Categoria: Reflexions

Voluntat

He decidit que seré feliç la resta de la meva vida. Podeu pensar que aquestes coses no es decideixen així, però esteu totalment equivocats: totes les coses importants que fem en aquest món són el fruit de la nostra resolució. Les bones i les dolentes. Tot i ser una societat fascinada pels talents innats, en realitat sabem que tot el que val realment la pena ho aconseguim a base d’un esforç consistent i continuat. En realitat, per això estem fascinats pel geni, que té alguna cosa de màgic —i com deia Artaud, en el cas de l’art, aquesta màgia adquireix tints de culte quasi religiós.

Però en el fons sabem que tot això és un miratge, i que, si no hi intervé la voluntat, els talents naturals no passen de ser un entreteniment de sobretaula nadalenca, de sortida de Festa Major o —molt pitjor— de later show televisiu.

I ser feliç és un talent controlat per la voluntat?, us preguntareu. No en tinc cap mena de dubte. El truc consisteix, en realitat, en ser honest amb un mateix sobre els propis límits i en forçar-se sempre a mirar —i a valorar— no tant com de lluny ens trobem del nostre ideal de vida, sinó com de llarg és el camí que hem fet fins arribar aquí.

Per ser franca, no sé si la fórmula és aplicable per a tothom. Hi ha circumstàncies —la malaltia, la mort de les persones que estimem, l’angoixa pel futur que generen els problemes laborals…— que ens ho posen molt difícil, però penso que en cada moment, i siguin quins siguin els problemes que enfrontem, hem de tenir la voluntat de superar-los.

Amb els anys m’he descobert més voluntariosa que no em pensava i, si he tingut la força de vèncer els límits i els vicis del meu cos —de l’addicció al tabac a l’aversió a l’exercici— i algunes febleses de la meva ànima, per què hauria d’escapar-se’m la fugissera felicitat.

La felicitat pot ser l’exuberància del bosc tropical o la inesperada meravella d’una flor traient el cap, humil, entre un munt de runa. Pot ser el que nosaltres vulguem. I cal voluntat per retrobar-la cada dia i per compartir-la.

Cartes a un amic distant (7)

Avui he pintat la lluna per a tu. Amb la seva cada rodona i plena s’ha vestit, enganyosa, de color de vesprada estiuenca i jo he deixat un missatge amagat entre els seus plecs. Corria carretera amunt i ella em seguia, així que he allargat la mà i he escrit sobre la seva panxa freda les quatre lletres màgiques perquè tu les llegeixis quan no miri ningú.

Avui he comprat una cançó per a tu. Feta de laments i festa. Una cançó que ve d’antigues muntanyes, esquerpes i fredes, que avança sobre la neu sense deixar marques i saltironeja a la font del poble un dia de mercat. Una cançó antiga, com el meu cor, fet de bocins dels cors trencats d’un miler d’amants. Una cançó que m’ha fet pensar en tu, perquè està feta a parts iguals de tristor i felicitat.

Ventafocs

S’acaba la música i es desfà l’encanteri. Abans de les 12 de la nit ja sóc a casa, i em sento com la Ventafocs. He guardat al pàrquing la meva carbassa que, per sort, té pistons enlloc de ratolins i a la que no li calen lacais. La meva fada madrina fa temps que em va abandonar a causa de l’stress per sobreocupació: al meu barri totes érem Ventafocs. No teníem germanes lletges que portessin roba cara, però totes havíem de fregar la cuina i els serveis, i sense la menor esperança que ningú ens fes emprovar mai una sabata de vidre.

S’acaba la música i es desfà l’encanteri, la il·lusió de proximitat. La vida, prosaica, posa cadascú al seu lloc i tornem a començar. En el punt just que s’esvania, de nou, el somni del príncep blau, he tornat a pensar en aquell vell projecte d’amors assassins i maldestres fins al punt de fer-los homicides.

Hauria de dedicar-me només a escriure. Seria més feliç i així no passaria per empipades fortes com la que ara em rosega l’ànima. M’adono que estic molt enfadada i que no aconsegueixo que se’m passi. El problema és que la dissensió per mi s’ha situat en el terreny dels valors i quan has arribat al convenciment que una persona és mala persona resulta difícil trobar elements de connexió.

