Cròniques del confinament (2): capvespre

He sortit de casa al capvespre, en aquella hora confusa que fa un parell de dies ja era nit i avui era encara un dia esfilagarssat de llum lletosa. Sota el pes d’un cel gris de núvols prenyats d’aigua, la ciutat buida semblava encara més fantasmagòrica.

Jo caminava depressa, travessant un silenci tan dens com l’aire humit que em costava respirar, sentint-me com una deliqüent per aquesta escapada cap al caixer,  la farmàcia i el supermercat. Les poques persones que m’he creuat, portaven la cara mig coberta amb mascaretes, unes mascaretes que només deixen a la vista uns ulls plens de desconfiança i por.

Quan veiem acostar-se algú, canviem de vorera, i ens mirem amb gest esquerp. Reservem els nostres somriures cansats per a les pantalles de l’Skype, del Zoom, del Jitsi… on ens retrobarem una hora o altra del dia amb la família, els amics, els companys de feina. Són somriures d’afecte, però mancats d’alegria, perquè estem cansats d’estar tancats, però també amoïnats i, quasi tots, en algun punt intermig entre atemorits i molt espantats per aquesta pandèmia. Amb les xifres disparades dels darrers dies, quasi tots coneixem algú que té un familiar o un amic proper aïllat a casa, ingressat, en quarentena o, fins i tot, mort a causa de la COVID-19.

Les meves passes ressonen en el carrer desert i sento que el cap em dona voltes. Deu ser l’excitació de la llarga caminada. Feia dues setmanes que no havia anat gaire més lluny dels bidons de les escombraries de la cantonada. Bé, sí, amb el gos donem la volta a l’illa de cases que hi ha una mica més enllà, però com el gos té ja 16 anys, ho fem a un pas més que lent, parsimoniós.

Entro a casa i llegeixo al mòbil que ja hi ha més de 7.700 morts a Espanya, 262 més a Catalunya (i ja són quasi 1.500), i tinc la certesa que aquell cel gris, de plom, se’ns ha caigut a sobre. ♦