Categoria: Cultura

Els colors de l’illa

Les cales de Menorca tenen molts colors. De fet, jo diria que cadascuna té un color diferent. De la banda de Tramuntana moltes cales són vermelles —com la del Pilar, on s’hi arriba a peu després d’una llarga caminada, que pot anar dels 30 als 45 minuts, segons la ruta triada, o a cavall, com ho vam fer nosaltres, després d’una hora i mitja de trotar i galopar per boscos i camps—, però també d’un marró grisenc, com la Cala dels Alocs, una platja de còdols on vaig començar a escriure aquesta entrada.

Les cales del Migjorn, en canvi, des del Cap d’Artutx a Binibèquer, són blanques, d’una sorra fina que pot variar del blanc marbrat i brillant de Son Xoriguer o la Macarella, al grisenc, com de còdols triturats —serà això?—, de Sant Tomàs.

La cala dels Alocs em va fer agafar paper i llapis perquè em va semblar un lloc força especial. I no només perquè la manca de sorra n’allunyi la majoria dels banyistes, que la deixen de banda i enfilen el Camí de Cavalls en direcció al Pilar. Crec que Paul Auster valoraria millor que ningú que jo la visités just després de llegir la seva digressió sobre l’autoria del Quixot, inclosa a la novel·la City of Glass de la que parlava en una entrada anterior, perquè, en l’accés als Alocs, una sèrie d’escultures adossades a una petita casa de pescadors et recorda que justament aquí, el 2005, els lletraferits illencs van venir a celebrar els 400 anys del Quixot.

L’altra cosa que la fa especial són el inquilins que té els Alocs: mitja dotzena de menorquins rondant la seixantena que passen el dia instal·lats en una mena d’embarcador que hi ha repenjat contra les roques que tanquen la cala a la dreta. Allà hi tenen una petita construcció amb sostre de mitja volta prou gran per encabir una barca de pesca mitjana, que devia ser la funció per la qual es va construir, però que ara aquesta colla de vigilants de la platja granadets fan servir de magatzem per taules, cadires, para-sols i, sobretot, per mantenir a l’ombra les neveres amb cerveses que han portat fins a la porta mateix en el seu jeep.

Tenen veus potents i estentòries, que alguns afinen prou bé per deixar-se anar amb boleros i havaneres quan creuen que l’ocasió s’ho mereix. L’altre dia els va fer refilar la presència de dues sirenes catalanes (la definició és d’ells) que van emergir nues a l’embarcador convidades a compartir unes cerveses després de consultar-los, tot banyant-se, la manera d’arribar a la Cala en Calderer. Els inquilins dels Alocs ofereixen el seu ajut, ara i adés, a qui els abelleix: a les dues aventureres els van deixar un caiac perquè poguessin fer per mar un camí que per terra és força llarg i pesat amb la calor d’aquests dies; als submarinistes que van arribar poc després els van oferir un espai òptim per preparar la immersió i deixar roba i estris mentre bussejaven; a la vella parella d’anglesos, una estoneta de repòs a l’ombra (que segurament els va estalviar una insolació).

A la resta no ens van fer ni cas, però ens van entretenir. Cap a quarts de tres, després de distreure’ns una estona amb uns quants retrets repicats sobre qui havia pagat les cerveses i qui s’havia fet el longuis, van desaparèixer, però més tard ens els vam trobar fent la sobretaula a la caseta de pescadors de l’entrada de la cala, sota l’ombra allargada de la trista figura de l’hidalgo Don Quixote. Us he dit que era grisa, oi? Doncs crec que he errat, els Alocs és verd fosc, com el color de la cara de Sancho Panza que ens mira i ens diu adéu des del mur de la casa.

Capbussar-se en la vida

M’agrada llevar-me d’hora al matí i esmorzar mirant el mar. La majoria d’aquests dies, a Menorca, l’aigua ha sigut una làmina blava, ideal per passar-te hores explorant la vida sota la superfície. No he fet mai submarinisme, però si m’agrada agafar les ulleres, el tub i les aletes i passar-me les hores explorant les costes pedregoses. Vaig agafar el costum a Andalusia, en una vida anterior, i ara, en realitat, deixo que siguin els meus fills els que es passin el temps explorant, i jo només ho faig escadusserament, però segueix sent reconfortant.