La Ventafocs s’adorm. S’arrauleix prop de la xemeneia, envoltada de la conhort de bestioles encantades, i somnia en el seu príncep.
nnn

Memòria

Pensava que arribaria l’estiu i no pararia d’escriure al blog, però he consumit ja un terç del mes d’agost i només he publicat una entrada. Per a mi l’estiu, les vacances són un temps per a relaxar-se, per a pensar lliurement en la vida, per a canviar el punt de vista que ens marquen les obligacions diàries i poder, així, analitzar les coses des d’una altra perspectiva, però aquest any se m’està quedant en un temps només per a una petita descompressió que em permet acabar, sense tantes angúnies però no amb menys feina, els treballs que s’han sortit de terminis però cal fer, sí o sí. Em queda poc temps per a escriure i potser, per això, he navegat per la panxa del bou on no neva ni plou i he trobat l’esborrany d’una entrada que mai vaig acabar. És del 20 de maig i, curiosament, el seu començament s’adapta com un guant a la reflexió sobre el llibre que acabo de llegir i que citava en l’anterior entrada: Before I go to sleep. Un thriller ben construït que ens interroga sobre el límits de la nostra identitat, construïda sobre la nostra memòria.

La reflexió començava així:

Aquesta tarda el meu fill m’ha dit una frase interessant. M’explicava que li resultava difícil recordar les coses que fa a l’institut i els continguts de les classes fins que no n’hi parla algú: “És com si els altres tinguessin la clau de la meva memòria i jo no la puc obrir sense ells”. A part d’arribar a la conclusió que hauré d’ajudar el meu fill a adquirir competències mnemotèniques, m’ha fet pensar fins a quin punt depenem dels altres, del grup, de la comunitat, per ser nosaltres mateixos, per reconèixer-nos en la memòria de les nostres experiències.

Un mes després, i sense saber-ho, vaig comprar un llibre que es fa les mateixes preguntes. Què som sense el que recordem i el que ens ajuden a recordar els que ens envolten? La resposta d’S.J. Watson, l’autor de No confies en nadie (el pretesament comercial, però ben poc suggerent títol de la versió espanyola de la novel·la que ens ocupa), és que esdevenim éssers vulnerables i manipulables, als quals només pot salvar el rastre d’amor que haguem pogut deixar en aquells que conserven el nostre record.

El paràgraf sobre la memòria em va fer pensar en un altre dels meus temes recurrents: l’individu versus el grup. Aquells dies estaven instal·lats a diverses places de tot l’Estat les acampades dels indignats. El Felip Puig encara no havia lluït les seves gràcies com a gestor de la seguretat pública a la Plaça de Catalunya. I jo em preguntava com s’havia convertit en moviment una suma de frustracions que, al meu parer, sorgeixen sobretot de la manca de resposta del sistema a l’individu, més que no pas d’una manca de consideració a la comunitat. Per això els polítics estan tan desconcertats, per això al moviment li costa tant articular propostes: qualsevol resposta haurà de ser col·lectiva i no sé si pot apaivagar el malestar d’un individu perdut en una societat que ha fet del consum el més important dels drets col·lectius. I vaig escriure:

Avui és un dia per a la reflexió sobre el valor del grup, del col·lectiu, mentre milers de persones acampen a dotzenes de places d’una punta a l’altra de l’Estat: Madrid al capdavant, amb milers reunits i arraulits a la Puerta del Sol, però també a Barcelona, Bilbao, València… És diuen a ells mateixos “indignats” i no són un moviment, sinó més aviat la confluència de persones que pateixen graus perillosos de malalties bastant comunes: desencís, desconcert, inquietud pel futur, desmotivació…

Malalties totes elles, afegiria, d’aquest individu perdut per al qual cap acció no s’explica per ella mateixa si no té un retorn en termes de benefici; un individu que no pertany ni enlloc ni a ningú. Ja no es fa d’associacions, ja no es fa de partits… es fa de clubs que li ofereixen serveis, descomptes i tracte personalitzat. Tinc la impressió que, malgrat les interpretacions en termes de potencial polític d’alguns idealistes als quals conec força bé, l’objectiu de fons de les acampades no era canviar res, sinó estar junts, pertànyer a alguna cosa. I això explica per mi perquè s’hi van aplegar els avis del 68 amb el nets de l’11-S: perquè poden compartir la il·lusió de canviar un món que se’ls ha escapat de les mans als venedors d’ungüents miraculosos de la meva generació. El problema és que per construir un nou món has de tenir un somni, i em sembla que, de moment, no hem passat de compartir la carmanyola.

