Amb els meus millors desitjos…

Bones festes i feliç 2015

Adéu, Roser

Ha mort la Roser, i un altre cop he sentit aquesta ràbia sorda i impotent per la mort d’algú tan jove, una mort injusta, inexplicable. Se m’han omplert els ulls de llàgrimes i he recordat haver tingut el mateix sentiment d’absurda injustícia quan vaig conèixer la seva malaltia, fa tres anys.

L’hem vist lluitar incansablement, aferrant-se a la vida a través del seu art, que era un art que volia descobrir la màgia oculta en la vida quotidiana, el tresor del sentit en els objectes abandonats. La Roser cosia amb fils de talent i amb la tela forta de la seva voluntat indomable. Creia en la creació que sorgeix de la conversa i l’amistat al voltant d’una taula i d’unes tasses de te. Era integradora i franca, fiable i compromesa, plena d’idees i capaç d’impulsar la creació d’altres artistes i quedar-se ella un pas enrera.

Em sento una privilegiada per haver-la conegut i haver estat al capdavant d’Amics quan ella hi va plantar el seu laboratori creatiu. Tant de bo hagués pogut fer més per ella i els seus projectes. Tant de bo l’hagués sabut protegir millor de les mesquineses. Tant de bo mai hagués hagut d’escriure aquest comiat.

Em sento molt trista perquè la Roser en ha deixat, i era massa jove, massa artista, massa bona persona per morir. T’enyorarem!

Aniversari

Pot haver-hi alguna cosa millor que passar el dia del teu aniversari amb la gent que t’estimes? A mi no se m’acut res millor, tret potser de tenir-los tots plegats (els del dibuix i els que s’han quedat fora), al voltant d’una taula, en una casa als núvols: jardí flotant de cotó-fluix arrossegat per cignes blancs cap a la terra on els somnis es fan realitat.

Avui és el meu cap d’any. Comença un nou cicle i desitjo que els temps que venen siguin almenys tan bons com els que ja han passat, però espero en secret que siguin molt millors: vull tenir l’oportunitat de donar tot el que guarda el meu cor com qui abona i rega la terra perquè neixin noves flors. Estic escrivint un conte que parla de flors que neixen de l’amor: flors immarcescibles d’amor etern que il·luminen el jardí perquè hi neixin flors noves.

No sé si acabaré mai el meu conte. Faig anys quasi sense adonar-me’n, perquè el temps se m’omple de paraules que no són meves, de viatges, de reunions, de deures… i les meves històries són plantes noves que no acaben de trobar el seu camí entre la bardissa. Ves a saber, potser aquest que comença serà el meu any!!

Alguns dels meus companys de viatge ("bitxos").
Alguns dels meus companys de viatge (“bitxos”).

El Whisky ja té casa a la muntanya

Avui hem portat el nostre Whisky a la seva nova casa a la muntanya, a ARRE – La Xaquima, a Masos de Llimiana, al Pallars Jussà. Allà estarà amb d’altres cavalls que, com ell, a causa d’una lesió o de l’edat, han de deixar l’exercici actiu i necessiten espai obert i una vida tranquil·la. Tot i que sé que estarà molt bé a la seva nova casa i amb els seus nous companys, no puc evitar sentir una indefinible tristesa.

IMG_1698
El Whisky a la seva nova casa

Aquesta tarda he replegat un munt de fotografies d’aquest darrer any, i veient-lo entrenar a la pista amb la meva filla i participant als concursos fa només alguns mesos, he recordat les satisfaccions que ens ha donat, i tot el que hem après amb ell, la seva simpatia, la seva noblesa. Sé que, encara que tingui altres cavalls, sempre enyoraré la seva intel·ligència, la seva voluntat d’agradar, la seva capacitat d’aprendre.

