Categoria: Ciència / biotecnologia

Malalties rares

Vaig tant de bòlit que no tinc temps de compartir totes les coses que aprenc, que aquests dies són moltes, perquè estic embolicada recollint dades per un llarg informe del que sóc responsable. Se m’acumulen les notetes agafades a corre-cuita per tot arreu (al mòbil, a la llibreta…) i el poc que aconsegueixo enfilar, lligat sobretot a la feina, ho publico en una altra pàgina, El bloc de Biocat.

Dia Mundial de les Malalties Rares

Són notícies i reflexions sobre biotecnologia, però no són per a experts, així que us convido a llegir-les. Aprofito també per recordar que avui és el Dia Mundial de les Malalties Rares, que afecten a molt pocs en nombre, però d’una forma terrible, perquè sovint són greus i els que les pateixen se senten totalment desemparats davant d’una medicina i una ciència incapaç de donar-los no ja solucions, sinó ni tan sols respostes.

Per trobar respostes tan importants com aquestes, i teràpies que millorin la vida dels afectats, fa falta seguir desenvolupant les biociències i la biotecnologia. I m’agrada la feina que faig perquè penso que aporto un petit gra de sorra a millorar la vida d’algunes persones. Conec a un director d’una empresa biotec que diu que el seu objectiu a la vida és salvar la vida d’un milió de persones i que per això treballa en descobrir nous medicaments. Jo no sóc tan ambiciosa, però m’agradaria pensar que el que faig contribueix a fer millor la vida d’unes quantes.

Em comprometo a posar-me al dia durant el mes de març.

Vacances!!!

He començat les vacances i tinc la sensació que començo a deixar-me anar després d’haver passat uns mesos vivint quasi sense aire, com quan camines molt de pressa durant una estona massa llarga i acabes tenint la sensació que et costa respirar.

Amagats entre els plecs del blog i les llibretes trobo esborranys d’entrades que no vaig poder acabar, perquè m’adormia literalment davant de la pantalla en les hores petites de la matinada, o pensaments atrapats a corre-cuita en un trajecte de tren o fent un cafè ràpid abans de tornar al despatx. Se m’han quedat al tinter pensaments sobre l’ànima escindida dels socialistes catalans, sobre l’expropiació de Repsol a l’Argentina, sobre l’increment de les malalties autoimmunes (que jo veig com una metàfora de l’esperit d’autodestrucció que nia en una societat que produeix assassins com el James Holmes d’Augusta), sobre les ciutats convertides en grans escenografies per als desitjos de milions de turistes, sobre la mancança de líders que tants denuncien i que està relacionada amb la manca de referents morals, però també amb la falta de models de gestió del poder viables en el món modern…

També he pensat en una entrada sobre la lluna plena, on m’agrada pensar que estan escrits els secrets del nostre futur i moltes sobre la naturalesa i la qualitat de l’amor.

Me’n vaig a dormir amb la convicció feliç que escriuré totes aquestes i d’altres entrades en les properes setmanes. Contenta també per la participació ahir dijous en el Matí de Catalunya Ràdio (http://www.catradio.cat/reproductor/656018/Made-in-Catalonia) per explicar com són les empreses biotecnològiques catalanes; contenta perquè és una mostra del que he après durant els darrers tres anys, però també un petit indici dels reptes que tenim davant, i no hi ha res més apassionant que treballar en una feina que et planteja reptes.

Preparant el viatge

Una amiga em recorda que li vaig dir que mentre pogués llegir-me, encara que els meus escrits siguin trists, és que es estic bé. Però darrerament no escric quasi gens. Bé, sí escric, i força, però no aquí. El viatge que començo la setmana vinent, a Boston, suposa una enorme feinada. Anem a una fira, portant una delegació de més de 100 persones, amb un dens programa de reunions, xerrades, trobades, presentacions i hi ha mil documents i detalls que s’han de deixar enllestits abans.

És curiós com ens canvia la vida quasi sense adonar-nos-en! Ahir els meus fills em van regalar un calendari fet amb fotos seves i meves, algunes d’un temps quan no em podia ni imaginar tenint fills. Un regal que m’arriba amb una mica de retard pel meu aniversari, i que em va fer moltíssima il·lusió. Hi surto amb 14, 17 i 20 anys; hi surto embarassada, i fent pam-i-pipa amb la meva filla quan tenia poc més d’un any, i a la neu els tres, i a Nova York, i a la platja…

Qui m’hagués dit el dia d’aquella fotografia que em van fer mitja hora abans d’inaugurar la que va ser seu provisional de la Biblioteca dels Museus d’Art, al carrer Comerç, que 20 anys després acabaria fent una xerrada a Barcelona Activa sobre la internacionalització del sector biotecnològic, que és el que vaig fer ahir a la tarda. Les meves corbes d’aprenentatge tenen salts exponencials, però a mi m’apassiona aprendre coses noves cada dia.