I és que els somnis es construeixen a poc a poc. Per més que els anuncis de Calvin Klein beneeixin l’espontaneïtat adolescent, un no s’asseu davant d’un foc de camp i, flash!, li ve un nou món al cap que aproven en assemblea els 1.500 que té asseguts al voltant. Recordo, amb el mateix astorament que em va produir sentir-li dir, com un expert en campanyes de comunicació disruptives, estava admirat perquè a la Plaça de Catalunya s’havien pres 200 decisions en assemblea ¡en una hora! Bé, suposo que és una nova Arcadia, tan refrescant i suggestiva com alguns anuncis de multinacionals nòrdiques.

Busco continguts a Internet de les reflexions que pugui estar construint el moviment d’indignats, perquè jo també em sento incòmoda amb molts mecanismes del sistema actual. No amb el sistema mateix, perquè no crec que hi hagi res dolent en pretendre viure a uns Estats basats en el dret, en la llei, democràticament discutida i aprovada en òrgans legislatius formats per suposats experts (polítics) en els quals els ciutadans, mitjançant mecanismes d’elecció transparents i periòdics, dipositem la nostra confiança. Em sembla una bona forma de construir la vida col·lectiva en un món complex com el nostre, i el que vull és que la joguina, el mecanisme funcioni (perquè no em satisfà gens estavellar-la contra la paret tot esperant que el papà me’n compri una altra). Però no trobo res consistent: flashos a Twitter; articles periodístics; noves notícies sobre noves acampades… Google em retorna un milió d’entrades, però les més freqüentades són meres fotografies de fets, la majoria publicades pels grans mitjans…

No trobo les bases de cap somni col·lectiu, i crec que ens fa tanta falta com les nostres memòries.
…

Cartes a un amic distant (6)

He somniat amb tu. El fet, en ell mateix, no és estrany. No és pas el primer cop que apareixes en algun dels meus somnis. Però m’ha sobtat veure’t-hi tan somrient i alegre, perquè sé que ara mateix estàs molt trist. Però ja saps que els somnis estan fets de records i de desitjos, i el meus records de tu són alegres —com bitlles de colors a les butxaques— i el meu desig per a tu és la felicitat —el meu desig profund és formar part de la teva felicitat— per llunyana i difícil que aquesta ara ens pugui semblar.

Penso en tu mentre llegeixo un llibre que vaig comprar als Estats Units —i el títol del qual és molt millor en anglès que en castellà: Before I go to sleep. Parla d’una dona que pateix una estranya forma d’amnèsia, i que ho oblida tot —el seu nom, la seva edat, el temps viscut, els éssers estimats…— cada cop que va a dormir. I per lluitar contra l’oblit, escriu. Cada dia, a través del seu diari, reconstrueix la seva vida passada i anota el que li succeeix, però sobretot els records que va recuperant. Però cada dia retroba intacte el dolor punyent de les ferides de la vida, sense el consol de l’hàbit. Ha perdut un fill i, cada matí, en les pàgines del diari, recupera l’oblidada consciència de ser mare alhora que s’enfronta a la insuportable pèrdua. I odia al seu home per amagar-li, alhora que comprèn que per a ell, l’amnèsia de la dona és una mena de consol, una bona raó per no pensar en aquella incomprensible mort.

Tinc la impressió que perdre algú que estimes tant deu ser com caminar enmig d’una boira espessa, sent incapaç de veure res del que t’envolta, res tret del terra que trepitges i, sovint, sense saber molt bé on poses els peus. Però, amb el temps, la boira escampa —o, si més no, aprens a caminar dins de l’emboirament del teu dolor— i t’aferres als bons records dels temps millors viscuts. La lliçó del llibre que llegeixo és que la memòria és un consol, fins i tot quan és dolorosa, perquè en el record de la pèrdua rau l’eternitat de l’amor.

El “meu” llibre parla també de paraules, de la seva màgia: portadores de vida perquè són capaces de conjurar els records i ancorar la nostra memòria. Jo voldria atrapar amb les meves, per a regalar-te’l, un bon record, una papallona acolorida que fes els teus dies una mica menys trists.  Però els records alegres, com les papallones, només els pots compartir vius —has travessat mai un estol de papallones blaves en una font de muntanya?—; no hi ha cap alegria en una col·lecció de papallones clavades a la capsa amb una agulla que les travessa de banda a banda.

Com no et puc regalar un record, t’ofereixo un desig: que l’amor et porti de la mà, envoltat per un estol de papallones blaves, al país sense boira on viuen els bons records.