Carta a l’amic distant: cicles

Ahir vaig veure les primeres ginestes florides i vaig pensar en tu. L’espessa boira que cobria el paisatge no aconseguia esmorteir l’esclat tossut de la primavera, i vaig pensar que m’agrada la naturalesa cíclica de la vida.

Admiro la força imparable, volcànica, del brot que esqueixa la capa dura de l’escorça seca per a convertir la sava que corre per les venes de l’arbre, primer, en fulla i, després, en una branca nova.

Hi ha alguna cosa tranquilitzadora en aquest resorgir anual de la vida, un missatge encoratjador que ens explica que no hi ha hivern tan dur que ens deixi sense margarides per sempre. És un missatge a favor de la resistènca i de l’esperança.

Nosaltres, que tenim el privilegi de poder triar (alliberats pel pensament i la cultura del fat de l’instint) de vegades ens sentim perduts en la llibertat. Els cicles naturals, tan visibles i poderosos en la primavera, ens retornen als temps de la màgia.

El mirall i la ploma

La ficció és ficció. Està feta d’esquinçalls de realitat, de coses viscudes, de coses observades, de coses explicades… relligades amb la imaginació i la poesia. L’únic que cal que sigui autèntic són les emocions, però, com deia en una entrada anterior (L’anima esquarterada), de vegades el que veiem en un text són els nostres propis sentiments reflectits en l’argent viu d’un bocí de mirall.

En aquest blog hi ha una mica de tot: bocins de la meva vida, reflexions sobre fets que em són estranys però m’emocionen, sentiments autèntics que he de dir en veu alta perquè no m’ofeguin i, escadusserament, com en l’entrada anterior, ficcions. Potser és la proximitat de Sant Jordi o potser és que hi ha coses que només pots dir amb una metàfora. Gràcies als que m’heu dit que us ha emocionat. Potser em decidiré a publicar-ne d’altres.

Ficcions sobtades (1): ‘Paraules perdudes’

Potser el més senzill hagués estat seure davant d’ell i, mirant-lo als ulls, dir-li simplement: “T’estimo”. Però no havia trobat mai el moment, perquè eren comptades les vegades que havien pogut estar junts, perquè rarament estaven sols, perquè sempre havia esperat que ell donés el primer pas, perquè no havia estat capaç de llegir en els seus ulls els signes de la complicitat que havien d’anorrear els murs de la seva por…

Sí, ella tenia por. Temia ser rebutjada, temia el ridícul que li faria sentir que ell menyspreés els seus sentiments tan profunds. Però encara temia més que ell la tractés amb la displicència amable de qui sent llàstima d’una pobra dona desorientada, que respongués amb fraternals copets a l’espatlla a la seva passió i al seu foc.

Per això va guardar aquelles paraules com si fossin una joia valuosa, tan valuosa que només es podia lluir en una ocasió molt especial. Durant tots aquells anys va preparar amb cura cada trobada, per a treure amatent la joia de l’estoig, si el moment màgic arribava. Però en lloc del conjur que ella esperava —l’espurna d’il·lusió en la seva mirada de benvinguda, aquell “t’he trobat a faltar” que tant havia desitjat escoltar— van anar arribant, una rere l’altra, les notícies del casament, del naixement de la nena, del trasllat de casa, de la parelleta, dels canvis de feina, de l’accident…

Des de darrera de les ales de pedra de l’àngel orant només podia veure unes poques persones del seguici i a penes algunes flors de les corones que cobrien la caixa. Les ulleres fosques amagaven els seus ulls enrogits de dies de plors inacabables, i l’escultura l’amagava a ella, estranya per a un estol de parents a qui no havia tractat mai, estranya per a uns fills i una vídua que ho era només perquè la malastrugança del destí havia guanyat la partida als desitjos. Mentre el treballadors del cementiri s’aprestaven a introduir el taüt al nínxol, va estrènyer amb força el paper que duia a la butxaca i va sentir que les llàgrimes li tornaven a lliscar cara avall.

