Un fil de seda fina

Hi ha amics amb qui perds el contacte durant anys —perquè la vida ens porta sovint lluny dels camins coneguts i dels ports d’origen—, però sempre tens la impressió que us manté units un fil quasi invisible de fina seda. Preguntes a uns i altres què en saben; si és una persona d’èxit, llegeixes aquí i allà els seus fets; i si un dia, casualment, coincideixes, l’abraçada càlida enforteix la seda fina. 

Però de sobte, impensadament, dolorosament, el fil es trenca, i l’amic et deixa per sempre. Ja no hi haurà més notícies, ni trobades casuals, ja no hi haurà amics comuns que expliquin anècdotes, bones o dolentes, tant se val. Malgrat els anys i la distància, sents que l’esperit de l’amic és com un estel que una ventada t’ha arrencat de les mans i que, impotent, veus perdre’s en l’horitzó. I t’envaeix una profunda tristesa. 

Jo vaig conèixer el Juli quan encara no era l’home famós que acabaria sent, quan tenia una botiga de discs (Transformer, crec que pel disc de Lou Reed) on venia joies introbables que ell mateix portava de Londres i on diversos amics ens reuniem cap al tard per decidir què faríem aquella nit, quin concert ens abellia o a quina festa ens havien convidat (llavors es feien festes). Els caps de setmana ‘punxava’ discs al Cerebrum, una discoteca on jo i les meves amigues (que mai van anar a Transformer) anàvem a ballar. 

El recordo present en molts moments transcendents (per a mi) d’aquells anys bojos. Ens va engrescar perquè anéssim a un sopar-espectacle a Granollers el dia del meu 18è aniversari, que per moltes raons, que no ve al cas explicar aquí, va donar un tomb a la meva vida. Poc temps després ens vam convertir en veïns, al límit del barri de Sant Pere, i va formar part de divertides arroçades a les tres de la matinada o de molts consistents esmorzars de cullera amb què la colla posava fi a llargues nits de música i beure generós. 

Sempre he tingut la convicció que em va salvar la vida, tot enredant-me per anar amb ell i amb un altre amic a sopar a Barcelona una hora abans que un eixelebrat fatxa tirotegés la finestra davant la qual m’havia passat mitja tarda asseguda llegint, allà als Amics de les Arts. 

La meva parella de llavors i jo érem amb ell quan li van parlar per primer cop d’El Bulli com una opció de feina. I va ser perquè hi era ell que vaig tenir el privilegi de conèixer la Marketta Shilling i dinar i sopar diverses vegades al famós restaurant, però això abans que arribés Adrià i es fes de veres famós. 

Després la vida ens va portar per camins distants, ell en l’alta gastronomia, jo en la cooperació internacional. Vam coincidir a penes, algun dia a la Nova Jazz Cava o en la celebració d’un amic comú, sempre amb la Marta, la fidel companya des de fa més de 30 anys. 

Hi ha gent que has conegut i que has estimat com un germà gran del que vas aprendre moltes coses. Després la vida et distancia, però sents que encara esteu units per un llarg i subtil fil de seda fina, que quan es trenca et sumeix en una pesada i profunda pena. 

La sinceridad no abunda

Leo en el Diari de Terrassa una entrevista con mi amigo Juli Soler —copropietario con Ferran Adrià del restaurante El Bulli— y me sorprende su sinceridad, valor tan escaso en nuestros días, en los que hasta el propio medio donde se publica la crónica celebra [sólo] su 30 aniversario, haciendo tabla rasa con su pasado de diario franquista (con yugo y flechas en su cabecera incluidos).

Explica Juli sus experiencias de juventud con las drogas y habla sin ambagues de la importancia que tuvo el LSD en la evolución del rock & roll. Hoy, cuando muchas personas públicas parecen querer olvidar qué fueron y cómo fueron en su juventud, en tiempos donde quien más quien menos hace apostolado de correción política (excepto cuando se trata de soltar exabruptos contra el adversario político), me parece loable que alguien evoque sus orígenes sin avergonzarse de ellos. Trazamos nuestra trayectoria a base de pequeñas decisiones, que nos sitúan en uno o determinado camino, y nos hacen evolucionar, aunque, al final, lo que más cuenta, es nuestra voluntad.

La sinceridad mostrada por Juli en la entrevista de su ciudad natal —donde pocos recordamos ya al chico que vendía discos en Transformer o que los pinchaba en Cerebrum— es similar a la que evidencia en el artículo Un rocker en Montjoi, en el que narra (en la web y en el libro sobre el restaurante) su llegada a la dirección del restaurante entonces propiedad de Hans i Marketta Schilling. Otro hubiera construido una historia personal de intensa dedicación juvenil a su pasión por la gastronomía y bastos conocimientos que le habrían hecho alcanzar la dirección del restaurante; Juli —cuya pasión y saber gastronómico de entonces me constan— escribe, humildemente, que al llegar a El Bulli “mi experiencia en el arte del buen comer y beber, incluidos mis conocimientos del oficio, no estaban a la altura”.

Lo dicho, tal como está el patio, resulta admirable.