Amics de les Arts, en campanya…

…per defensar la seva permanència als seus estatges del carrer del Teatre 2.

Llegeix i difon la reivindicació de l’entitat:

Clica la imatge per ampliar-la i llegir el text

La gràcia de fer broma

Li atribueixen a Frank Sinatra aquella frase que diu “el millor és que parlin de tu… encara que sigui malament”. Així que suposo que hauria d’estar satisfeta perquè El Xerrameca, el fulletó satíric que s’edita a la meva ciutat per carnaval, m’hagi triat com un dels personatges de qui fer burla aquest any.

Convertida en Adela Faré Culleres, presidenta d’Amics dels Bars, no deixa de resultar un xic afalagador que algú, per tal de revelar als tetassencs la perversitat de la meva naturalesa, faci referència a fets de fa 20 anys (distorsionant-los, és clar, si no on seria la sàtira, oi?). La cosa indica un profund coneixement de la meva biografia, només atribuïble a l’edat (ja tenim uns anyets, tant el redactor [o redactora] com jo) i la poca feina (això segon més que probable, perquè si tingués la que jo tinc, li quedaria ben poc temps per xerrameques malintencionades).

El que sap greu no és que em titllin d’antipàtica. Mai he presumit de ser l’alegria de la huerta i potser, fins i tot, m’he boicotejat una mica a mi mateixa, per allò de “es lletgeta, però simpàtica” que tant es deia en l’època que el meu hagiògraf i jo vam fer la comunió. Suposo que vaig intentar invertir l’equació, però la fotografia d’aquí al costat demostra que ni una cosa, ni l’altra. Doncs el que deia. Si algun mèrit tinc, més que la simpatia deu ser la sinceritat, que ben sovint ho és tot menys un mèrit. Però el que sí tinc clar és que mai m’ha sentit ningú expressar comentaris homòfobs. Sí és possible que algú m’hagi sentit dir alguna cosa com “què maricón!” mentre llegia les sàtires d’El Xerrameca, però no pensant precisament en la tendència sexual de l’individu en qüestió, sinó més aviat en el límits de la seva intel·ligència. De segur que no deu ser l’expressió més políticament correcta de les que dic, però també és segur que no ha provocat cap dimisió.

A Castella deien allò de “ladran, luego, cabalgamos” i segurament és així com cal prendre-s’ho. Satiritzen perquè els Amics és una entitat important i jo sóc el sac de gemecs, perquè algú ha de rebre. L’autèntica llàstima és que els redactors [o redactores] confonguin sàtira amb burla i que, a sobre, li posin tan poca gràcia. Malmeten una eina genial per impartir justícia i ajustar-li els comptes als errors del poder. De veritat mereix tanta socarroneria el judici contra els Amics? No seria més just enfotre’s de la gasiveria del ric que de les limitades arts de negociació del pobre?

El que passa és que per burlar-se de la vida cal tenir gràcia i els anònims xerramecos en tenen ben poca.

Cartes a un amic distant (3)

Nit de Reis. Sento soroll a l’escala. Què creus? Deu ser Melcior o els veïns? Hauries de ser tu, perquè la teva visita seria el meu millor regal. Fa temps que no parlem i hi ha tantes coses que voldria explicar-te! Et parlaria de les històries que vull escriure, aventures i misteris amb un punt en comú: personatges atrapats en les trampes del temps, amb el pas canviat respecte al món que tenen al seu voltant (com tu i com jo, que anem amb el pas i el temps canviat). Et parlaria de viatges que preparo i també de persones que conec i com de sovint em sento tan desconcertada per les maneres de fer i de pensar que no entenc. Et parlaria de projectes: una col·lecció d’herois, un conte de bacteris, un web, una revista… I tu em diries que no es poden fer tantes coses, i em parlaries de música i de llocs que has visitat i dels que encara somnies conèixer.

O potser no ens diríem res, i jugaríem a ser regals de Reis, l’un de l’altre.

Avui (ahir) la pluja ha deslluït la vigília de Reis i les cavalcades, mullades arreu. La pluja ens ha deixat un dia gris i lletjot. M’enyoro del sol. De les nits d’estiu a un sud que ara sento tan llunyà. Creus que m’he portat prou bé com perquè els Reis em deixin un bocí d’estiu tancat dins d’una capseta. Te la imagines? Seria taronja per fora i de color fúcsia per dins i, en obrir-la, de la capça sortiria volant una papallona d’ales blaves i una alenada amb olor d’espigol et picaria la cara i t’esbullaria els cabells, i al fons d’aquesta mena de joier miraculós hi hauria una margarida amb els pètals amarats de rosada. Si me la portaves tu, i me la posaves a les mans tot somrient-me, seria un bocí d’estiu quasi perfecte.

Bona nit, i que els Reis siguin generosos!!!

Xavier Fuentes

Un amic m’ha descobert un fotògraf que no coneixia, tot i estar molt a prop (a Les Fonts). Es diu Xavier Fuentes i la seva mirada és pura poesia. Ho podeu comprovar al seu web (http://www.xavifuentes.com/), que segons sembla acaba de renovar. Horitzons infinits en un mar del nord que sembla fet de la matèria dels somnis. Un aigua metàl·lica, quasi sòlida i els rastres de la mà humana (espigons, passarel·les…) com ganivets que tallen una realitat detinguda en un temps etern, sense principi ni final. La bellesa freda de l’absència i el silenci.