Havia imprès el correu per poder-lo llegir un cop i un altre, per convèncer-se que les paraules eren allà i que no les havia somniat. L’havia imprès abans que aquell boig iniciés la maniobra d’avançament, abans que la imprevista presència d’una moto davant del camió obligués el conductor imprudent a agafar el revolt pel carril de l’esquerra, abans que ell, per evitar el xoc frontal, hagués donat el cop de volant que el va enviar al fons del barranc on havien quedat esclafats tots els seus somnis. L’havia imprès perquè ell la trobava a faltar, tant que no volia seguir amagant-se aquell sentiment que el rosegava des de feia tant de temps, i volia parlar amb ella i que poguessin dir-se totes les paraules que portaven anys guardades a l’arqueta de les joies precioses…

Alguns van pensar que havia anat a visitar la tomba d’un parent, la majoria ni va advertir la seva presència. Poc a poc va anar desfilant tot el seguici cap a la sortida del cementiri i, al passar la vídua, la va saludar amb una lleu inclinació del cap, que la dona al seu torn va replicar. Palplantada davant el nínxol, la va envair una sensació d’irrealitat mentre llegia el nom d’ell gravat al marbre. Va dir les paraules com una oració: “T’estimo, t’estimo, t’estimo”, però era com si volgués recollir flors i només trobés branques seques. Va escoltar, esperant inútilment una resposta, el silenci que l’envoltava i una ràfega de vent fred la va fer esgarrifar. Llavors va pensar que la seva vida havia estat això: un silenci fred sense respostes. Va donar mitja volta i va començar a caminar cap a la porta. Abans de sortir, va aturar-se un moment al costat d’una paperera i va llençar el paper arrugat que duia a la butxaca.

L’ànima esquarterada

Sempre he sentit una gran enveja dels escriptors que tenen talent per a la ficció, capaços d’esquarterar la seva ànima en petits bocins i fer néixer de cada fragment un personatge que —màgicament, diria— pren vida davant nostre, en històries que, quan són bones, ens arriben a marcar amb més força que la majoria de les nostres experiències en la vida real.

Sense la ficció, la narració esdevé biografia —fins i tot quan fas crònica, reveles la teva posició tot revelant el teu punt de vista— i l’ànima queda exposada, vulnerable davant les interpretacions i el desgast del temps.

L’ànima esquarterada pot explorar la cara fosca de la lluna, els avencs del mal i dels sentiments inconfessables, a través de personatges foscs i torturats —els antiherois, els vilans— o descobrint-nos  els replecs vergonyants de les vides netes. El privilegi de l’escriptor de ficció és poder viure moltes vides alhora i poder explorar diferents destins per als seus personatges, o com diu l’escriptor Harry Quebert al seu alumne Marcus Goldman a La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joël Dicker:

«—Un dels privilegis de ser escriptor, Marcus, és que pots passar comptes amb els teus semblants a través del llibre.»

El privilegi i el mèrit d’un bon escriptor és que pot agafar la matèria fosca de què està feta la rancúnia i la venjança, aquella en la que molts podríem ofegar-nos, i convertir-la en un personatge inoblidable, en una obra d’art.

Diu el mateix Quebert que per escriure sobre certes emocions no cal haver-les viscut, sinó tenir el talent de fer que els «lectors vegin el que de vegades no poden veure», però jo crec que els bons escriptors són aquells que poden construir un món sencer només amb la seva imaginació i, alhora, fer-lo real davant dels nostres ulls transmetent emocions autèntiques que han arrencat, mossegada a mossegada, de la seva ànima esquarterada. Fins i tot en la ficció, un obra bona és sempre una recerca de la veritat, encara que sigui una veritat que només pot ser explicada a través d’una gran metàfora. O potser no, potser només és un gran mirall trencat on cadascú de nosaltres hi troba fragments que reflecteixen i amplien les nostres pròpies emocions.

Mentre escric aquestes ratlles penso en un gran mòbil de vidres de colors que el vent fa dringar i em pregunto si tots plegats som tant d’una peça com de vegades ens imaginem. Potser totes les ànimes viuen esquarterades, relligades per un cordill fi i voleiant al vent, fràgils i vulnerables. Jo em penso que quan escric els meus pensaments esparsos em mostro com sóc, però ben bé podria ser que els que llegiu només veiéssiu la brillantor fugaç d’un cristall que giravolta davant dels vostres ulls. Un petit boci de la meva ànima feta miques.

