Categoria: Societat

Contra la violència de gènere

El passat 25 de novembre es va celebrar, un any més, el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones, i vaig tenir el privilegi de ser l’encarregada de redactar i llegit en manifest d’enguany a l’acte de denúncia i reivindicació organitzat per la Regiduria de Polítiques de Gènere de Terrassa que encapçala Fabiola Gil. Diverses persones m’han felicitat pel contingut del text, que transcric a continuació. Confio que el meu granet de sorra pugui contribuir, ni que sigui una mica, a remoure conciències i a moure a l’acció.

En aquesta jornada de denúncia, que ens ha aplegat aquí per manifestar el nostre rebuig a la violència contra les dones que malauradament continua present a la nostra societat, no he pogut evitar recordar la impressió que em va causar ja fa anys la lectura de El compte de la minyona, una novel·la de l’escriptora canadenca Margaret Atwood, compromesa activament amb la causa dels drets de les dones.

En aquella obra, Atwood imagina un món futur en què, per tal d’imposar una dictadura feixista als Estats Units, la primera mesura que prenen els usurpadors és anul·lar tots els drets polítics, econòmics i socials de les dones. Així, d’un cop de ploma, la meitat de la societat queda sotmesa a unes normes injustes i cruels que converteixen milions de persones en ciutadanes de segon nivell que no poden ni tenir cap mena de propietat —una casa, un cotxe…—, ni estudiar, ni treballar, ni desplaçar-se d’un lloc a l’altre sense el permís de l’home al qual se les ha sotmès. Semblen fets llunyans i estranys, si una s’imagina una situació així als Estats Units, o aquí a casa nostra, però malauradament, això segueix passant a molts països del món.

Però el que més impressiona de la novel·la no és tant la perversa situació que dibuixa, sinó la connivència de tota una societat —homes i dones— per imposar-la. Uns per por, d’altres perquè els hi convé, d’altres perquè s’hi acomoden i no volen fer l’esforç de qüestionar aquest sotmetiment injust i èticament inacceptable. La lliçó moral de El conte de la minyona és precisament aquesta, que els qui acaben lluitant perquè les dones tinguin els drets que els corresponen com a ciutadanes lliures són aquells i aquelles que creuen en la causa de la llibertat de l’ésser humà, igual per a tots i totes, sense distinció de sexes.

Com Atwood, jo mateixa i, n’estic segura, tots els que sou aquí creiem que la violència contra les dones és la forma més extrema i sagnant d’un problema més profund: la vulneració dels drets bàsics de les dones com a ciutadanes de ple dret. A elles, les víctimes, se’ls vol negar el dret a decidir com viure i amb qui viure, el dret a pensar per elles mateixes i a gaudir plenament de la seva llibertat i els seus drets com a persona. I nosaltres no podem restar passius davant d’aquesta situació, perquè ens hi juguem els drets de tota la societat.

La violència contra les dones és inadmissible, però no només en la seva manifestació més física i dolorosa, la que ens ha deixat ja més de 50 víctimes mortals a tot l’Estat espanyol aquest any, sinó també en les formes més subtils de discriminació que encara perviuen entre nosaltres.

Per acabar m’agradaria explicar-vos un altre conte moral, aquest totalment real. Fa uns anys vaig tenir el privilegi de conèixer a Equador una líder indígena, Diozelinda Iza. Ella vivia dalt dels Andes, en una petita comunitat de la província de Cotopaxi, i va ser ella qui em va explicar que la violència de gènere és un problema endèmic a les cultures andines, però que les dones de la comunitat de San José, a la parròquia de Toacazo, havien decidit que era inacceptable. Per això, quan una d’elles va deixar d’assistir a les reunions per les amenaces i les agressions del seu marit, tot el grup va anar a visitar-lo i li van fer saber que, si tornava a posar la mà a sobre de la seva dona, el farien fora de la comunitat. Quan jo vaig conèixer Iza i les seves companyes, feia temps que cap d’elles faltava a les assemblees de dones, i hi anaven acompanyades de les seves filles, però també dels seus fills.

Elles havien donat el primer pas per construir una comunitat sense violència. Cadascú de nosaltres ha de fer també un pas, o dos, o tres, els que estiguin al nostre abast, per eradicar la violència contra les dones, per lluitar pel ple exercici dels seus drets de totes les persones.

Aquest és el meu passet d’aquest mes. Per totes les que encara no poden caminar…

…

Femitic, de Dones en Xarxa

Les amigues de Dones en Xarxa organitzen el primer concurs de videos digitals realitzats per dones sobre gènere i Internet, i demanen suport per difondre la iniciativa. Aquí va el seu ‘banner’, per tal que no deixis d’enviar els teus videos, si ets dona i creadora:

…

Qui ha fracasat a l’escola primària?

