Categoria: Viatges

Retorn

Ahir em vaig quedar adormida mentre escribia:

Arribo a Barcelona esgotada. Ha estat una setmana a Boston molt
intensa, de feina a la convenció biotecnològica més gran del món, però
també de convivència amb una delegació de més de 100 persones, una
petita mostra de l’extraordinari conjunt de gent que està tirant
endavant aquest sector a casa nostra.

Viatjar plegats (45 persones de la delegació viatjavem avui en el
mateix avió) et dóna l’oportunitat de conèixer les persones que hi ha
darrera dels professionals amb qui treballes habitualment.

Esmorzars, sopars, unes copes a l’entorn d’una pista de ball et donen
una familiiaritat i confiança nutua que rarament trobes en altres
circumstàncies. Entre quasi un miler d’entrevistes dutes a terme per
la delegació (prop de 15 per cadascuna de les 72 empreses i entitats
aplegades per Biocat) algunes eren amb els propis companys de pavelló,
per conèixer millor els projectes de cadascú.

Però els moments millors són els altres, els que et permeten riure
plegats, conêixer el tarannà de la gent, veure de prop les costures
del caràcter. I la gent sempre et sorprèn.

Tinc la impressió de ser una privilegiada, perquè treballo envoltada
de sàvies i savis. Persones molt intel.ligents i ben preparades,
científics d’altísima qualificació ara convertits en empresaris. Però
també et sorprenen de vegades algunes persones de les que esperaves
més a nivell humà i veus que la generositat aparent només era un
interès espuri. I d’altres, al contrari, sota una aparença de
frivolitat amaguen una generositat i una passió humanista admirables.

Les circumstàncies d’aquest any m’han portat a fer tots els papers de
l’auca, a saludar prínceps, presidents, consellers i ambaixadors,
mentre em preocupava com sempre de periodistes i expositors. M’ha
faltat temps per escriure al bloc de Biocat (http://bloc.biocat.cat)
sobre els continguts de les poques sessions a les quals he pogut
assistir.

He tingut el temps just per reenamorar-me dels EUA, que em segueix
fascinant com a país i del que segueixo pensant que podem (que hauríem
de) aprendre moltes coses (excepte menjar i beure, que d’això sempre
m’enyoro, tot i haver provat a Boston el millor cunill de la meva
vida, però d’això ja en parlaré en un altra entrada).

—
Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré

Des de Boston

Hi ha qui diu que les vacances són un “temps artificial”, perquè durant uns dies sortim de la nostra rutina i ens disposem a viure d’una forma diferent: canviem els horaris, la manera de menjar, i fins i tot el contingut, la forma de vestir-nos i també de relacionar-nos amb la gent propera (més d’una separació s’ha pastat durant una visita a les piràmides). Però jo m’atreviria a dir que el temps dels viatges de feina és encara molt més “sintètic”, sobretot si te’n vas prou lluny i amb una agenda tan atapeïda com la que portem aquí a Boston.

Dins d’aquest temps comprimit i d’horaris alterats, em queda poc temps per mirar les ciutats que visito, però l’aire europeu de Boston es fa evident de seguida. Davant per davant de l’hotel on estem instal·lats hi ha un vell cementiri, el Granary Burying Ground, amb les làpides de pedra grisa i desgastada molt juntes, entre les que passeja la gent, que em recorda el que hi ha al voltant de l’església de Saint Gilles, al centre d’Oxford. Aquest darrer és, però, molt més antic. El Granary Burying Ground és un monument patriòtic, perquè allà van ser enterrats “molts dels patriotes de la Guerra de la Independència”, segons expliquen les cròniques, incloent-hi alguns signants de la Declaració d’Independència i víctimes civils i desarmades de luctuosos enfrontaments amb els soldats britànics. Però més enllà del seu contingut històric i simbòlic, a mi el que em fascina és la relació tan diferent que els anglosaxons (i en general els cristians no catòlics) tenen amb la mort.

