Quan jo era molt menuda —posem 12 o 13 anys— estava convençuda que la veritat era universal i que totes les persones intel·ligents i amb formació la compartien, que estaven d’acord en allò essencial i que la racionalitat, el pensament científic —per a mi, llavors, sinònim d’objectivitat— s’imposaven de forma natural sobre qualsevol biaix produït per les creences personals (especialment, les religions). També he de dir que en aquella època m’inquietava un altre pensament: com es podia ser savi en una època on era impossible que una sola persona, un sol cervell, abastés tot el coneixement científic disponible —a la manera d’un Leonardo modern? Però, si no tenies interioritzats tots els coneixements ¿com podia sorgir del teu pensament una veritat universal? Bé, a estones també llegia històries de l’Enid Blyton.

Pocs anys després, a l’Institut, vaig tenir un professor de filosofia que em deia sempre “las personas piensan con el estómago”, que era la seva manera d’explicar-nos que la història del pensament i de la filosofia no es pot entendre sense posar les idees en el context socio-econòmic on —i del qual— han sorgit. Però també era la seva manera d’advertir-nos que la objectivitat no existeix, que no hi ha veritats universals, perquè el pensament no és abstracte, les que pensem som les persones i cadascú de nosaltres està esbiaixat per les seves circumstàncies personals: creences, pors i, sobretot, necessitats (aliment, salut i afecte).

He recordat la frase del meu antic professor tot llegint l’article d’opinió d’una persona convalescent de COVID-19, que critica amb duresa la falta d’atenció que ha patit el sistema sanitari del nostre país en els darrers anys per part dels polítics, a la qual atribueix la duresa de les condicions amb què el personal sanitari ha hagut d’enfrontar aquesta pandèmia, víctimes, segons l’articulista, d’uns gestors sanitaris que s’ho miren tot de lluny, analitzant estadístiques als seus despatxos.

És el punt de vista d’una pacient, en un moment fort de tensió i emotivitat que ella mateixa confessa. I coincideixo que, segurament, moltes coses es podrien haver fet millor. Tanmateix, sense ser una experta, tinc seriosos dubtes que una inversió prèvia molt més gran —que no dubto que pugui ser necessària— hagués canviat gaire coses d’aquesta crisi. Segurament sí haguéssin canviat coses amb una dotació superior de personal sanitari, però no necessàriament de forma positiva, perquè amb més personal mal protegit el que és quasi segur és que hi hagués hagut un nombre de contagis superior dins dels propis hospitals.

Aquí el que ha fallat sobretot ha estat la previsió: veure venir què ens queia a sobre i posar en marxa els protocols adients per enforntar-nos-hi i per protegir el personal sanitari que havia de tenir cura dels infectats i que, per tant, seria des del primer moment un col·lectiu de risc. I això, mal que li pesi a l’articulista, es fa des dels despatxos i amb estadístiques. Una altra cosa és que els gestors sanitaris tinguin la preparació que cal i que busquin el consell científic necessari i més convenient.

No seré jo qui digui que no cal augmentar la despesa sanitària. De fet, tenim la despesa pública en salut més petita dels països del nostre entorn (2.049 dòlars per càpita a l’any a Espanya en front de 2.992 a França, 2.927 a Alemanya o 2.164 a Itàlia), segons dades de l’Atlas Mundial de la Salud. Però països amb inversions més petites, com Portugal (1.737$/any) han aconseguit un millor control de la pandèmia de coronavirus i països amb inversions molt més grans, com els Estats Units (que té una inversió pública de 3.426$/any, que es multiplica per dos si es té en compte la inversió privada, fins als 7.164$/any), estan responent a la crisi encara amb més dificultats que nosaltres.

No em consolaré mirant la palla a l’ull de veí, però si volem aprendre d’aquesta crisi com preveure les futures emergències a què ens haguem d’enfrontar, haurem de deixar de banda el recurs fàcil de pensar simplement que això s’hagués evitat amb més diners i més gent, perquè no és veritat. Haurem de deixar de pensar amb l’estómac i amb el cor —després de sis setmanes confinada, l’emotivitat em comença a sobreixir— i començar a pensar amb el cervell: invertir en recerca, modelitzar riscos —que per això hauria de servir el big data, més que no pas preveure pautes de consum—, definir escenaris i determinar protocols de seguretat per a cadascún d’ells, incloent la previsió de mecanismes de coordinació que evitin improvisacions i veleitats autoritàries com les que tristament hem patit.

Són imprescindibles acords internacionals sobre com s’han de recollir i compartir les dades, per evitar al màxim que alguns governs les manipulin en interès propi posant en risc el món sencer.

I sí, també ens hem de plantejar la nostra forma de vida, revisar els nostres valors, repensar si ens cal visitar tres països cada any, i preguntar-nos si té sentit que el 80% del que consumim estigui fabricat a més de 10.000 quilòmetres. Però això ens costarà una mica més. ♦

 

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s