Aquesta entrada s’havia quedat “penjada” des dels atacs terroristes de París. D’alguna manera, em va deixar paralitzada la intuició d’alguna cosa funesta que no podia expressar amb paraules. Com si ser víctimes de la maldat despertés allò més fosc i més inhumà que viu amagat a les nostres ànimes. 

La resposta dels polítics i de tots els gestors d’allò públic és tapar el soroll amb soroll, el ressó dels trets amb el retrò dels sabres. Criden “Estem en guerra” davant les càmares de TV i des dels titulars dels diaris, i amb gestos marcials demanen quatre anys més de confiança per seguir manant i no fer res per afrontar el transfons real del problema. Però el que aconsegueixen, al capdavall, és alimentar la fera de l’extrema dreta i la xenofòbia radical.

La miopia política francesa en aquest terreny no sé si ha estat prou ben estudiada. On seria avui el fonamentalisme islàmic si Miterrand no hagués protegit Jomeini quan el perseguia el règim de Reza Palevi?

Torno als sentiments d’estranyament i impotència i recupero el que vaig escriure fa just un mes, el 18 de novembre. 

Escolto Ibrahim Maalouf, per mi potser el més interessant trompetista de jazz actual, i penso en l’atemptat de París i en l’article que publicava dimarts 17/11/15 The New York Times sobre “el fosc sentiment” que creix a França contra l’Islam, i sento que la confiança i la convivència són també sempre víctimes del terror. 

Torno a la música i escolto l’extrema bellesa del so de Maalouf a Mouvement, la primera peça de l’àlbum Kalthoum, que el jazzman francolibanès acaba de publicar en homenatge a la mítica cantant egípcia Oum Kalthoum (o Umm-Kulthum, segons si la transcripció de l’àrab es fa a la fonètica francesa o anglesa). La música de Maalouf és plena de melismes arabitzants, però també té la tensió alhora sedosa i fràgil del so sense vibrato de Miles Davis. A mi em fa pensar en una copa de vidre finíssim que conté un licor tebi de sabor delicat i perfum embriagador. 

Exploro, i trobo a You Tube la cantata Au Pays d’Alice, amb cor de veus blanques, orquestra, quartet de jazz i narrador, d’una bellesa i una força que talla la respiració. Multicultural, plural, profundament europea i, alhora, de vocació inequívocament universal. 

Segueixo explorant la música de la convivència i el diàleg que guardo en els meus arxius i retrobo el cantant i compositor Nitin Sawhney i el seu Days of Fire, que va compondre després dels atemptats al metro de Londres de juliol de 2005. Sawhney, que de nen va patir a l’escola l’assetjament de grups xenòfobs pels seus orígens indis, ho explica d’una forma subtil però inequívoca: “Als carrers on vaig jugar, als trens que agafava cada dia, hi he vist foc. I la ciutat ha canviat de moltes maneres des dels dies de foc.” Londres va ser testimoni d’arbitrarietats policials impulsades des de la por i la fam de revenja, emocionalment comprensible, però èticament inacceptable, i els poders públics han de ser, abans de res mès, fèrriament ètics.

Aquells dies estranys de novembre vaig trobar, no recordo on, i anotar aquí una frase que no, per molt sentida, ha deixat de ser vàlida: Remember that the West has two things to defend: the life of its cityzens, and the liberal values of tolerance and the rule of law that underpin its society. L’apel·lació a la guerra i els estats d’excepció no són ni espai de tolerància ni garantia de respecte a la llei, i tinc seriosos dubtes que siguin un instrument per defensar la vida.