Categoria: Cultura

S’acaba l’any

Falten només unes hores perquè s’acabi l’any. L’any de la crisi per a molts, l’any del canvi per a mi; no tan dolent com podia haver estat, tampoc espectacularment bo, però sí positiu. Un any en el qual quasi perdo un dit per culpa d’un cavall, i en el qual he canviat la solidaritat per la ciència, una ONG per una entitat, Biocat, dedicada a promoure la biotecnologia; el meu primer any com a presidenta d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, una tasca més feixuga del que m’esperava i un any en el qual penso que les coses han canviat més del que indiquen les aparences.

Havíem viscut els darrers deu anys cavalcant sobre una falsa eufòria, en un país atrapat per la febre consumista dels nous rics sorgits de l’especulació, en un món que havia fet de la paraula globalització sinònim de creixement imparable. Qui criticava la globalització ho feia subratllant la creixent distància entre els rics i els pobres, però ningú, ni els més crítics (entre els quals es comptava l’organització per qui jo trevallava) preveien que els rics deixessin de ser-ho. I ha succeït.

El problema del màrqueting és que ven simplificacions de la realitat (és evident que un anunci propagandístic no pot ser un assaig analític, però tampoc podem pensar que el món comença i s’acaba en els quatre titulars dels mitjans). Ni abans era tot tan bo, ni ara és tot tan dolent. Hi ha gent que té problemes (ara uns quants més) i gent que va bé (però sense que això generi la falsa eufòria anterior). Ser prudent i viure amb conciència de risc no és tan fashion, però igual resulta que és més autèntic. I si tots ens hi mirem una mica més, potser la propera vegada ens estalviarem uns quants millets.

El que continua sent un drama és el problema de la violència de gènere, que segueixi resultant estranya la presència de dones en llocs de decisió claus i que la manera d’afrontar la qüestió es redueixi en alguns llocs a debats estèrils sobre temes formals (vels, mocadors i similars). No tinc clar que la nova llei de l’avortament, amb la seva autorització que les noies de 16 anys puguin avortar sense permís patern, sigui cap solució als problemes reals de les dones (si hi ha conflicte amb els pares, la decisió serà traumàtica sigui quina sigui l’opció; si no hi ha conflicte, per què no comptar amb el seu suport?). En tot cas, no deixa de ser estrany que als 16 anys es pugui decidir avortar, però no fer-se un piercing sense permís dels pares. Però no és menys cert que obligar una nena de 16 anys, per qüestions morals, a tenir un fill que no desitja no condiciona només els dos anys següents, sinó la resta de la seva vida. Tanmateix, segueixo pensant que caldria fer més per no arribar a aquestes situacions extremes. Més educació sexual, promoure més sentit de la responsabilitat entre els joves, més atenció a les famílies desestructurades, més vigilància social de situacions d’abusos dins de la família…

Ha sigut 2009 un any crític també per al món de la comunicació i els mitjans. La crisi econòmica ha suposat la caiguda dels ingressos publicitaris, hi ha hagut moltes regulacions de plantilla i acomiadaments, compres (El Punt ha comprat l’Avui) i fusions (Cuatro ha anunciat que s’uneix a Telecinco). Molt moviment, i com subratllaven a La Vanguardia després de l’última onada de l’EGM, una certa consolidació dels “clàssics”. Triomfen les xarxes socials i ara tots estem a Facebook i els blogs són les columnes de referència.

Obama ens ha decepcionat una mica. No és que no hi hagi hagut un canvi a millor, però que li donguin el Nobel a la Pau i en el discurs defensi les “guerres justes” és ser potser massa dialogant amb les forces retrògrades del món. Potser la guerra és inevitable en certes circumstàncies, però mai és justa, i com tot recurs a la violència és l’evidència d’un fracàs, el fracàs del diàleg. Potser d’un diàleg que van negligir generacions anteriors, però que en qualsevol cas els contendents no han estat capaços de reconstruir.

