Categoria: Viatges

…i les bruixes es pentinen

Entre la densa capa de núvols grisos s’obren unes escletxes que deixen traspassar uns raigs de sol, i la fina  pluja esdevé un estol de cortines de fibres daurades mogudes pel vent. A les terres altes escoceses les bruixes no paren de pentinar-se, mentre les seves veus es confonen amb la del aigua que saltironeja muntanya avall, la del vent fent tremolar els arbres del Great Glen, o les onades fent rodolar els còdols en els llargs ‘firths’ de mar que s’endinsen entre muntanyes fins abraçar-se als ‘lochs’. Sembla com si un gegant hagués dibuixat la costa grapejant la terra amb dits llargs i inquiets.

Escòcia està partida per la meitat, de nord a sud, pel Caledonian Canal, una gran obra d’enginyeria que a principi del segle XIX va unir el Mar del Nord amb l’Oceà Atlàntic, connectant amb un canal navegable els llacs que la natura havia format al llarg de la gran falla del Great Glen: el Loch Ness, el Loch Oich i el Loch Lochy. D’Inverness a Fort William, quasi cent kilòmetres de via fluvial, dels quals més del 30 per cent són fets per mans humanes (literalment, si tenim en compte l’època que es va construir), que poden navegar vaixells de fins a 45 metres d’eslora i 10 metres d’amplada gràcies a un sistema de dics i comportes que permeten salvar els desnivells del recorregut. El sistema de dics més gran és a Fort William (l’anomenada Escala de Neptú, que permet salvar un desnivell de més de 20 metres) i el segon aquí a Fort Augustus, on som instal·lats avui, en el tram final del nostre recorregut per Escòcia.

Els dics de Fort Augustus, segons m’ha explicat un dels responsables, s’obren 10 o 12 vegades cada dia per deixar passar vaixells en una o altra direcció. I això vol dir que també s’obren els ponts mòbils que permeten travessar el canal quasi a cada poble de la seva vora, tot l’ampli sistema de dics que hi ha d’un extrem a l’altre del seu recorregut. Ara ja no són els vaixells de càrrega i de passatgers d’altres èpoques, sinó velers i motores privades, o petits creuers turístics, sobretot aquí a Port Augustus, porta sud del llac Ness.

Veient vaixells recórrer el canal i protegint-nos de la pluja amb una càlida tassa de te, se’ns ha passat el dia. Bé, també hem fotografiat cérvols, cabres, ovelles de totes menes i peludes vaques de les Highlands. Hem empaitat talps (i no és una metàfora) i minúscules granotes. La foto dels ‘red deers’ com a prova de carrec.

Ara mateix, mentre escric aixo (he hagut de canviar de teclat i he perdut els accents), un home fa una estranya operacio amb una tela de quadres aqui al meu costat. Ara veig que es fa un ‘kilt’, per disfressar-se d’escoces a la manera antiga. Tothom al bar del hostel (una excepcio en aquesta mena d’establiments) va disfressat amb una mena de ‘kilt’. Jo, mentres, he comencat a llegir l’autobiografia de Betsy White, una ‘traveller’, membre d’una comunitat d’escocesos ‘transhumants’, que fins a meitats del segle XX van viure sense casa fixa viatjant pel pais, contractant-se per fer feines del camp. M’ha semblat suggerent. Ja us explicare que tal.