S’acaba l’any

Falten només unes hores perquè s’acabi l’any. L’any de la crisi per a molts, l’any del canvi per a mi; no tan dolent com podia haver estat, tampoc espectacularment bo, però sí positiu. Un any en el qual quasi perdo un dit per culpa d’un cavall, i en el qual he canviat la solidaritat per la ciència, una ONG per una entitat, Biocat, dedicada a promoure la biotecnologia; el meu primer any com a presidenta d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, una tasca més feixuga del que m’esperava i un any en el qual penso que les coses han canviat més del que indiquen les aparences.

Havíem viscut els darrers deu anys cavalcant sobre una falsa eufòria, en un país atrapat per la febre consumista dels nous rics sorgits de l’especulació, en un món que havia fet de la paraula globalització sinònim de creixement imparable. Qui criticava la globalització ho feia subratllant la creixent distància entre els rics i els pobres, però ningú, ni els més crítics (entre els quals es comptava l’organització per qui jo trevallava) preveien que els rics deixessin de ser-ho. I ha succeït.

El problema del màrqueting és que ven simplificacions de la realitat (és evident que un anunci propagandístic no pot ser un assaig analític, però tampoc podem pensar que el món comença i s’acaba en els quatre titulars dels mitjans). Ni abans era tot tan bo, ni ara és tot tan dolent. Hi ha gent que té problemes (ara uns quants més) i gent que va bé (però sense que això generi la falsa eufòria anterior). Ser prudent i viure amb conciència de risc no és tan fashion, però igual resulta que és més autèntic. I si tots ens hi mirem una mica més, potser la propera vegada ens estalviarem uns quants millets.

El que continua sent un drama és el problema de la violència de gènere, que segueixi resultant estranya la presència de dones en llocs de decisió claus i que la manera d’afrontar la qüestió es redueixi en alguns llocs a debats estèrils sobre temes formals (vels, mocadors i similars). No tinc clar que la nova llei de l’avortament, amb la seva autorització que les noies de 16 anys puguin avortar sense permís patern, sigui cap solució als problemes reals de les dones (si hi ha conflicte amb els pares, la decisió serà traumàtica sigui quina sigui l’opció; si no hi ha conflicte, per què no comptar amb el seu suport?). En tot cas, no deixa de ser estrany que als 16 anys es pugui decidir avortar, però no fer-se un piercing sense permís dels pares. Però no és menys cert que obligar una nena de 16 anys, per qüestions morals, a tenir un fill que no desitja no condiciona només els dos anys següents, sinó la resta de la seva vida. Tanmateix, segueixo pensant que caldria fer més per no arribar a aquestes situacions extremes. Més educació sexual, promoure més sentit de la responsabilitat entre els joves, més atenció a les famílies desestructurades, més vigilància social de situacions d’abusos dins de la família…

Ha sigut 2009 un any crític també per al món de la comunicació i els mitjans. La crisi econòmica ha suposat la caiguda dels ingressos publicitaris, hi ha hagut moltes regulacions de plantilla i acomiadaments, compres (El Punt ha comprat l’Avui) i fusions (Cuatro ha anunciat que s’uneix a Telecinco). Molt moviment, i com subratllaven a La Vanguardia després de l’última onada de l’EGM, una certa consolidació dels “clàssics”. Triomfen les xarxes socials i ara tots estem a Facebook i els blogs són les columnes de referència.

Obama ens ha decepcionat una mica. No és que no hi hagi hagut un canvi a millor, però que li donguin el Nobel a la Pau i en el discurs defensi les “guerres justes” és ser potser massa dialogant amb les forces retrògrades del món. Potser la guerra és inevitable en certes circumstàncies, però mai és justa, i com tot recurs a la violència és l’evidència d’un fracàs, el fracàs del diàleg. Potser d’un diàleg que van negligir generacions anteriors, però que en qualsevol cas els contendents no han estat capaços de reconstruir.

La vida no és un titular, però tampoc és un guió de Hollywood. L’única èpica que conec és la de les narracions, perquè la realitat sempre és molt més prosaïca (però això ho dic, és clar, perquè formo part de la meitat de la humanitat que recull els trossos i neteja la porqueria, mentre l’altra meitat fa discursos).

Però bé, comencem l’any amb esperança. Els discursos seran més assenyats, però igualment sentits, i encendran l’entusiasme que ens cal per remuntar la crisi. L’ungla m’acabarà de créixer i m’ho passaré molt bé muntant a cavall. Aprendré un munt de coses sobre biotecnologia i em divertiré treballant. Amics tindrà nou web, més socis i una activitat creativa imparable en tots els àmbits (arts plàstiques, literatura, teatre, jazz, música clàssica…). Els meus fills treuran bones notes i n’estaré orgullosa. Coneixeré un munt de gent interessant, i en algun lloc cessarà la violència i es farà justícia a les persones que ho reclamen, homes i dones.

Feliç 2010 a tots i a totes!!!