’ha arrencat de les mans i que, impotent, veus perdre’s en l’horitzó. I t’envaeix una profunda tristesa. 

Jo vaig conèixer el Juli quan encara no era l’home famós que acabaria sent, quan tenia una botiga de discs (Transformer, crec que pel disc de Lou Reed) on venia joies introbables que ell mateix portava de Londres i on diversos amics ens reuniem cap al tard per decidir què faríem aquella nit, quin concert ens abellia o a quina festa ens havien convidat (llavors es feien festes). Els caps de setmana ‘punxava’ discs al Cerebrum, una discoteca on jo i les meves amigues (que mai van anar a Transformer) anàvem a ballar. 

El recordo present en molts moments transcendents (per a mi) d’aquells anys bojos. Ens va engrescar perquè anéssim a un sopar-espectacle a Granollers el dia del meu 18è aniversari, que per moltes raons, que no ve al cas explicar aquí, va donar un tomb a la meva vida. Poc temps després ens vam convertir en veïns, al límit del barri de Sant Pere, i va formar part de divertides arroçades a les tres de la matinada o de molts consistents esmorzars de cullera amb què la colla posava fi a llargues nits de música i beure generós. 

Sempre he tingut la convicció que em va salvar la vida, tot enredant-me per anar amb ell i amb un altre amic a sopar a Barcelona una hora abans que un eixelebrat fatxa tirotegés la finestra davant la qual m’havia passat mitja tarda asseguda llegint, allà als Amics de les Arts. 

La meva parella de llavors i jo érem amb ell quan li van parlar per primer cop d’El Bulli com una opció de feina. I va ser perquè hi era ell que vaig tenir el privilegi de conèixer la Marketta Shilling i dinar i sopar diverses vegades al famós restaurant, però això abans que arribés Adrià i es fes de veres famós. 

Després la vida ens va portar per camins distants, ell en l’alta gastronomia, jo en la cooperació internacional. Vam coincidir a penes, algun dia a la Nova Jazz Cava o en la celebració d’un amic comú, sempre amb la Marta, la fidel companya des de fa més de 30 anys. 

Hi ha gent que has conegut i que has estimat com un germà gran del que vas aprendre moltes coses. Després la vida et distancia, però sents que encara esteu units per un llarg i subtil fil de seda fina, que quan es trenca et sumeix en una pesada i profunda pena. 

Anuncis

3 thoughts on “Un fil de seda fina

  1. M’ha agradat molt aquest escrit Adela..per l’emotivitat i per tanta raó que tens!! aquel fil de seda invisible!!!
    una abraçada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s