La vida no és un titular, però tampoc és un guió de Hollywood. L’única èpica que conec és la de les narracions, perquè la realitat sempre és molt més prosaïca (però això ho dic, és clar, perquè formo part de la meitat de la humanitat que recull els trossos i neteja la porqueria, mentre l’altra meitat fa discursos).

Però bé, comencem l’any amb esperança. Els discursos seran més assenyats, però igualment sentits, i encendran l’entusiasme que ens cal per remuntar la crisi. L’ungla m’acabarà de créixer i m’ho passaré molt bé muntant a cavall. Aprendré un munt de coses sobre biotecnologia i em divertiré treballant. Amics tindrà nou web, més socis i una activitat creativa imparable en tots els àmbits (arts plàstiques, literatura, teatre, jazz, música clàssica…). Els meus fills treuran bones notes i n’estaré orgullosa. Coneixeré un munt de gent interessant, i en algun lloc cessarà la violència i es farà justícia a les persones que ho reclamen, homes i dones.

Feliç 2010 a tots i a totes!!!

…

Contra la violència de gènere

El passat 25 de novembre es va celebrar, un any més, el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones, i vaig tenir el privilegi de ser l’encarregada de redactar i llegit en manifest d’enguany a l’acte de denúncia i reivindicació organitzat per la Regiduria de Polítiques de Gènere de Terrassa que encapçala Fabiola Gil. Diverses persones m’han felicitat pel contingut del text, que transcric a continuació. Confio que el meu granet de sorra pugui contribuir, ni que sigui una mica, a remoure conciències i a moure a l’acció.

En aquesta jornada de denúncia, que ens ha aplegat aquí per manifestar el nostre rebuig a la violència contra les dones que malauradament continua present a la nostra societat, no he pogut evitar recordar la impressió que em va causar ja fa anys la lectura de El compte de la minyona, una novel·la de l’escriptora canadenca Margaret Atwood, compromesa activament amb la causa dels drets de les dones.

En aquella obra, Atwood imagina un món futur en què, per tal d’imposar una dictadura feixista als Estats Units, la primera mesura que prenen els usurpadors és anul·lar tots els drets polítics, econòmics i socials de les dones. Així, d’un cop de ploma, la meitat de la societat queda sotmesa a unes normes injustes i cruels que converteixen milions de persones en ciutadanes de segon nivell que no poden ni tenir cap mena de propietat —una casa, un cotxe…—, ni estudiar, ni treballar, ni desplaçar-se d’un lloc a l’altre sense el permís de l’home al qual se les ha sotmès. Semblen fets llunyans i estranys, si una s’imagina una situació així als Estats Units, o aquí a casa nostra, però malauradament, això segueix passant a molts països del món.

Però el que més impressiona de la novel·la no és tant la perversa situació que dibuixa, sinó la connivència de tota una societat —homes i dones— per imposar-la. Uns per por, d’altres perquè els hi convé, d’altres perquè s’hi acomoden i no volen fer l’esforç de qüestionar aquest sotmetiment injust i èticament inacceptable. La lliçó moral de El conte de la minyona és precisament aquesta, que els qui acaben lluitant perquè les dones tinguin els drets que els corresponen com a ciutadanes lliures són aquells i aquelles que creuen en la causa de la llibertat de l’ésser humà, igual per a tots i totes, sense distinció de sexes.

Com Atwood, jo mateixa i, n’estic segura, tots els que sou aquí creiem que la violència contra les dones és la forma més extrema i sagnant d’un problema més profund: la vulneració dels drets bàsics de les dones com a ciutadanes de ple dret. A elles, les víctimes, se’ls vol negar el dret a decidir com viure i amb qui viure, el dret a pensar per elles mateixes i a gaudir plenament de la seva llibertat i els seus drets com a persona. I nosaltres no podem restar passius davant d’aquesta situació, perquè ens hi juguem els drets de tota la societat.