Isle of Skey

Fa cinc dies que vam arribar a Escòcia i estic fascinada per aquest país. La meva filla diu que es podria arribar avorrir de tan de verd, però jo estic segura que no me’n cansaria mai. Els paisatges són, simplement, espectaculars. Ahir vam baixar des d’Inverness a l’illa d’Skey per petites carreteres que travessaven muntanyes, i al mig de la immensitat verda, aturada al costat d’un “loch”, sents emocions contradictòries: corpresa per la bellesa, aclaparada per la infinitud dels espais, per la força de les muntanyes gegantines que t’envolten, et sents lliure i alhora “capturada” per les pedres, els arbres, els rius. 
Porta dos dies plovent. Plovia a Drumnadrochit, al costat del llac Ness, prop del castell de Urquhart, on vam estar muntant a cavall. Va ser una hora genial; just el temps que va aturar-se el xàfec, per donar-nos ocasió de galopar enmig dels boscos. En una tarda com la d’ahir, els clubs d’hípica a casa nostra aturen l’activitat. Aquí haurien d’estar inactius quasi permanentment. Així que, plogui o no, les excursions a cavall no es fan. Jo muntava la Kelly, una euga forta i tranquil·la que faria bona parella amb un dels cavalls que munto habitualment a Terrassa, el Bebote, per caràcter i maneres.
Avui ha seguit plovent, amb més o menys força segons l’estona, i nosaltres ens hem dedicat a recórrer l’illa d’Skey. Hem anat cap al nord-oest, a Uig i ens hem aturat al port d’Idrigill, on hem vist descarregar la pesca d’escamarlans, que atrapen amb trampes, semblants als cistells que els pescadors del Mediterrani empren per pescar les llagostes. Aquí els hi diuen ‘langoustines’, i una vegada més m’ha sorprès que un idioma tan ric com l’anglès sigui tan pobre a l’hora d’anomenar les bèsties del mar. Nosaltres tenim llagosta i llobregant (o sastre, o llamàntol) i ells només tenen ‘lobster’; i tenim gambes, i llagostins, i escamarlans, i per ells tot té el mateix nom. I tanmateix, els noms importen, la riquesa d’un idioma és la riquesa de la vida. M’he quedat amb ganes de menjar-me uns quants escamarlans, perquè a l’hotel on ens hem aturat a dinar, a Flodigarry, el preu de les bèsties ‘picava’ bastant, però a canvi m’he menjat un gratinat de peix de la zona boníssim, amb tonyina i salmó i musclos i gambetes (o alguna mena de ‘langoustines’).
En qualsevol cas, si mai us heu de perdre en algun lloc durant dues o tres hores, feu sense pressa la carretera que va d’Uig a Flodigarry i d’aquí fins a Portree. Només se m’acut dir, impressionant. Feréstec i aclaparador. Cases solitàries en mig d’immensos prats que arriben fins a la vora de l’aigua o fins al capdamunt d’un espadat. Ovelles soltes per tot i escadusserament alguna persona enfeinada. És com si el temps s’hagués aturat.
Parlava d’idioma fa un moment i he recordat l’home de la benzinera, prop de Drumnadrochit, que em deia ahir, sense cap dramatisme, que el gaèlic és una llengua que s’està morint. Aquí a Skey no ho sembla: tots els cartells de la carretera són bilingües (de fet, quan vaig travessar el pont de Kyle of Lochalsh em vaig espantar, perquè el primer cartell indicador que trobes està només en gaèlic i em vaig témer que aquesta fos la situació, ja que els noms de moltes localitats, com aquesta de Broadford on som, difereixen molt en gaèlic i en anglès, que és la llengua en la qual són quasi bé tots els mapes; però no, tenen clar que el turisme és un negoci clau per l’illa i t’ho posen fàcil). En qualsevol cas, aquí sents a la gent parlar el gaèlic a les botigues, amb els nens, i estic segura que en els pobles que hem travessat aquesta tarda, on havies de deixar pas a les ovelles i a les vaques que creuaven la carretera on has d’aturar-te cada dos per tres per deixar passar els cotxes que et venen de cara (per la dreta, of course), també el parlen. Però una llengua essencialment rural és, com deia l’home de la benzinera, una llengua que es mor, perquè la força dels mitjans, de l’educació, i aquí del pes internacional de l’anglès, juga en la seva contra.
Nosaltres, d’altra banda, no parem de sentir català i castellà per tot arreu. Hi ha molta gent catalana i de diferents regions d’Espanya de vacances per aquí. És quasi impossible entrar a un museu o a un castell i no sentir algú que comenta la jugada en la nostra llengua o en castellà. Als albergs on ens hem allotjat, a més, ens fem notar, perquè el to de veu de tota la gent de per sota els Pirineus és com a mínim dos decibels més alt que la resta d’europeus.
Crec que a fora segueix caient la pluja fina que ens ha mullat el dia. Tot i el cel de plom, el mar i les muntanyes, els espadats vertiginosos i els prats immensos llepats pel mar, constituïen un paisatge magnificent, digne de veure’s i de recordar. Demà marxem cap a Fort William. A veure si el sol ens acompanya, com els primers dies.

Alícia a l’altra banda del mirall

Des diumenge al matí condueixo un cotxe anglès i és com fer-ho a l’altra banda del mirall, amb moviments que reflecteixen els que faig a casa, però que no són exactament els mateixos. En certa manera, el temps de vacances és com viure a l’altra banda del mirall, perquè fem al mateix, però una mica del revés, amb moviments maldestres que no acabem de reconèixer, o que fins i tot volem expressament que siguin diferents del que és habitual. Anem a d’altres països, mengem d’altres menjars i ho fem a hores diferents; si som tranquils, ens agafa una inesgotable inquietud caminadora; si som actius fins al frenesí, a l’estiu som capaços de passar-nos hores inacabables tombats al sol en una platja.

A l’altra banda del mirall, l’Alícia de Lewis Carroll troba un món que és fet de coses ordinàries (almenys ordinàries a la Gran Bretanya on va néixer el conte, com el te de les cinc o les cerimònies de la reialesa) i les transforma amb un toc absurd, com els conills apressats que corren tot el dia o la cort reial transformada en una baralla de cartes- Les vacances tenen també aquest punt de conte fantasiós.

Per això, fem coses com visitar castells (Edimburgh, Stirling), ens passegem per reserves naturals, com la de Cairngorm Mountain, donant de menjar els rens, o ens enfilem amb un telefèric a l’estació de tren més alta del Regne Unit (per descobrir a dalt que l’espessa boira i la pluja no ens deixen veure l’impressionant paisatge).