El que em sembla genial és que jo, que nedo bastant malament i em canso de seguida quan intento mantenir el cap fora de l’aigua, em pugui relaxar completament i passar-me hores sense cansar-me “sota” l’aigua. Simplement, et deixes flotar i mires, i només cal moure lleugerament els peus per avançar. Tot plegat em sembla una metàfora preciosa de les maneres com pots enfrontar la vida: com una carrera cap algun objectiu més o menys llunyà, com aquella illeta que hi ha al mig de la Cala del Pilar, on et dirigeixes nedant amb esforç en un medi estrany, l’aigua, i on sempre arriben primer els més forts; o com una oportunitat per lliscar quasi inadvertidament, tot observant detingudament la vida que hi ha dins l’aigua —rica, diversa, sorprenent i misteriosa— per arribar quasi sense adonar-te’n, no només a l’illa, sinó als seus racons invisibles, que els nedadors “de superfície” passen per alt. Per mi és, en definitiva, una metàfora de la literatura.

D’alguna manera estic d’acord amb la tesi que expressava fa uns dies l’escriptor irlandès Keith Ridgway a The New Yorker quan deia que tot és ficció, perquè d’alguna manera, i és cert, qualsevol narració que fem de la realitat no és la realitat, sinó una ficció que construïm a l’entorn dels fets viscuts o coneguts. Afirma Ridgway que la nostra percepció de com són les coses se sobreposa als nostres records i, per tant —i això és collita meva—aquests adopten la forma, el color i, fins i tot, l’olor dels nostres desigs.

Tanmateix, jo crec que hi ha qui hi posa més talent i, sobretot, més interès en això d’inventar la realitat a través d’una ficció que no només la reconstrueix, sinó que la projecta, que ens fa somniar i que durant unes hores ens arrenca de la nostra quotidianitat i ens fa pensar, per fer-nos sentir o, fins i tot, per fer-nos oblidar. Aquests homes i dones amb talent per a la ficció són per mi com bussejadors de la vida. L’exploren amb el cap ficat a dins, amb unes ulleres que augmenten la mida de les coses i els ajuden a captar els detalls, s’aturen flotant sobre els esdeveniments, completament immòbils perquè no se’ls noti, i construeixen dins del seu cap —dins del seu esperit— la narració que després compartiran amb nosaltres.

Alguns creuen que poden aconseguir el mateix efecte mirant-se els peixos dins d’una peixera, però jo estic convençuda que per escriure bé cal mullar-se, moure’s en el mateix element que aquesta vida que volem observar. Perquè potser si que totes els relats de la vida tenen una part de ficció, però n’hi ha moltes, la majoria, que són la pura repetició d’un clixé —la peixera amb un fons marí prefabricat— i només algunes que s’han capbussat per descobrir el fons de les coves.

Estranyes connexions

En aquest racó de món on he vingut a passar les vacances, Movistar ha perdut la batalla i la meva connexió amb les xarxes invisibles que mouen el món ara mateix és bastant precària. Escric aquesta entrada offline, esperant poder-la copiar després allà on toca, fent servir la lenta i feble línia que m’uneix —només de tant en tant— a Internet i així a tots vosaltres.

Escric pensant en la notícia que he llegit avui a La Vanguardia, sobre una estranya secta musulmana que  la policia ha “desmantellat” a la ciutat russa de Kazan. Sembla que el líder i els seus 70 adeptes vivien en un soterrani de vuit plantes que havien excavat sota la seva casa i que, en el cas de les criatures més petites —una vintena— n’hi havia que no havien vist mai la llum del sol. M’ha sobtat l’estranya connexió de la notícia amb la novel·la que estic llegint, City of Glass, la primera part de The New York Trilogy, de Paul Auster. En aquesta obra, un escriptor, que viu apartat i aïllat del món des de la mort del seu fill i la seva dona, esdevé detectiu després d’una estranya trucada i li encomanen la feina de protegir un home del seu propi pare qui, durant 9 anys de la seva infantesa, el va tenir tancat a les fosques, sense contacte amb el món i sense adreça-li ni una paraula. Darrera d’aquests maltractaments sembla que hi ha l’obsessió religiosa del pare, antic professor universitari i estudiós d’estranyes teories puritanes sobre la Salvació i el Nou Món.

No he passat del plantejament de la intriga d’Auster, però m’ha semblat curiós que la crònica periodística i la ficció literària s’hagin alineat a través d’aquests exemples de comunitats i persones que es creuen “elegits” per un Deu tan estrany que està disposat a salvar-ne unes quantes dotzenes i deixar a l’estacada uns quants milers de milions de persones. No us deixeu entabanar, no hi ha cap ésser ni cap entitat, física o espiritual, real o mítica, tan dolenta com per cometre una barbaritat semblant. Cap puritanisme, de la religió que sigui, pot justificar un genocidi a la manera de Noé.