Cada dia, des que obren les portes fins que les tanquen veig passejar centenars de persones entre les 2.300 làpides del Granary Burying Ground, que no és pas l’únic espai d’enterraments conservat a la ciutat. De fet n’hi ha 16, i tots ells reben milers de visitants cada any. No és que nosaltres no conservem memòria d’espais que van servir com fossars. És simplement que en fem desaparèixer el rastre i la forma original, arrenquem les làpides i cobrim l’espai de places amb disseny modern i deixem la memòria reduïda a una placa en un mur o a un llibre d’història. La proximitat dels morts ens inquieta, tot i que, com solia dir la meva mare, ens haurien d’inquietar molt més els vius.

Preparant el viatge

Una amiga em recorda que li vaig dir que mentre pogués llegir-me, encara que els meus escrits siguin trists, és que es estic bé. Però darrerament no escric quasi gens. Bé, sí escric, i força, però no aquí. El viatge que començo la setmana vinent, a Boston, suposa una enorme feinada. Anem a una fira, portant una delegació de més de 100 persones, amb un dens programa de reunions, xerrades, trobades, presentacions i hi ha mil documents i detalls que s’han de deixar enllestits abans.

És curiós com ens canvia la vida quasi sense adonar-nos-en! Ahir els meus fills em van regalar un calendari fet amb fotos seves i meves, algunes d’un temps quan no em podia ni imaginar tenint fills. Un regal que m’arriba amb una mica de retard pel meu aniversari, i que em va fer moltíssima il·lusió. Hi surto amb 14, 17 i 20 anys; hi surto embarassada, i fent pam-i-pipa amb la meva filla quan tenia poc més d’un any, i a la neu els tres, i a Nova York, i a la platja…

Qui m’hagués dit el dia d’aquella fotografia que em van fer mitja hora abans d’inaugurar la que va ser seu provisional de la Biblioteca dels Museus d’Art, al carrer Comerç, que 20 anys després acabaria fent una xerrada a Barcelona Activa sobre la internacionalització del sector biotecnològic, que és el que vaig fer ahir a la tarda. Les meves corbes d’aprenentatge tenen salts exponencials, però a mi m’apassiona aprendre coses noves cada dia.

També és veritat que no escric gaire, perquè segueixo amb un cert desconcert l’esdevenir. La crisi està afectant-nos a tots i està canviant la manera de fer les coses. Es parla molt d’austeritat i eficiència, però aquest és un discurs una mica fora de lloc, ara que l’austeritat bé imposada i l’eficiència és fer el mateix amb la meitat o menys de gent i diners. L’eficiència i la racionalitat s’han d’imposar sobretot quan hi ha recursos suficients i som capaços de decidir la racionalitat d’un projecte des de la llibertat de poder-hi tirar més.

Bé, s’ha fet tard. Seguirem!

La ciutat de les flors

La passió per les flors i els jardins dels habitants de Guangzhou es descobreix només baixar de l’avió. Al llarg de 30 o 40 quilòmetres que separen  l’aeroport de la ciutat, les mitjanes de l’autopista han estat convertides en sorprenents jardins, d’una calculada diversitat, on els eucaliptus s’alternen amb arbusts de flors vermelles i parterres de tots els colors: fúcsia, vermell, groc… Cada pocs quilòmetres veus una petita brigada de dos o tres jardiners ajupits sobre la mitjana tenint cura de les plantes amb parsimoniosa atenció, i quan passeges per la ciutat, qualsevol racó entre edificis es converteix en jardí, no en una pobra zona verda, sinó en un petit tros de paisatge treballat amb el rasclet i la tisores de podar.

