A sol i serena

Vaig deixar el pot d’aiguarràs a la galeria, per no llençar al desguaç un producte tan contaminant. Poc a poc va evaporar-se i ara el vidre ja és a punt per ser reciclat.

De vegades m’agradaria que tot fos tan fàcil, que n’hi hagués prou amb esperar pacients l’esdevenir de les coses.

Ho he intentat. He posat els meus sentiments a sol i serena esperant que s’evaporés aquest amor impossible. Però eixut com s’ha quedat, s’ha fet dur com una pedra i se m’ha enquistat a l’ànima. Si em quedo molt, molt quieta, puc arribar a oblidar-lo, però la vida és moviment i, vagi on vagi, miri on miri, sento que la pedra rugosa m’esgarrinxa el cor.

No hagués hagut de guardar tant de temps el pot amb el verí preciós (he recordat Hawthorne i el seu bell conte La filla de Rappaccini i l’amor com un verí i l’antidot que et porta la mort). Hagués hagut d’estabellar-lo contra un mur, però, ho confeso, la il.lusió que a dins s’hi amagava una màgia extraordinària, em va impedir vessar la pòcima.

No sé si queda màgia en aquesta pedra dura que em punxa el cor, però sé que només pot desfer-la l’escalf d’un amor sincer i apassionat, d’aquells que no sé si existeixen. Molts en parlen, però jo no n’he trobat cap. N’he vist de lluny algun que m’ho semblava i l’he envejat, però ves a saber si no me’l mirava a través del pot de somnis enverinats.

He llençat al contenidor de vidre el pot on ja no queda aiguarràs i m’he posat a pensar què posaré a la maleta del viatge que s’acosta, esperant que el calor d’un altre continent fongui totes les pedres.

Austen

Hi ha dies… Així començava una entrada recent, però és que hi ha dies de tot. Bons, dolents, desconcertants… Avui és un d’aquells que em sento com si fos un personatge de Jane Austen: atrapada entre uns sentiments inapropiats i uns desitjos impossibles.

I sent així, m’agradaria acarar-ho amb la noblesa del Coronel Brandon (Sense and Sensibility), disposat a esperar sense esperança l’amor de la seva vida, a tenir-ne cura fins i tot quan ella només té ulls per a un altre i quan es perd lliurant-se a ell. Però ho confesso, penso en el Brandon perquè ell, tot llegint-li poemes de Shakespeare i aplaudint la seva música, acaba rendint el cor de la seva estimada i materialitzant el seu somni. I és que  jo no tinc ni una engruna de la seva grandesa; simplement, l’envejo.

Envejo els que a la ficció i a la realitat han trobat el company o la companya de la seva vida; els que han plantat la llavor de l’amor i l’han fet créixer; els que en saben tenir cura i fer-la florir esponerosa un dia rera l’altre. I, de vegades, l’enveja i la frustració m’ofeguen. Aleshores vinc aquí, a aquests escrits que, com diu la capçalera, només són imprescindibles per a mi, i invento egoistament contes i cartes, pinto llunes i camps florits com si fossin sonets del bard o les notes del clavecí. És la meva manera de treure el cap de sota l’aigua. No hi ha gaire noblesa en tot plegat.

Quan era jove volia viure una vida èpica i apassionada. L’èpica me l’havia de proporcionar la feina —envejables aventures periodístiques— i la passió… Però, amb els anys, en la línia de la vida —la que va del màxim risc al sublim avorriment— he acabat situant-me en una zona de comfort i seguretat que em manté prou lluny del perill i fregant la línia on comença el tedi. Lluny dels perills de l’èpica, lluny dels perills de la passió. I hi ha dies que sóc raonablement feliç —els meus mals són com pessigades de gnom: va coix el cavall, s’espatlla la Nespresso, el cotxe fa sorolls estranys… res tràgic, res brutal—, i hi ha dies que només voldria calar foc a la maleïda i antiquada novel·la.

Llibretes

Tinc una llibreta a casa meva on cada pàgina parla d’amor. Cada pàgina de la meva llibreta porta el dia d’un any llunyà i juntes, l’una darrere l’altra, fan un llarg enfilall de setmanes que sumen uns quants mesos. Tinc una llibreta a casa meva on cada pàgina porta el teu nom.