La nova "família" del Whisky
La nova “família” del Whisky

Al camp, amb la seva nova “família”, segur que la inflamació crònica de la seva ma esquerra s’alleujarà. Podrà pasturar pels prats de l’hípica en lloc de passar la major part del dia en un box i sortir unes hores al paddock. Serà feliç i jo ho seré de saber-ho, però enyoraré veure’l moure el cap amunt i avall quan li preguntava si volia pastanagues (no us ho havia dit, que sabia parlar?).

Diuen alguns que no has de posar massa afecte en un cavall, perquè és normal haver-lo de canviar, perquè es fan massa vells per a l’esport, a causa d’una malaltia o d’una lesió, com en aquest cas, o perquè tu evoluciones com a genet i vols tenir un cavall que segueixi aprenent amb tu. Però jo m’havia fet la il·lusió que el Whisky seria amb nosaltres fins que fos molt vellet. No ha pogut ser, però el seguirem estimant com l’amic insubstituïble que és.

Ah, i si voleu ajudar als cavalls que ho necessiten, feu-vos socis de La Xaquima. Fan una feina molt maca!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Des de dins de la bombolla

La meva amiga m’explica que l’aclapara la solitud que troba aquests dies quan arriba a casa. El seu fill, amb qui viu des que la filla gran es va independitzar, és aquests dies a l’hospital, rebent tractament per una malaltia rara i greu que ha trasbalsat tota la família. Però la meva amiga, que ha sapigut sobreposar-se i enfrontar-se al problema del seu fill amb serenor i coratge, ara se sent defallir quan obre la porta de la casa i sent el ressò de la buidor.

Hi pensava ahir divendres al matí, mentre endreçava la casa silenciosa, sense la meva filla (uns quants dies fora, fent de monitora de colònies) ni el meu fill (a l’institut), i de sobte em va assaltar la premonició d’un futur de silenci i quietud.

Quan els teus fills són petits, t’absorbeixen fins a un punt que ‘deformen’ la teva visió del món. Les seves demandes són tan peremptòries i el pes de la responsabilitat que sents tan gran que acabes creant una bombolla de protecció, un espai “propi” que comparteixes amb ells i mires la realitat a través del vidre convex de la teva càpsula. El teu espai és reduït i ells l’omplen a vessar. De vegades et sents desbordada, però mai sola.

Quan els teus fills es fan adults, t’adones que la campana protectora no era de vidre, sinó només una lleugera bombolla de sabó que es trenca amb facilitat. De sobte, tens el món sencer al davant i notes que els teus són els gestos maldestres de qui s’ha acostumat a moure’s en un espai reduït. Els teus fills inicien el seu propi camí —de vegades amb més dificultats de les esperades— i tu has d’aprendre a viure amb els braços estirats, a la manera d’ales protectores, però deixant-los volar sols. Hi ha dies que penses que tot era més fàcil quan vivies “presonera” de la bombolla.

Cadascuna s’enfronta com pot a aquests sentiments. Jo he fet el que he pogut per anar sortint de tant en tant de la nostra bombolla protectora i seguir veient el món des de l’altra banda del vidre, però això ha fet que sovint em sentís culpable, i m’ha generat també algunes frustracions, perquè mirava els horitzons llunyans i alimentava inconscient el desig d’arribar-hi, mentre el meu cos i una part molt fonda i primària de la meva ànima em mantenien enganxada a la “nostra bombolla” amb un invisible cordó umbilical.

De vegades em pregunto si aquest “espai interior” que compartim amb els nostres fills és més estret en el cas de les mares que els hem criat soles. Però segurament no, segurament cap altra relació —parella estable o ocasional— pot omplir la buidor que et deixa l’absència d’un fill, cap so pot omplir el feixuc silenci que t’envolta quan la marxa és llarga o definitiva.

Per això, ara mateix, em sento una dona afortunada, perquè encara puc seguir escrivint des de dins de la nostra bombolla. Sabem que és de sabó i molt delicada, però seguirem bufant per refer-la tants cops com calgui.