També és veritat que no escric gaire, perquè segueixo amb un cert desconcert l’esdevenir. La crisi està afectant-nos a tots i està canviant la manera de fer les coses. Es parla molt d’austeritat i eficiència, però aquest és un discurs una mica fora de lloc, ara que l’austeritat bé imposada i l’eficiència és fer el mateix amb la meitat o menys de gent i diners. L’eficiència i la racionalitat s’han d’imposar sobretot quan hi ha recursos suficients i som capaços de decidir la racionalitat d’un projecte des de la llibertat de poder-hi tirar més.

Bé, s’ha fet tard. Seguirem!

Internacional

Porto dos dies a Lyon, treballant en la posada en marxa d’un projecte de col·laboració internacional en l’àmbit de la biotecnologia. No és aquest el lloc per parlar de qüestions professionals, però potser sí per expressar una opinió: Europa no té remei! I no el té perquè el seu desenvolupament polític i econòmic està en mans de funcionaris. No tinc cap dubte sobre la seva capacitat tècnica (probablement és molt bona, perquè el sistema és exigent), però el seu discurs és tan gris com la seva actitud. El seu objectiu no és impulsar les iniciatives que puguin sorgir del teixit productiu i creatiu europeu, sinó incorporar aquestes iniciatives al conjunt de programes que s’han dissenyat a l’interior dels despatxos de Brussel·les. I ho aconsegueixen perquè tenen els recursos i maneguen la repartidora.

Mentre escric això, escolto un funcionari de la UE i el sento explicar, amb l’entusiasme i el to de veu d’un predicador al púlpit, una sèrie de projectes que per mi tenen un interès dubtós i, a més, una relació molt esbiaixada amb l’objectiu de la nostra reunió. Ens ha vingut a veure per acotar l’abast del nostre projecte (representa al finançador) i el que està fent és vendre’ns un projecte que necessita omplir-se de contingut per tenir sentit. Se suposa que ens l’explica per ajudar, jo tinc la impressió que ens està demanant que li fem la feina, tot incorporant una acció que tinc dubtes que ajudi a atènyer els nostres objectius. I tinc, també, la desagradable impressió que aquest home ha llençat un pot de cendra grisa sobre la nostra reunió.

Potser és perquè el seu bigotet rellepat, les seves ulleres metàl·liques davant d’uns ulls petits i foscs, el seu cavell engominat pulcrament pentinant enrere i la seva corbata convencional i antiquada em recorda massa la típica imatge del funcionari franquista (una imatge que a Espanya ha desaparegut fins i tot de les files del PP). I és una llàstima endur-me aquesta impressió al final, perquè (malgrat la UE) aquest és un bon projecte per aprendre moltes coses i fer avançar la internacionalització del sector biotecnològic català.

Serà perquè la perfecció no existeix!

Realitats paral·leles

Hi ha persones que van per la vida com si la realitat no anés amb elles. Són aquells (i aquelles) que la malícia periodística (passada per guió de cinema) aplega sota l’epígraf: ‘No deixis que la realitat t’espatlli una bona notícia.

Fora de la premsa, hi ha persones (de project managers a funcionaris, passant per tota la gradació d’empelts intermitjos) que confonen responsabilitat amb capacitat i s’atorguen el dret de donar lliçons d’allò que no saben a qui haurien de consultar.

Per tractar amb ells (i amb elles) cal tenir un tremp d’acer. No et pots deixar amilanar pels seus estudiats aires de superioritat: tendeixen a adoptar per a qualsevol aseveració un aire pedagògic, alentint el ritme de l’explicació i tirant d’esquemes gràfics, com si tinguessin davant un nen o un avi que necessita atenció especial. Amaneixen la conversa amb alguns “el que hauries de saber”, “el que potser no t’ha quedat clar”, “el que diuen els experts (que sempre són uns altres que en saben més que tu d’allò teu)”, amb els quals posen com a base inqüestionable allò que precisament tu volies discutir.

Vaja, que els hi vols dir que no en tenen ni idea i abans de començar ja t’han engaltat que la seva expertesa està fora de discusió, perquè són els líders, donant la volta com un mitjó a la lògica i el sentit comú més elemental, que demana posar els millors al capdavant. Ells/elles simplement se situen al capdavant (i no estalvien maniobres per aconseguir-ho) i d’aquest fet infereixen que són els millors. 

Si qüestiones el plantejament dels seus projectes, remarquen les teves limitacions per entendre la naturalesa innovadora que els anima. Si qüestiones la manca de resultats concrets, subratllen la qualitat inefable i estratègica de la dinamització d’actors que han aconseguit, i si insisteixes demanant resultats, t’expliquen que el projecte avança adequadament i que el producte, ja arribarà. Són els reis (les reines) del gantt, i reclamen amb abassegadora insistència l’acompliment de terminis i el valor inestimable del seu temps (el dels altres cotitza bastant més baix), però els seus projectes, de tant importants i transcendents que són es van modificant cada tres mesos i mai s’arriba a fer res.


Ells/elles viuen al seu món paral·lel, on no hi ha crisi, però hi ha molta confidencialitat, no pas per guardar cap secret, sinó perquè no se sàpiga que no hi ha cap secret a amargar.