La violència contra les dones és inadmissible, però no només en la seva manifestació més física i dolorosa, la que ens ha deixat ja més de 50 víctimes mortals a tot l’Estat espanyol aquest any, sinó també en les formes més subtils de discriminació que encara perviuen entre nosaltres.

Per acabar m’agradaria explicar-vos un altre conte moral, aquest totalment real. Fa uns anys vaig tenir el privilegi de conèixer a Equador una líder indígena, Diozelinda Iza. Ella vivia dalt dels Andes, en una petita comunitat de la província de Cotopaxi, i va ser ella qui em va explicar que la violència de gènere és un problema endèmic a les cultures andines, però que les dones de la comunitat de San José, a la parròquia de Toacazo, havien decidit que era inacceptable. Per això, quan una d’elles va deixar d’assistir a les reunions per les amenaces i les agressions del seu marit, tot el grup va anar a visitar-lo i li van fer saber que, si tornava a posar la mà a sobre de la seva dona, el farien fora de la comunitat. Quan jo vaig conèixer Iza i les seves companyes, feia temps que cap d’elles faltava a les assemblees de dones, i hi anaven acompanyades de les seves filles, però també dels seus fills.

Elles havien donat el primer pas per construir una comunitat sense violència. Cadascú de nosaltres ha de fer també un pas, o dos, o tres, els que estiguin al nostre abast, per eradicar la violència contra les dones, per lluitar pel ple exercici dels seus drets de totes les persones.

Aquest és el meu passet d’aquest mes. Per totes les que encara no poden caminar…

…

Estic indignada

Naturalment, pel cas Millet. Després de 30 anys de treball
voluntari en diversos projectes culturals; al costat de decenes
d’amics igualment compromesos, centenars de coneguts que han fet
de la seva afecció una responsabilitat cívica, estic indignada
per la barra del lladre i els seus còmplices, i per la miopia,
la passivitat i la palmària ineptitud dels gestors públics que
l’havien d’haver controlat i van mirar cap a una altra banda.

Millet mereix la presó, els que l’han ajudat i encobert, també.
Pels que han fet el paper de l’enze no sé si suggerir un
càstig exemplar: escriure 2.000 vegades a la PDA (o a l’agenda,
La llibreta Moleskine o la pissarra de la sala de reunions) “ser
patró no és un premi, és un compromís i una feina”. O potser més
senzill: “No parlaré (de fubol) als patronats, sobretot si es parla de diners”.

Femitic, de Dones en Xarxa

Les amigues de Dones en Xarxa organitzen el primer concurs de videos digitals realitzats per dones sobre gènere i Internet, i demanen suport per difondre la iniciativa. Aquí va el seu ‘banner’, per tal que no deixis d’enviar els teus videos, si ets dona i creadora:

…

Mujeres y justicia

Vengo leyendo noticias inquietantes. En Afganistan, ante la indiferencia de los mandatarios del mundo (incluido Obama) acaba de aprobarse una ley que retrotrae la situación de las mujeres a la peor etapa del gobierno talibán. Así nos lo cuenta en El Pais Ángeles Espinosa en “¡Vuelven los talibanes!”, un artículo que pone los pelos de punta, porque nos recuerda lo vulnerables que son los derechos, tan duros de ganar, tan fáciles de perder cuando las sociedades, las potencias ponen prosaicos intereses por delante de los valores democráticos.

En otro periódico, El Mundo, nos cuentan como en ciertos periódicos israelíes se atreven a hacer desaparecer a las ministras de las fotografías del Gobierno y que además lo hacen por algo que ellos llaman “piedad” y que inspira al llamado movimiento ultraortodoxo jaredim. Para ellos, la piedad vendría a ser algo así como cierto decoro que no permite exhibir a las mujeres en fotografías y medios de comunicación, vamos algo así como el burka pero mediático.

