Les formes de l’amor

La meva filla torna de passar uns dies fora i, cansada com està, quan seiem juntes al sofà, després de sopar, cau adormida de seguida. Li dic que se’n vagi al llit i em contesta “Vull quedar-me amb tu”, mentre repenja el cap a la meva espatlla i m’abraça.

Petonejo suaument els seus cabells i penso que l’amor té tantes formes com persones estimem. És com una poció màgica que no només té ingredients especials per a cada persona, sinó una quantitat específica de cadascun dels compostos per a aquesta fórmula magistral. Tot això fa una combinació única, irrepetible.

 Cap amor en reemplaça un altre: l’amor pels fills és immarcescible, sigui quina sigui la distància que ens separi d’ells, l’alè que batega entre els meus llavis i els cabells de la meva nena o l’abisme de la mort; els amors romàntics es marceixen, i una flor nova pot arribar a ocupar l’espai de l’anterior, però cada rosa té un color i un perfum únics, que se’ns queden gravats a l’ànima, i que perviuen dins nostre fins molt temps després que els petals assecats entre les pàgines d’un llibre s’hagin convertit en pols.

De vegades em pregunto si tots els homes i les dones del món són capaços d’estimar. Diuen que qui no ha rebut mai amor és un ésser amb l’ànima malalta que no podrà estimar, però jo crec que l’amor és la vocació de la nostra espècie, la nostra taula de supervivència. I sí, la crueltat existeix i les relacions de domini que es disfressen d’amor, i els afectes malaltissos, que confonen amor amb abús i amb submissió. Però vull creure que la majoria, fins i tot molts que han hagut d’inventar-se l’amor que ningú va donar-los, acaben trobant el camí i no es perden entre la bardissa. Potser només sóc una romàntica empedreïda.

Estrenyo el meu cos contra el de la meva filla i l’acarono. Sento la seva respiració acompassada, i tot i que sé que estaria més còmoda al llit, deixo que la tendresa ens embolcalli com una flassada flonja, mentre noto que la poció màgica em corre per les venes i em fa invencible.