Categoria: Cultura

Cançons, records i incerteses

Aquesta setmana ha mort George Moustaki i fa alguns dies va morir un home que vaig estimar quan escoltava Moustaki. Va ser un amor fugaç i adolescent per un poeta que tenia els ulls “délavés” com el Moustaki, un amor de nits d’agost i diumenges a la tarda, un amor càlid com la sorra blanca d’una platja grega al capvespre i amb olor d’espècies i romaní. Un amor que sempre m’ha fet pensar en dos versos de “La chanson des vieux amants” de Jacques Brel:

“…il fallait bien passer le temps,
Il faut bien que le corps exulte.”

Feia molts anys que no en sabia res del poeta, però saber de la seva mort m’ha fet sentir una mica més sola. És com si la vida fos un llarg camí que fem al costat dels qui hem conegut i estimat, que ens acompanyen fins i tot quan ja no els estimem i ja no els veiem. Viatgem amb els nostres records a la motxilla, i la mort dels qui ens han acompanyat pel camí fa la càrrega més feixuga, amb el pes d’unes memòries que ja només nosaltres podem conservar.

Com sempre, quan s’apropa el meu aniversari, miro enrere i endavant, i durant uns moments experimento un cert vertigen, com si estigués dalt de tot d’un sender empinat que baixa davant meu i es perd entremig d’un bosc espès. No pots evitar preguntar-te què hi haurà després del revolt. De vegades intento imaginar-me on seré d’aquí a 10 anys i se’m fa impossible, sobretot quan penso on era ara en fa 10. A més, vivim temps de canvis i d’incerteses, una època on ja no té cabuda “allò que sempre s’ha fet així” i on l’expressió “per a tota la vida” ha deixat de tenir sentit per a quasi bé tot. Temps incerts que empastifen la vida amb la taca oliosa del pessimisme.

Per mi el pitjor de tot és la sensació d’estar submergits en una crisi ètica i moral: arbitrarietat, indiferència davant les desgràcies alienes, abusos de poder, corrupció, desvergonyiment polític… Només una mica ja és massa de tot això i ara no parem de veure’n per tot arreu (amb casos tan flagrants que, fins i tot The New York Times se n’ha fet ressò!!). I el més greu és que corruptes declarats segueixen rebent el suport públic i el vot de molts ciutadans i ciutadanes. Quina mena de societat posa al capdamunt de les seves institucions persones que són exemple de tot el que no ha de fer un polític o un líder social decent? Quina mena de gent som que, si veiem els abusos, diem “quan la gent arriba al poder, ja se sap” i girem el cap cap a l’altra banda, en lloc de reclamar i exigir canvis, dimissions i condemnes.

L’adéu de Moustaki m’ha fet pensar en uns temps on tot semblava més fàcil, perquè jo era jove i apassionada i confiada. Ara sóc bastant més escèptica i tinc bastanta menys fe en les idees i les persones. Sort que sempre hi ha una cançó per consolar-nos.

Cartes a un amic distant (10)

Va ser fa unes quantes nits, mentre escoltava I fall in love too easily a la Nova Jazz Cava, que vaig adonar-me del que està passant. El baix de l’Horacio Fumero —a qui homenatjàvem com a flamant  Jazzterrasman 2013— havia aconseguit crear una subtil atmosfera d’intimitat i jo, amb els ulls clucs, rememorava una imatge que havia quedat amagada sota els records de qui ha ocupat en els darrers vuit anys l’espai que jo et servo, uns records que poc a poc s’esvaeixen.

Fa molt de temps que aquesta imatge teva m’acompanya —seus de cara a la porta, amb l’esquema repenjada a la paret, i llegeixes concentrat, seriós, però quan em mires i somrius, els teus ulls lluminosos em donen una força infinita. I l’altre dia vaig retrobar la teva imatge dins meu, de cop desvetllada per l’evanescència de l’ombra que m’ha tenallat el cor durant tant de temps. Potser la clau va ser el títol: Jo m’enamoro massa fàcilment, perquè em va fer pensar que, ben al contrari, a mi em costa molt enamorar-me, i la culpa, ho saps, és teva. Tu ets la mesura de totes les coses i és amb el teu raser que valoro persones i relacions. Un joc perillós, perquè quasi bé ningú passa el filtre que tu suposes, però quan algú se t’assembla, m’obsedeixo, i les meves obsessions poden durar anys.