Chicken Caucus

Una de les coses que m’entusiasmava d’El ala oeste de la Casa Blanca eren aquells trossos de diàleg en què el cap de gabinet del president o la seva cap de premsa em feien entendre per què un plat de mongetes podia costar unes eleccions. Tot girava a l’entorn del valor simbòlic que la premsa, però sobretot els electors i els seus lobbies podien donar a un gest del President, que podia interpretar-se com un suport —o un menyspreu— als interessos i preocupacions de determinats col·lectius, potser no massa poderosos, però determinants en la complexa aritmètica de les eleccions en alguns estats de la Unió.

Vaig recordar-me’n quan fa uns quants de dies llegia al New York Times un article sobre la “frustració” que comparteixen els productors de pollastres de Delaware i Georgia, i els membres del Congrés d’EUA aplegats en l’anomenat “Chicken Caucus”, a causa de les barreres que Sud-Àfrica ha establert a la importació de pollastres nord-americans per tal de protegir els productors locals.

Se’m fa difícil d’imaginar que un grup de diputats espanyols o francesos es trobessin integrats en un potencial “Grup del Pollastre”, que s’imposés la missió de defensar els interessos comercials del gremi corresponent. Sempre he tingut la impressió que els polítics europeus han adoptat les formes d’exercici del poder de la vella aristocràcia —alguns fins i tot han casat la filla com si fossin el Reitó del País de Xauxa— i que les coses terrenals els queden una mica lluny.

Miris a la dreta o miris a l’esquerra, a Europa les negociacions sempre es fan darrera les pesades portes dels gabinets, atorgant a tots els temes —fins als més mundans— un aire de transcendència que sovint no mereixen. I no és que no es parli de pollastres —o de plàtans, soia, taronges o biomassa—, sinó que quan algun debat sura i es comenta més enllà de les opaques ponències tècniques, és perquè algú li ha posat l’etiqueta d’interès nacional i els partits es llencen andanades defensant posicions antagòniques sense que mai se sàpiga massa bé quin col·lectiu hi surt beneficiat i quin perjudicat. Això ha permès sovint que els partits a Espanya defensin “lo mismo y lo contrario” (mesures que a Catalunya es consideren inconstitucionals, però que s’accepten als estatuts d’altres comunitats; o guerres contra conglomerats mediàtics afins a un altre partit que es fomenten quan són afins al propi), però sobretot manté la política molt lluny de les preocupacions quotidianes de les persones.

I no és pas que el sistema americà em sembli ideal. Esgarrifa conèixer el contingut de l’informe que ha fet el Departament de Justícia dels EUA sobre Fergusosn (NYT: The Feds vs. Ferguson), la ciutat de Missouri tristament famosa per l’homicidi d’un jove negre desarmat a mans d’un policia blanc. Espanta veure l’arbitrarietat i la discriminació que han estat practicant de manera sistemàtica la policia i la justícia local, que s’han acarnissat especialment amb la població pobra i més vulnerable —casualment, majoritàriament negra; espanta veure la passivitat de la població —víctimes i abusadors— davant de la injustícia sistemàtica. Però els mals americans no fan que em molesti menys el desdeny de baronet petimetre amb què tants i tant polítics es miren els reptes que la societat té davant, més amoïnats per les intrigues de la cort (les confabulacions de passadís dels partits) que per bastir un projecte de societat culta, sanament ambiciosa i sostenible. Per ser franca, tampoc crec que arribi cap solució galdosa del cantó dels que imiten —anava a dir sense saber-ho, però segur que ho saben— les vel·leïtats populistes d’altres èpoques. Segur que cal trencar vells models i acabar amb les pràctiques de casta de la classe política, però el món és més complex que el guió d’un show televisiu en prime time.

Potser haureu trobat a faltar que no parli de “bastir una societat més justa”, però és que no accepto que la justícia sigui el màxim al que podem aspirar. Per mi és un mínim sense el qual mai es pot parlar de “societat culta, ambiciosa i sostenible”. Defenso el concepte d’ambició com a sinònim de voluntat de millora col·lectiva, com a orientació cap al progrés material i espiritual, i res d’això es pot aconseguir sense justícia. Però una societat més justa no és només un propòsit col·lectiu, una tasca dels legisladors i els governs: té a veure amb els valors de cadascun de nosaltres i amb la manera com assumim, fins a les últimes conseqüències, les nostres responsabilitats individuals; té a veure amb la humilitat i el compromís, que ens permet posar-nos al lloc de l’altre, entendre’l i col·laborar.

Saben els polítics posar-se al nostre lloc, igual que saben posar-se davant una càmera?