El Xavi González exposa a Berlin, a la SevenStar Gallery. Va inaugurar… [Llegir més]
Autor: Adela Farré
Terrassa-O-Culta: Mosaics
Confesso que li tinc una certa antipatia a la figura del Santiago Padrós, mosaïcista terrassenc, autor, entre altres obres, dels mosaics de la basílica del Valle… [Llegir més]
Terrassa-O-Culta: Pacte Cívic per la Cultura de Terrassa
Ahir vam tenir nova reunió per parlar del Pacte Cívic per la Cultura de Terrassa. Fa uns dies veiem, a la Comissió Permanent del Pacte, el document… [Llegir més]
Temps i una mica d’ordre
Unes setmanes de feina molt intensa i el temps se’ns escola entre els dits, i amb ell les paraules que voldríem anotar al blog (paraules com petjades a la neu blanca del paper escrivia, i ens llegia dijous, la poetessa Rosa Igartua). Més blanca encara que el paper, més freda, la pantalla de l’ordinador fa pampallugues davant d’uns ulls que s’acluquen i, al final, deixes la idea per a un altre dia.
Mentrestant, ha començat la campanya electoral, hem atorgat el premi Bartra de poesia (a Igartua, precisament) i, en diversos fòrums i contextes, hem debatut el futur de la cultura a Terrassa (i no un “on va”, sinó un “on la volem portar”, que sempre resulta molt més estimulant, siguin o no viables les idees que sorgeixen).
Just abans de la darrera entrada vam assistir a l’estrena de Calígula, d’Albert Camus i, poc abans havia estat a la interpretació del Carmina Burana, de Carl Orff, per part del Cor Montserrat i l’Orfeó de Sabadell. Dos espectacles que no només em van fer pensar molt, sinó que em van fer sentir orgullosa de ser presidenta de la meva entitat, per la qualitat excepcional de la feina feta pels nostres grups. La “retrobada” amb Orff i la seva ambigua relació amb el règim nazi va ser motiu d’una petita picabaralla amb un amic, sobre fins a quin punt podem acceptar d’un artista (o de qualsevol altra persona) la connivència amb un règim dictatorial (en el cas d’Orff, la connivència amb un règim obertament genocida). Jo sóc del parer que possiblement l’obra d’un gran artista pugui salvar-se de les complicitats vergonyants del seu autor, però el mateix artista no em mereix pas tant de respecte com la seva creació. Tot i aquest parer general, també penso que cal veure cas a cas quina és la dimensió real de l’actuació “ignominiosa”, perquè cada època, cada situació és diferent.
Més que combregar-hi i manifestar-ho, Orff sembla que es va deixar estimar pels nazis, cosa que li va permetre adquirir una posició social important, que no va ser capaç d’utilitzar per salvar de la mort Kurt Huber, un músic amic que s’havia significat clarament contra el règim nazi, quan la dona d’aquest li va demanar ajut. Diuen els seus biògrafs que Orff es va sentir sempre més culpable per aquells fets (i per haver emprat el nom de l’organització de Huber, Die Weisse Rose [la Rosa Blanca], per atribuir-se unes accions anti-nazis que, en realitat, no havia emprès mai: Huber i els seus companys eren morts i no podien desmentir-lo).
Tot això ho vaig saber després de la discussió, però també vaig saber que Orff, de caràcter distant i solitari i maneres de misàntrop, considerava que les persones només eren “completes” quan podien expressar-se a través de l’art, i que aquesta expressió artística no estava reservada a uns pocs “elegits”, sinó que era el fruit d’un aprenentatge que tots podem fer. La idea clau, en la qual va basar un mètode pedagògic musical que encara s’utilitza, és que tots els nens i nenes són “musicals” i cada individu pot ser lliure per expressar-se musicalment només aprenent uns quants ritmes simples amb instruments de percussió i jugant i cantant en grup. Orff creia que podem guanyar confiança en nosaltres mateixos mitjançant la imaginació i la creativitat. “Quan perdem la fantasia, estem perduts”, assegurava.
M’entusiasma la idea d’un món d’individus creadors, simplement perquè són capaços d’entrenar la seva imaginació i que no deixen que la maduresa esdevingui encarcarament. És la idea que rau darrera del que jo entenc que és la missió d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals: un espai de creació per als especialistes no professionals de la cultura.
Seguiré reflexionant sobre el tema. Mentrestant he decidit posar una mica d’ordre als blocs. Aquest el deixaré per a les experiències més personals, tipus viatges, i les reflexions més “filosòfiques”, mentre que totes les reflexions vinculades amb Terrassa i l’entitat, les inclouré a Terrassa-O-Culta, que és on tenen més sentit. Però publicaré alertes creuades, perquè tots els que em seguiu (als quals recomano fer els comentaris obrint el blog, perquè no m’arriben els missatges que envieu a la llista de distribució) us assabenteu de les novetats.
I, apa, ara a dormir, que ja se m’ha tornar a “escapar” els temps!!!
Un altre significat
Gràcies als bombers (i bomberes) de Barcelona, aquella pregunta que se sol fer als infants, “i tu què vols ser de gran?”, adquireix tota una altra dimensió. Avui ha sortit al carrer el calendari “solidari” que el cos dels “apagafocs” edita cada dos anys amb una generosa exposició de la prosaica humanitat dels seus membres i hi ha hagut cues per adquirir tan preuat obsequi. Així que ara, si tot mirant de reüll la iaia, el nen diu: “jo vull ser bomber”, potser el que teniu a casa no és ben bé un projecte d’heroi humanitari, o potser també, que les personalitats tenen mil facetes.
S’estén com mai el culte a la bellesa dels cossos. I ara sembla quasi un èxit feminista que les noies del cos de bombers s’incorporin al calendari, el punt més destacat de la notícia de TV3. S’ha de reconèixer que les fotos tenen classe. Ben lluny dels calendaris de camioners de noies “oxixenades” de contundent carnalitat. Tots hem après a mirar els cossos amb Mappelthorpe.
Si ningú me’l regala, hauré d’anar a fer cua!