Aquí, al Pallars, sempre sento que torno a un temps pretèrit. No només perquè m’hi vaig passar els estius des que tinc memòria de vacances i quasi fins que vaig marxar de casa, sinó perquè, ja llavors, pujar als Pirineus era tornar a un temps molt anterior al que vivíem, a una vida duríssima, com la que havia estat la dels pagesos pobres.
Recordo l’any que els que hi vivien sempre es van instal·lar l’aigua corrent, que no havien tingut mai fins aleshores. Dec estar parlant dels primers setanta. Nosaltres, els estiuejants, seguíem anant a la font del poble a omplir galledes, i rentàvem la roba al safareig comunal. Per mi i les meves germanes era una aventura; per la meva mare, pesat. Però imaginar-me aquella feina en ple hivern em resultava quasi impossible, ara em produeix esgarrifances.
Si vas prou enrere —o prou lluny— t’adones de com pot arribar a ser la vida de dura i com ha millorat el grau de confort del qual disposem la majoria. És veritat que aquí mateix, a casa nostra, hi ha situacions extremes i persones que pateixen carències greus, però abans viure —fins i tot pels que disposaven de recursos suficients— suposava un seguit d’esforços físics que ara ens estalviem gràcies a la tecnologia.
No voldria semblar banal i pueril fent declaracions de felicitat autocomplaent mentre el nou govern comença per congelar el salari mínim interprofessional (és a dir, comença per apujar les entrades barates —les dels pobres i modestos— i ara caldrà veure si segueix donant invitacions de llotja als rics i poderosos que ens han portat on som). Més aviat voldria dir que això que tenim i que hem guanyat amb tant d’esforç —almenys els que venen d’on jo vinc— ho hem de defensar amb fermesa.
Escrit(o)s (im)prescindibles 