La meva traductora, que ha vingut del Nord a la cerca d’un clima més agradable (podia haver estudiat a Shanghai, a una distància similar de la seva ciutat que Guanzhou, però va preferir les temperatures primaverals de la desembocadura del riu Perla), m’explica que Guangzhou és coneguda aquí a la Xina com la ‘ciutat de les flors’, precisament per aquesta passió ja ancestral afavorida pel clima temperat. Una ciutat, d’altra banda, immensa, de proporcions gegantines, com tot a la Xina: les distàncies, les estadístiques, la quantitat de gent, els animals…

A la província de Guandong hi viuen 110 milions de persones, dues vegades i mitja les que hi ha a l’Estat espanyol, i només és una de la trentena de províncies xineses, i  a la capital, Guangzhou, hi viuen més de 10 milions de persones. Corre per aquí un acudit d’expatriats que diu que quan expliquen que a Catalunya som 7 milions, el xinès respon ‘i a quin hotel us esteu?’ Jo tinc la meva pròpia anècdota d’expatriats, perquè hi ha una llegenda local a la meva ciutat segons la qual vagis on vagis del món, si ets de Terrassa, segur que et trobaràs algú del poble al lloc més insòlit. I a mi m’acaba de succeir, perquè la Madrona Marcet, la delegada d’ACC1Ó a Hong Kong, resulta que és terrassenca, tot i que ja fa més de 13 anys que viu i treballa a la capital financera d’Àsia.

Les dimensions de Xina són incommensurables. No paren de fer coses i està tot per fer. Avui he estat a una empresa farmacèutica que ven els seus productes directament a 2.500 distribuïdors locals, 30.000 oficines de farmàcia i 5.000 hospitals, i exporta a d’altres països asiàtics, a Àfrica i a Amèrica Llatina. I a una ‘biotec’ que fa pocs mesos va obtenir l’autorització de la SFDA per una nova vacuna  i ja té capacitat i plans per a produir-ne 1.000 milions de dosis per any. En aquest mercat, pots créixer i créixer i tot just hauràs començat. És complicat, és molt diferent i és una altra manera de fer, però cal ser-hi.

Un país petit però dinàmic com Catalunya té aquí enormes oportunitats, perquè la percepció és que tenen moltes ganes de comprar bones idees, bons projectes per posar-los a l’abast d’aquesta societat afamada de canvi i de rampant poder adquisitiu. Històricament, els catalans, afermats a la terra i al bon viure, no hem estat grans aventurers i el nostre ‘imperi’ no va passar de Nàpols. Però som bons comerciants. Caldrà veure si sabem treure aquí el millor de nosaltres.

D’Amsterdam a la Xina

Aquests han estat els dies més internacionals que he viscut des que vaig incorporar-me a Biocat fa ja dos anys i mig llargs. Vaig començar la setmana passada a Amsterdam, a la fira BioEurope Spring 2012, on vam anunciar que l’edició de 2013 se celebrarà a Barcelona, i començo aquesta nova setmana a la Xina, en concret a Guangzhou (l’antiga Cantón), on participo en una missió empresarial per a apropar els nostres sectors més innovadors a una de les províncies xineses que més ha crescut manufacturant massivament per a empreses occidentals. En l’entremig, hem estat avançant la preparació del viatge de la delegació catalana a la convenció BIO 2012 (Boston, 18-21 de juny) que encapçalarà el President de la Generalitat, Artur Mas, i també s’ha fet públic, amb força impacte en el sector, el nomenament de la nostra directora general, Montserrat Vendrell, com a nova presidenta del CEBR, el Consell Europeu de Bioregions.

I tot això ho explico aquí, perquè no ho puc explicar al blog de Biocat, ja que m’és impossible accedir des d’aquí a Blogger i a WordPress. No sé ni si aquest correu farà el seu camí i arribarà a publicar-se a Escrit(o)s (im)prescindibles. No ho sabré fins que pugui a tornar a connectar amb aquestes populars plataformes.
No deixen de semblar-me curioses aquestes contradiccions: el món sencer, Xina inclosa, aposta per una mobilitat de les persones, de les iniciatives empresarials, de l’economia, de les oportunitats cada dia més intensa i més transversal i, de sobte, et trobes amb barreres que no pots entendre i que tenen l’impossible objectiu de tancar les idees.
Si confirmo que aquests correus es publiquen continuaré les meves “Cròniques de Guangzhou” en els propers dies.