“Que deu ens ajudi a tots” ha estat la frase pronunciada per l’escriptor Thomas Keneally, autor de la novel·la La llista de Schindler, en la qual es basava la famosa pel·lícula d’Steven Spielberg, amb motiu de la polèmica que aquests dies sacseja el món literari anglosaxó: les acusacions de plagi contra l’escriptor Ian McEwan.

Aquestes acusacions, que han indignat un bon nombre de novel·listes britànics i nord-americans, que fins i tot han fet públiques cartes de suport a McEwan, van originar-se a rel d’un article publicat per la periodista Julia Langdon al diari The Mail on Sunday, on es posava de relleu la similitud d’alguns passatges de la darrera novel·la de McEwan, Atonement, i de l’autobiografia de l’escriptora de novel·les romàntiques Lucilla Andrews, traspassada el passat octubre. Tot i que l’escriptor anglès va reconèixer públicament en un article a The Guardian haver emprat l’esmentada biografia com a material documental per a la seva darrera obra  —ambientada en la II Guerra Mundial—, els editors i hereus de Andrews han portat l’acusació de plagi als tribunals, aixecant l’onada d’indignació que esmentavem al principi.

En un article publicat a The New York Times el passat 3 de desembre (siguem precisos, no fos cas que ens acusesin de plagi), Charles Isherwood observava:

“Com han canviat les coses. Amb la popularització de l’anomenat ‘entreteniment basat en la realitat’ i de les memòries com a gènere literari, sembla que la vida de tothom és una propietat televisiva a-punt-per-ser-desenvolupada o unes memòries esperant a ser difoses des de l’ordinador sense la contaminació que suposa la cobdiciosa depredació de l’artista. El torrent d’autorealització i d’autoexpressió que van convertir la dècada dels 70 en la dècada del ‘Jo’ ha evolucionat cap a un desig de màxima autoexplotació i autocomercialització en aquests primers anys del segle XXI, que podríem anomenar dècada del ‘Compra’m’. Estaríem bojos si permetéssim que algú tregués profit sobre les nostres espatlles i, en conseqüència, com a cultura ens hem acostumat a la idea d’un autor que fa diners tot fent ús d’experiències i de paraules que no són ben bé seves.”

Aquesta sembla ser la qüestió: la creença que algú farà diners amb alguna cosa (vida, records, paraules…) que pertany a un altre. Hi aporta res el talent literari de l’autor? És plagi o és art prendre un tros de vida real, uns quants fets històrics, una bona dosi d’imaginació i uns quants anys d’ofici per crear una novel·la? Si se’m permet la metàfora culinària: no porten totes les paelles arròs? I, en canvi, segons qui sigui el cuiner, unes són molt bones i les altres molt dolentes, per unes estaríem disposats a pagar i d’altres ni tan sols les tastaríem.

Què es persegueix amb aquest plet? Rescabalar el prestigi literari d’Andrews i honorar al seu talent, o aprofitar-se econòmicament del prestigi i l’èxit de vendes de McEwan?

El problema és que, en realitat, la creació literària ha sigut des de sempre el resultat d’un diàleg entre textos i discursos de diferents èpoques, on les fonts poden resultar més o menys evidents, però hi són sempre. Com es pot escriure, posem per cas, una novel·la històrica sense llegir llibres relatius a l’època en qüestió, ja siguin tractats històrics o literatura d’aquell moment? Si en un text literari que reculli les vivències d’una tribu urbana reproduïm algunes frases en argot que hem sentit en una entrevista a la televisió, ¿estem plagiant la creació de l’entrevistat, o potser la del periodista que ha editat el reportatge?

No he llegit Atonement, ni sé si és cert que, com argumenta Julia Langdon, algunes descripcions de les sales d’hospital que fa la protagonista de la novel·la de McEwan són literalment idèntiques a les incloses per Andrews en les seves memòries. La qüestió és si manllevar una descripció realista d’un espai real d’un testimoni de l’època en la qual transcorre una història, per tal de fer-la versemblant, pot considerar-se strictu senso un plagi. Jo crec sincerament que no, com no consideraria tampoc que un quadre fet amb la tècnica del collage que inclogués algunes pàgines d’Atonement pogués considerar-se un plagi de McEwan: són llenguatges diferents (com són diferents una novel·la i unes memòries) i les cites creuades de passatges són perfectament legítims des d’una perspectiva artística.

Hi ha hagut qui ha insinuat que la polèmica era una operació de màrqueting per promocionar l’obra de McEwan. Més aviat sembla una operació de màrqueting per vendre nous exemplars de les memòries d’Andrews, que mai haguessin arribat a les llibreries si no fos pel morbo de la comparació. O potser no.