Ahir els diaris anaven plens dels resultats de les proves de nivell que enguany s’han posat en marxa a sisè de primària per tal de mesurar si els nostres estudiants tenen els coneixements mínims necessaris en llengua catalana, llengua castellana i matemàtiques per accedir a l’ESO. El resultat ha estat que el 25% dels nens i nenes de 12 anys no tenen aquests coneixements mínims, i les reaccions no s’han fet esperar. Els periodistes, sempre a la recerca d’un titular grandiloqüent, han escrit “el fracàs escolar es produeix ja a primària”, prefigurant el camí cap al desastre d’aquest 25% de joves, a la manera d’un cor de tragèdia grega.

En alguns pocs comentaris d’especialistes s’endevina, per sort, més seny que en la pròpia prova de nivell i en les “matrones” escandalitzades d’algunes tertúlies. Alguns es pregunten encertadament què en farem d’aquests resultats. Sobretot amb aquella estadísitica que segueix mostrant més bona formació en escoles privades que públiques.

La meva experiència és que l’escola pública només està preparada per atendre bé els nens estàndar en tots els sentits: amb una intel·ligència estándar, suficient per arribar a la mitjana exigida i no massa brillant no fos cas que exigís una atenció personalitzada (que per alguns mestres-funcionaris sona a anatema); amb una actitud estándar, ni massa passiva ni massa inquieta, perquè això també exigeix una atenció personalitzada que els “trenca les oracions”; amb una família estándar (pare i mare, que treballin, però no tant, sobretot ella, com per no poder assistir a una reunió a les 12 de migdia o a les 3 de la tarda, perquè convocar a les 9 del matí o a les 5 de la tarda no s’ajusta a l’horari funcionarial).

La meva experiència és que si et trobes a les mans amb un nen o una nena difícil, per exemple amb una imaginació i una creativitat extraordinàries, però que a classe es desmotiva i es distreu amb facilitat; que entén perfectament els conceptes, pero que té dificultat en plasmar-los en els exercicis escrits; que s’expressa bé, fins i tot molt bé oralment, amb una gran riquesa de lèxic i bones construccions gramaticals, però que té dificultats de lectura, perquè “l’aborreix” l’esforç… quan l’escola primària pública es troba amb això no sap què fer-ne. A mi dues professinals de l’educació, la mestra tutora de la criatura i la de reforç, m’han arribat a dir “el nen té grans habilitats i és molt intel·ligent, però com té dificultats actitudinals el que et recomanem és que busquis suport professional a fora”, que és com si un anés al metge de la seguretat social i li digués “té vostè una apendicitis, però com jo no sóc cirurgià, apa búsquissen un que li convindria operar-se”.

Què és educar sinó trobar el camí que porta una persona des de la solitud de la ignorància fins a un camí d’autoafirmació que ens permet dialogar amb el món a través dels coneixements que altres persones abans que nosaltres han acumulat en benefici de la societat? No existeix fracàs escolar quan un nen de sisè de primària no és capaç de respondre correctament quan fan 6×8, existeix fracàs escolar perquè la majoria de vegades no sabem perquè aquell nen o nena no és capaç de respondre correctament i, quan ho sabem, no som capaços de fer res per redreçar la situació. Hi ha fracàs escolar perquè la majoria de mestres de 6è de primària no sabria omplir un informe personalitzat dels seus 25 alumens (sí va, posem 27 en casos extrems) que anés més enllà d’un parell de frases del tipus “s’ha dèsforçar més” o “es distreu massa” i el sistema no es dota de recursos suficients ni per ajudar els mestres a fer la seva feina, ni per ajudar les famílies a orientar millor el treball conjunt amb l’escola, ni sobretot per ajudar els nens a millorar (fins i tot els que se surten de l’estandar, però no són prou “rars” per merèixer un programa d’atenció especial).

I parlo de l’escola pública, naturalment. L’altra té molt més clar que els pares, i els alumnes, són “clients” i actuen en conseqüència (diguem que, en lloc de dir-te que et busquis un psicòleg, te l’ofereixen directament).

He acabat parlant de recursos i d’un enfoc “macro” de les raons del fracàs i, en realitat, jo crec que en bona part el problema és “micro”. Salvant honroses excepcions, no estic contenta dels professors de primària que han tingut els meus fills. M’han semblat professionals mediocres, desmotivats i poc compromesos amb l’objectiu últim de l’ensenyament. I el tipus de consells que m’han donat han estat mesquins i culpabilitzadors. No n’he vist quasi cap capaç a l’hora de fer-se respectar (amb uns mínims de disciplina, perquè l’ordre és imprescindible en un entorn d’aprenentatge) i de fer-se estimar (per la seva capacitat d’entendre les especificitats de cada nen i nena) i sense estimació i respecte, no hi ha educació que avanci.

Siguem seriosos. No parlem d’adolescents violents o de nois i noies “enfebrats” d’hormones, que és el que hi ha als instituts de secundària (quin repte!!!), parlem de criatures de 6 a 12 anys que al final del període han de demostrar que dominen operativament dues llengües i que saben les quatre regles bàsiques de matemàtiques. Si els mestres no poden aconseguir això en el 25% dels seus alumnes, amb els mitjans que té l’escola catalana, no li donem tota la culpa al sistema i preguntem-nos també què li passa a la professió.
…

¿Desaparecerán los periódicos pasado mañana?