No hem pogut visitar la destil·leria The Macallan, però camí d’Inverness hem agafat una petita carretera entre el parc de Cairngorn i Nair, a la costa, de paisatges impressionants.

Demà ens aproparem al Loch Ness.

Cap a Escòcia

M’ha costat una mica (sempre deixo massa coses per última hora), però ja ho tenim tot llest i d’aquí a unes hores agafarem l’avió cap a Edimburgh. Ens en anem de vacances a Escòcia, per on farem una ruta durant deu dies. Em fa molta il·lusió, perquè el de les Highlands, les terres altes, és un dels paisatges que de sempre m’han atret poderosament. Potser perquè tinc la impressió que s’hi barreja la força feréstega de la muntanya i la calma d’un temps antic, un temps que ha desgastat les arestes més agudes sense haver malmès ni un bri de la força. Ara tindré ocasió de comprovar què hi ha de cert en la meva intuïció.

També em ve molt de gust conèixer Edimburgh i tenir un tastet de la seva vida cultural (el programa del Festivla Fringe, que comença just avui i ve a ser com un germà petit del Festival d’Edimburhg, el qual arrenca sobre el 16 d’agost, té més de 300 pàgines i costa no perdre’s entre tanta oferta i tan diversa. No sé si ens donarà temps a veure cap de les propostes culturals, perquè només recórrer els carrers dóna la sensació que t’hi pots passar dies.

Us ho aniré explicant. En el menú hi ha castells, boscos, rius, destil·leries, mar, foques, més castells, trens de pel·lícula i Glasgow, la segona ciutat del petit país del Nord. A veure fins a on arribem.

Personatges quasi-literaris

Tinc una veïna que és com un acudit de Peridis: dia sí dia també la sentim cridar frases que semblen trossos de discursos d’Aznar barrejats amb fragments de notícies de TV i rèpliques de novel.la negra. A l’estiu, amb totes les finestres obertes, la meva veïna ens distreu clamant contra els terroristes que ens envolten, tot queixant-se que els del número 35 volen matar-la. Parla en un castellà com de La 1 dels anys 90, i amb una veu tan greu i ronca que, al principi, m’imaginava que era un home.

Alguns cops la meva veïna amaneix l’oratòria llençant algun objecte per la finestra. Jo li dec caure especialment malament (o especialment bé), perquè un dia que passava va llençar un got de vidre que després de volar sobre el meu cap va anar a estabellar-se a la vorera del davant. Vaig pensar que sóc dona afortunada, per haver pujat el carrer pel cantó que no acostumo a recórrer. Sempre m’imagino que la freqüencia dels seus discursos estentoris deu indicar el ritme de les visites dels seus fills, als quals m’imagino convencent-la perquè es prengui la medicació.

Lolita, de Stanley Kubrick

Vaig començar a escriure aquesta entrada al tren, on estoïcament uns quants viatgers suportàvem en aquell moment un estol de Lolites tronades: unes nenes que no devien tenir més de 14 o 15 anys i que ens van estar amanint el viatge amb el relat de les violacions a les quals s’havien resistit i dels encants als quals s’havien lliurat (segons explicaren a crits, amb el mateix paio i en un termini de 15 dies). Els seus ulls evidenciaven els efectes d’alguna substància euforitzant, que feia el seu relat poc fiable, però també cabia la possibilitat que les fes ser terriblement sinceres.

El seu llenguatge era un reguitzell de frases de serial de TV carrincló, salpebrades amb paraulotes malsonants. El maquillatge excessiu i corregut ulls avall, i les alusions a uns pares suposadament rígids, als quals enganyaven, però que feien molta por, els donava un aspecte de nines trencades que algú hagués manllevat d’una lleixa on un altre les havia abandonat tot pensant que quedaven ben guardades. Tanta banalitat, estupidesa i irresponsabilitat juntes espantaven, espanten una mica, sobretot, si, com és el meu cas, tens fills o filles adolescents.

El tercer personatge d’aquest primer dia de vacances hauria de ser aquella petita emprenedora africana que vaig conèixer fa molts anys a Moçambic, que amb un petit credit de tot just 100 euros s’havia fet construir un forn, i en el forn hi feia pa que venia en el veinat, i havia pogut començar a estalviar per portar els seus filla a escola. Era com un conte de la lletera fet realitat.

M’hi ha fet pensar el llarg article sobre Togo que avui publicaven a La Vanguardia, Xavier Aldekoa i Kim Manresa (fotos), “Cien camiones rotos”, que ens mostra una Africa trencada i enfangada, trista i desesperançada. Jo prefereixo recordar-ne una altra, pobra sí, però plena de gent capaç de tirar endavant malgrat l’adversitat, amb força i, fins i tot, amb alegria. Una Àfrica que no cap pas en una sola pàgina de diari, encara que estigui tan ben escrita i documentada com la d’Aldekoa.