Extrañas coincidencias entre ultras de todas las religiones, ideologías y rincones del mundo, cuyo gran objetivo parece ser borrar a la mujeres del mapa simbólica y físicamente. Se me ocurre, cuando pienso en ello, una razón práctica: sometiendo a las mujeres, sometes a poco más o menos la mitad de la población, con lo que eliminas buena parte de la competencia en términos de poder y patrimonio (porque dejémonos de misticismo, lo que hay aquí es pura lucha de poderes, ejercida en nombre de tradiciones y decencias varias, pero con consecuencias materiales muy concretas en cosas tan poco místicas como derechos de herencia y propiedad y acceso a los resortes del control social, desde la educación hasta el trabajo remunerado).

También es cierto, sin embargo, que planteado así, fríamente, como una mera estratagema para auparse al poder, los controles sociales y religiosos para someter a las mujeres habrían fracasado (algunas somos tontas, pero no suicidas). Y ahí es donde surgen la moral y ciertos códigos de valores, porque las leyes y las normas son insuficientes para el control social si no están interiorizadas, si sus valores no impregnan a los individuos y estos los asumen como propios, incluidas las propias víctimas. Los seres humanos nos rebelamos contra aquello que percibimos como impuesto, pero aceptamos aquello que consideramos natural, incluso cuando es injusto para una parte importante de la sociedad.

En mi niñez, recuerdo haber oído con frecuencia a las mujeres referirse al matrimonio (entonces totalmente indisoluble y único destino imaginable para una “chica decente”) como una “lotería” en la que, si estabas de suerte, tendrías una buena posición económica y un hombre que “no te pondrá la mano encima”. La violencia doméstica, entonces, sólo era noticia en medios como El Caso (donde aprendí el significado de “estupro”, porque ni siquiera ese semanario de sucesos usaba el término “violación”) cuando derivaba en homicidio o asesinato. Pero el resto del tiempo era “normal”, si en el sorteo de maridos habías tenido “mala suerte”, y se silenciaba detrás de un muro de convencionalismos y moralina de abnegación y sacrificio. Las mujeres, en ese tiempo (años 60 del siglo pasado) en España, no podían ni obtener el pasaporte ni abrir una cuenta en un banco sin la firma de su marido. Y eso se consideraba “normal”, o mejor dicho, lo consideraban normal una parte de las mujeres a las que no se había dado la posibilidad de tener otra perspectiva de la vida que la que dictaba el poder imperante católico-nacional-sindicalista.

Me gusta pensar que los derechos adquiridos por las mujeres en nuestra sociedad son no sólo incuestionables éticamente, sino que no hay vuelta atrás posible. Pero cuando veo la indiferencia ante situaciones como la de Afganistán (sólo Ángeles Espinosa recoge la noticia, sólo Soledad Gallego-Díaz la comenta en El País, no la he encontrado en otros medios), recuerdo El cuento de la criada, una novela de la canadiense Margaret Atwood que me impresionó hace años, porque plantea el hipotético surgimiento de un régimen autoritario en Estados Unidos, cuya primera medida para apropiarse del poder consiste en abolir el derecho de las mujeres a la propiedad privada, lo que incluye la intervención de sus cuentas corrientes bancarias. El patrimonio de esas mujeres (y la libertad individual de ellas mismas) queda bajo la supervisión de sus maridos, padres o hermanos mayores (¿no les suena?) que, si se niegan a obedecer las órdenes del nuevo régimen, son encarcelados y “sus” mujeres son internadas en centros especiales para ser “reeducadas”.

Sin entrar en los aspectos más truculentos de la ficción de Atwood (algunas mujeres son esterilizadas y destinadas a la servidumbre mientras otras son convertidas literalmente en animales de cría) lo que inquieta es la facilidad con la que unas cuantas medidas económicas perversamente utilizadas pueden derribar derechos adquiridos en una larga lucha de muchos años. Es ficción, desde luego, pero ahora que las calles se nos han llenado de carteles con cachorros de lince, vale la pena recordar que, si las leyes no son justas para todos y todas, la sociedad al completo sufre con ello.
…