Assegut en un racó d’aquella habitació que ja no existeix, tu no llegiràs mai aquestes ratlles. Però jo necessitava explicar-te que ja tornem a estar sols: ningú se’t pot comparar i les obsessions no poden durar per sempre. Abans tenia una certa tendència a encavalcar obsessions; ara entretinc la ment amb reptes intel·lectuals  —d’aquells que sé que a tu t’agradarien— i el cos amb reptes esportius que m’haguessin semblat absurds als 20 anys.

De sobte penso que potser fora millor esborrar aquesta entrada, perquè deu tenir alguna cosa de malaltís escriure als propis fantasmes. Però potser això dels fantasmes és com el que m’explicava un amic meu de la memòria: el símptoma que alguna cosa no va a l’hora no és extraviar de tant en tant algun record o que ens costi recuperar aquell nom que tenim a la punta de la llengua; el símptoma greu és no adonar-te’n, que els records mancats ja no et facin falta perquè has perdut la consciència de tenir-los. Jo, amic distant, sé molt bé que ets un fantasma, però també sé que encara em fas falta, potser perquè secretament estic convençuda que un dia aixecaré els ulls i em trobaré de sobte amb la teva lluminosa mirada.

Silencis i pregàries

Quan tanques una etapa —i jo en tanco una a finals d’aquest mes, quan deixaré la presidència d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa després de quatre anys al càrrec—, tendeixes a fer una mirada enrere per revisar el camí recorregut. Jo sempre torno als meus escrits, i no pas només a aquests que comparteixo amb tots vosaltres, sinó a la llarga col·lecció de llibretes que guardo als meus calaixos.

Ahir a la tarda vaig fer aquest exercici. Buscava una llibreta que vaig obrir en assumir el càrrec que ara abandono per anotar-hi les reflexions culturals a les que estava segura que aquesta feina voluntària m’inclinaria. Al contrari que algun dels meus antecessors, convençut que les entitats culturals han d’emetre opinió, jo penso, amb alguns altres companys dels òrgans directius, que una entitat opina a través de les seves activitats; són les persones i, especialment, les que ocupen els seus càrrecs directius les que estan cridades no ja tant a opinar com a reflexionar en veu alta i per escrit sobre l’entorn cultural. Curiosament, l’únic article/manifest publicat durant l’etapa de l’expresident que ara ens critica per massa passius el vaig redactar jo i encara ara, més de 10 anys després, tinc seriosos dubtes que els que el van subscriure l’haguessin assumit en tota la seva extensió.

En qualsevol cas, durant la meva presidència, els articles d’opinió s’han concentrat en el principal problema que vam haver de resoldre: el de la continuïtat als nostres locals, que vam defensar en un judici, que vam guanyar en primera instància, resolució que va ser confirmada per l’Audiència Provincial a primers de 2012. I en coses prosaiques, com defensar la pintura de la façana destruïda per l’estultícia d’uns propietaris desaprensius. La quotidianitat en temps difícils se’ns ha menjat literalment l’heroisme ideològic que se’ns reclama.

Ahir, volia escriure un punt final sobre totes aquestes coses i una mica sobre la petita frustració de sentir crítiques permanents dels que no aporten altra solució que els cants de sirena a un suposat passat gloriós, amb un “el que es feia aleshores tenia dignitat i el que ha vingut després ni s’hi acosta”. Però en lloc de fer això, vaig retrobar el meu passat a les llibretes que vaig escriure en paral·lel a l’inici d’aquest blog. Vaig retrobar les pàgines secretes que mai vaig publicar aquí perquè eren pregàries d’amor a un amor impossible.