A través del blog de Enrique Dans me he enterado de las cifras que muestran la profunda crisis que está viviendo PRISA y que ha supuesto una reducción del 88% de sus beneficios en sólo un año (de los 25,18 millones de euros del primer trimestre de 2008 a apenas 2,93 millones en el mismo período de 2009). Dans cita unas declaraciones del inversor norteamericano Warren Buffet (que compite con Gates por el puesto de “hombre más rico del mundo”, además de ser el propietario y accionista de varios medios estadounidenses) recogidas por Jeff Jarvis en su blog BuzzMachine: “No compraría un periódico a ningun precio”. Recuerda Jarvis, que Philip Meyer, en su libro The Vanishing Newspaper, predijo que la desaparición del último periódico se produciría en el primer tercio de 2043. No he leído el libro, así que no sé cómo realizó su cálculo este profesor de periodismo de la Universidad de Carolina del Norte, pero muchos expertos parecen coincidir en que lo fiaba muy largo y que el proceso de reducción y desaparición de la prensa escrita será mucho más rápido.

Dans, con ese tono entre socarrón y apologético que le caracteriza, le da sólo 15 días a PRISA (o lo que es casi lo mismo, a El País), para refinanciar su deuda. Cita para ello a El Confidencial, un diario online que es probablemente uno de los mejores ejemplos en España de los nuevos derroteros por los que deberá andar el periodismo, navegando en la red en lugar de anclarse en el papel. Para otros, sin problemas financieros tan graves, el plazo será quizás más largo, pero al parecer inevitable, por la alta dependencia del modelo de negocio de los ingresos publicitarios, que para los medios clásicos (las grandes cabeceras de la prensa escrita y la TV) ya habían estado descendiendo sin pausa en los últimos años a causa de la fragmentación del mercado y el ascenso de internet, y que con la crisis que vivimos simplemente han caído en picaso.

Queda, una vez más, abierta la pregunta de cómo afecta esta crisis de los medios escritos a la democracia y a su papel legitimador de y frente a la opinión pública, cómo afecta al control sobre el poder político y económico que los periódicos han ejercido. Para Dans, la crisis de la prensa es, también, fruto del deseo de los lectores de no recibir noticias “filtradas por una línea editorial determinada”, algo de lo que la web nos libera al ofrecernos simultáneamente múltiples fuentes para una misma información y el acceso a puntos de vista críticos y alternativos. Así pues, en teoría, con internet el ciudadano tiene más información y son los ciudadanos críticos, activos también como productores de dicursos a través de blogs y redes sociales, quienes ejercen directamente el control social sobre políticos y empresas.

También queda pendiente, sin embargo, un análisis más crítico de los contenidos de internet, donde lo malo no son sólo los bulos que a veces se difunden con la velocidad y la impunidad del spam, sino la repetición hastiante de las mismas ideas/noticias, con frecuencia sin contrastar, y la reducción del concepto globalidad al mundo interconectado, que deja fuera a millones de personas y mucha, pero que mucha realidad.

Ya en 2006, analizando la crisis de la prensa The Economist afirmaba que “El declive de los periódicos no será tan dañino para la sociedad como algunos temen”. Con internet, señalaba la revista, ya no tenemos por que creer la versión de la realidad que nos ofrecen un puñado de periódicos nacionales o locales; en pocos minutos y gracias a los buscadores podemos reunir fuentes del mundo entero; las webs participativas, como Menéame o Digg, nos permiten llamar la atención sobre aquellas noticias que nos parecen más relevantes y descubrir las inquietudes que compartimos con otros; ya no hace falta esperar una o dos semanas a que un editor publique, recortada, nuestra carta al director: podemos comentar cualquier noticia sobre la página online del propio medio…

Pero The Economist también admitía entonces (y sigue siendo válido) que el ciudadano periodista-editorialista en el que nos permite convertirnos internet tiene, sobre todo, un foco local y escribe “desde su armario” y no desde primera línea. El reto es, sin duda, cambiar el modelo de trabajo de las redacciones y el modelo de negocio de los medios (algo en lo que seguramente se ha tardado demasiado), pero no olvidando nunca que resulta difícil, si no imposible, hacer buen periodismo desde la precariedad y con un enfoque de espectacularización orientada a la venta.
…

Policías y top-manta

Acabo de leer una estupenda crónica periodística de Javier Bauluz sobre una absurda persecución policial en Gijón con la excusa de la venta ilegal de cd, el famoso top-manta. El fotoperiodista juega hábilmente con el título de una popular película infantil y en “Monstruos y alienígenas” a la salida del cine nos cuestiona sobre en qué nos ha convertido nuestra actitud ante los inmigrantes.

Absolutamente recomendable el blog en el que se publica la crónica, P+DH [Periodismo+Derechos Humanos], hace que una se sienta orgullosa de su oficio, que es toda una escuela, aunque no se practique en primera línea.
…