Al llarg de la història, la glòria ha estat l’avantsala del poder. De Sila, general abans que cònsul de Roma, a De Gaulle, les victòries militars han precedit sovint i han estat porta d’accés a la tasca de governar una república. La glòria en els camps de batalla va consolidar les monarquies medievals —primum inter pares— i militars de tot pelatge han brandat la seva glòria guerrera per justificar l’assalt al poder de les seves dictadures.
Però el caràcter hereditari de les monarquies, primer, i les democràcies modernes, després, ho van capgirar tot. Els que s’han situat al capdavant de nacions i estats per l’atzar de la genètica o per haver guanyat unes eleccions, sense més glòria que la que dona el paper cuixé i el prime time televisiu, han cregut que la glòria era un adminicle del poder, la torna que els corresponia. Fins que els ha tocat gestionar una crisi.
I aquesta crisi d’ara és de dimensions descomunals. La primera crisi realment global, en la qual no hi ha territoris neutrals, només territoris on, de moment, la pandèmia ha tingut un impacte moderat.
No sé si és el desig d’evocar victòries glorioses —d’altra banda escasses en els 200 últims anys— el que ha portat el Govern espanyol a donar tant de pes als militars en la comunicació sobre la seva estratègia per enfronta-se a la pandèmia. Segurament hi ha coses en una emergència on l’entrenament i els recursos logístics, així com la disciplina d’un exèrcit poden ser no només útils, sinó fins i tot necessaris. Però qualsevol de les activitats o missions que puguin dur a terme els soldats per contribuir a salvaguardar la salut de la població —que no pot ser altra la seva feina— les pot explicar un ministre o qualsevol dels seus col·laboradors civils.
A alguns, començant per certs mitjans, els agrada emprar el símil militar i dir que estem “en guerra” contra el coronavirus, pero no és així. Estem tractant una malaltia —tasca del personal sanitari— i protegint la població tant com podem i sabem del contagi —i això és feina de les autoritats civils, estatals, autonòmiques i locals. Si els militars hi contribueixen, és sota la coordinació del Govern i el misnistre Illa o qualsevol dels seus companys de gabinet ja són prou grandets per explicar-ho.
La crisi és inèdita i és difícil prendre decisions davant de circumstàncies complexes i canviants, però hi ha hagut errors, des de la mania recentralitzadora que, a l’hora de la veritat, ha sigut més un obstacle que un servei, fins al fiasco dels kits de diagnòstic inservibles, passant per la lentitud en prendre la decisió d’aturar les activitats no essencials, la manca d’atenció a serveis privats crítics com les residències de gent gran, o la incapacitat de fer arribar les proves diagnòstiques a un nombre molt més gran de ciutadans. Com s’explica que a Alemanya s’hagin fet més de 900.000 tests, a França més de 600.000 i aquí només 350.000?
Més de mig milió de test s’han hagut de tornar a la Xina perquè no estaven homologats i tenien una fiabilitat per sota del 30%, però això sí, hem vist força rodes de premsa, massa, plenes d’uniformes, com si ens estiguessin passant el darrer comunicat del camp de batalla. Una parafernàlia que ha animat l’esperit fatxenda d’alguns militars, que es passegen, per exemple, pels carrers del casc antic de Pamplona al ritme de l’himne nacional espanyol, mentre els ciutadans, inclosos els nens i nenes que haurien d’estar jugant amb llibertat, estem reclosos a casa. Em podria arribar a creure que ha estat un acte aillat —que els veïns, per cert, van rebutjar amb una sonada casserolada—, però un de sol ja és massa
Tot el que estem vivint ens hauria de servir per aprendre que el poder és, abans que cap altra cosa, una responsabilitat, que s’ha d’exercir amb humilitat i saviesa, i no pas amb fatxenderia guerrera. I que la glòria… la bona, la de veritat, és anònima, és la de moltes persones treballant juntes, donant el millor d’elles mateixes per ajudar els que ho necessiten. I no calen ni uniformes de camuflatge, ni galons. ♦
Escrit(o)s (im)prescindibles 