Amb el pas del temps, els sentiments acaben amarant tot el que escrivim, i també aquest blog és ple de pregàries al mateix déu menor. En parlar-ne en veu alta, sublimem el nostre dolor, les nostres angoixes, la nostra felicitat sabent que, si no les circumstàncies o les coneixences, tots compartim sentiments propers. Però a les llibretes, el dolor és més descarnat, la il·lusió més infantil, la passió més salvatge. No hi ha distància, i la intensitat de la veu —durant 2005 i 2006 vaig escriure pràcticament cada dia— m’impressiona encara. Llegides ara, des del silenci voluntari que m’he imposat, m’aclapara la permanència dels sentiments al llarg de més de vuit anys que han vist com canviava radicalment quasi bé tot en les nostres vides. I no sé si fer-ne una lectura heroica —l’amor etern existeix i jo el conec— o una lectura pragmàtica —els amors impossibles no s’acaben perquè es mantenen a part de les misèries de les nostres vides quotidianes.

Potser ara que deixo el dia a dia als Amics —l’entitat és un d’aquests amors que no deixaré mai del tot— tindré més temps per pensar-hi i decidir quina és la resposta.

Enyor de neu i muntanya

Avui hi ha lluna plena i mentre la mirava sortir, en el clarobscur del capvespre, m’he imaginat la seva llum brillant reflectida sobre la neu allà dalt a les muntanyes que enyoro. Aquest any les coses s’han torçat en el darrer moment, i no podrem anar als Pirineus, com havíem fet els dos darrers anys. Però no em queixo: em semblaria una frivolitat fer-ho quan hi ha tanta gent que ho està passant de veritat malament. Només em deixo endur per la nostàlgia i la imaginació.

La llum de la lluna sobre la neu té el color dels fantasmes i la textura de les ànimes en pena. És una llum per mirar-la des d’una finestra que no sigui lluny de l’estufa de llenya o de la llar de foc; una llum per imaginar contes i explicar-los a les llum de les flames. Històries de noies perdudes empaitant amors impossibles, convertides en fetilleres del bosc, coneixedores de tots els seus secrets.

Mentre escric comença a bufar el vent amb força, i posa so al meu comte de llum lletosa: ara els arbres tremolen i es balancegen d’un cantó a l’altre, moviments que omplen l’aire de vibracions sonores. La fetillera prepara un filtre d’amor amb pètals secs de les roses de primavera i escorça i fulles dels arbres que no temen l’hivern…

Algun dia acabaré el conte. Ara us dic, bona nit!!!

Cristall i aire

El protagonista del llibre que acabo de llegir (Los desorientados, d’Amin Maaluf) s’obsessiona amb la imatge d’un ram de flors que, com l’Adam subratlla, tot volent posar en valor allò que estimem, la flor, també la mata.

Jo porto uns dies obsedida amb una altra imatge, la d’un gerro de vidre que cau a terra i esclata en mil bocins. El veig caure des d’una lleixa, lentament, i el seu esclat sord té la textura del desastre anunciat, el pes feixuc d’una amenaça que s’acompleix.

Un gerro és un objecte estrany perquè el seu valor rau en el que pot contenir i això fa que el més important de l’objecte sigui el buit que hi ha entre els seus límits. Quan cau i esclata, el buit segueix aquí amb nosaltres, però lliure dels seus límits de vidre, manca totalment de valor. La matèria de la que era fet el gerro també segueix aquí, però deconstruïda en mil bocins, no té tampoc cap valor.

Hi ha coses que ens passen, sentiments que tenim, que són com un gerro de vidre, precioses i delicades per fora i amb un espai interior ple de promeses per acomplir. De vegades, la vida és generosa i ens deixa omplir el gerro de flors acolorides i oloroses, de vegades ens permet emplenar-lo amb líquids deliciosos. Però, de vegades, queda allà buit sobre la lleixa esperant endebades un temps de plenitud que mai arriba. I aleshores, sobtadament, el veus caure, i al cap d’un instant tot segueix allí i ja no queda res.

Hi ha coses que ens passen a la vida que són com un gerro que es trenca. De sobte, no saps exactament per què, tot segueix allí i ja no queda res. Et mires la teva vida i els teus sentiments com si fossin els bocins de vidre escampats per terra i el buit ja no està atrapat i obligat, com el geni de la làmpada, a ser-nos útil. I nosaltres som dins del buit, intentant entendre què ha passat.