També resulta una estranya coincidència que, amb un any de diferència, en la meva novel·la d’estiu —almenys en una de les moltes que llegeixo aprofitant les vacances— la pèrdua d’un fill sigui el condicionant de les percepcions i les actituds del personatge protagonista. No m’ho havia pas plantejat, perquè no coneixia l’argument de cap de les novel·les que inclou la trilogia d’Auster. De fet, el llibre ha dormit a la pila de pendents des que me’l vaig comprar fa un any en una preciosa llibreria de Brooklyn, simplement perquè m’agrada Auster. De la seva banda, Before I go to sleep, l’altre llibre al qual em refereixo, me’l vaig comprar de pura casualitat en una llibreria propera al Dupont Circle de Washington. A nivells molt diferents, les dues novel·les plantegen reflexions sobre el poder de la paraula i la literatura en un marc de novel·la negra i d’intriga. El tema dóna molt de si. Seguiré reflexionant-hi a mesura que avanço en la història.

Equilibri

El millor d’un bon concert de jazz és que restableix l’equilibri de l’univers; o potser fora millor dir que restableix el meu equilibri amb l’univers. L’actuació del pianista Jason Moran amb el seu trio, The Bandwagon a la Nova Jazz Cava dins del 31è Festival Jazz Terrassa aquesta nit ha sigut fantàstic, tot i que molt diferent de l’excel·lent obertura amb el quartet de Teodross Avery el passat divendres. Tot el que allà era cor, efervescència i unes inacabables ganes de tocar (el concert va durar més de tres hores), aquí era cap, una aproximació molt més intel·lectual, no exempta però de passió.


Moran basa la seva música en una aproximació molt personal a una gran diversitat de referències musicals afroamericanes: ragtime, soul, Billy Holiday, bebop, Monk, rap… que ens ofereix explícitament allà mateix (moltes de les seves peces comencen amb una gravació sobre la qual comença a tocar el trio fins que la recomposició harmònica i la improvisació la fan desaparèixer i la transformen en una cosa totalment diferent).

Diuen els crítics nord-americans, que l’art i la pintura són font d’inspiració de Moran (especialment, Basquiat i Rauschemberg) i el cert és que el plantejament d’algunes de les seves peces, treballades sobre un fons de sorolls (objectes que s’arrosseguen, seriacions mecàniques), fan pensar més en un happening al Guggenheim que en un club de jazz.

En qualsevol cas, un concert magnífic d’un pianista que per molts és, ara per ara, si no el número ú, un dels millors del món.

Palau

Quan jo encara fumava i la legislació sobre seguretat en locals públics era ambigua i inconcreta, a mi m’agradava seure a la saleta de fumadors que hi havia darrera les llotges de platea del Palau de la Música. Des d’allà no veies res del que passava a l’escenari, però semblava que la música vingués a instal.lar-se còmodament entre aquelles quatre parets per deixar que els fumadors empedreïts la gaudíssim a cor que vols.

Les llotges que hi ha a l’esquerra de l’escenari (mirant des de la porta) eren l’espai que solien reservar als mitjans els organitzadors del Festival de Jazz de Barcelona. Dilluns a la nit seia a la primera fila d’una d’aquestes llotges i mentre escoltava música amb olor de terra i gust d’arròs amb conill, pensava en la qualitat corrosiva de la tristor i la voluntat de l’amor de ser-ne l’antídot (no sempre capaç de fer-se efectiu).

L’amor ens fa fer coses estranyes; ens porta a llocs on pesàvem que no amiríem mai; ens manté en vetlla i ens dóna l’energia per caminar sense descans darrere d’un somni; ens fa valents i ens fa covards alhora; si se sent traït ens sumeix en la desesperació, però una espurna d’esperança encén el nostre cor i desencadena tempestes d’alegria al nostre cervell. L’amor ens fa invencibles i, alhora, totalment vulnerables, ens deixa eixorcs en el dolor i ebris en l’alegria. No som res sense l’amor, però l’amor només és quan li lliurem la nostra ànima sense cap recança.

La música porta la llavor de l’amor. És el niu on ha nascut i on creix. És el coixí on reposem el cap per a plorar la nostra tristesa. La música ens aplega i ens aïlla del dolor del món amb la seva màgia. La música fa possibles els amors impossibles.