Tinc un calaix ple de llibretes que expliquen molts anys de la meva vida i em causa tant de desconcert topar-me, tot rellegint-les, amb les coses que han canviat brutalment com comprovar que la intensitat d’alguns sentiments es pot mantenir, incombustible, al llarg de molts anys. Les meves llibretes guarden converses imaginàries, cartes mai enviades i el rastre de les llàgrimes d’un miler de nits. Les meves llibretes saben el teu nom fins i tot quan no hi és escrit, quan s’amaga a darrere de paraules que diuen altres coses.

De tant en tant, no puc sostreure’m a la temptació de tornar a ser per uns moments una adolescent desorientada i rellegeixo les pàgines —molt poques— que vaig escriure amb 15 i 16 anys. Somric davant dels drames puerils, i l’èmfasi en els “grans fets” que sóc incapaç de recordar però que els texts no descriuen perquè, afirmava, “no els oblidaré mai”. Tanmateix, em reconec en la passió flamejant que encén molts paràgrafs, i que encara ara sento que, de vegades, m’arrossega.

Hi ha de tot a les meves llibretes, fins i tot una descripció detallada, hora a hora, de l’angoixa que em van produir els fets del 23 de febrer de 1981, quan Tejero va ocupar el Congrés i Milans del Bosch va treure els tancs al carrer. Pors, descobertes, incerteses, alegries, angoixes, il·lusions, decepcions, esperances… i l’amor en totes les seves formes: l’esbojarrat, el passional, el superficial, el compromès, el maternal, el filial, el traït, l’impensat, l’etern…

En un altra entrada (Silencis i pregàries) parlava de les “pregàries d’amor a un amor impossible” que omplen les pàgines que he escrit, però els amors impossibles no existeixen, perquè els nostres sentiments són reals, i el nostre amor existeix… encara que s’adreci a la persona equivocada o a l’ànima absent. No estem fets per estar sols, sinó per estimar, tant se val si els nostres sentiments no lliguen amb allò que ens convindria.

A sobre la meva taula tinc dues llibretes noves, dos quaderns preciosos que m’han regalat els que m’estimen perquè les ompli de pregàries al déu arquer, de records de cançons tendres, de paisatges vibrants, i dels colors i els perfums de les flors que m’agraden. Jo voldria ser capaç de guardar-hi històries fantàstiques de móns màgics on tots els que s’estimen podran estar junts per sempre.

La mirada misteriosa dels gats de purpurina i la serp de foc vigilen les meves paraules, mentre jo penso en una cançó que diu “necessito algú com tu per entendre el meu cor i la meva ànima”. Tots necessitem qui apaivagui el nostre cor i bressoli el nostre esperit. Si el trobeu, feu-me cas: escriviu el seu nom en una llibreta preciosa i guardeu-la bé. Lluny del foc i dels peixets de plata i molt a prop del cor.
 

Silencis i pregàries

Quan tanques una etapa —i jo en tanco una a finals d’aquest mes, quan deixaré la presidència d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa després de quatre anys al càrrec—, tendeixes a fer una mirada enrere per revisar el camí recorregut. Jo sempre torno als meus escrits, i no pas només a aquests que comparteixo amb tots vosaltres, sinó a la llarga col·lecció de llibretes que guardo als meus calaixos.

Ahir a la tarda vaig fer aquest exercici. Buscava una llibreta que vaig obrir en assumir el càrrec que ara abandono per anotar-hi les reflexions culturals a les que estava segura que aquesta feina voluntària m’inclinaria. Al contrari que algun dels meus antecessors, convençut que les entitats culturals han d’emetre opinió, jo penso, amb alguns altres companys dels òrgans directius, que una entitat opina a través de les seves activitats; són les persones i, especialment, les que ocupen els seus càrrecs directius les que estan cridades no ja tant a opinar com a reflexionar en veu alta i per escrit sobre l’entorn cultural. Curiosament, l’únic article/manifest publicat durant l’etapa de l’expresident que ara ens critica per massa passius el vaig redactar jo i encara ara, més de 10 anys després, tinc seriosos dubtes que els que el van subscriure l’haguessin assumit en tota la seva extensió.

En qualsevol cas, durant la meva presidència, els articles d’opinió s’han concentrat en el principal problema que vam haver de resoldre: el de la continuïtat als nostres locals, que vam defensar en un judici, que vam guanyar en primera instància, resolució que va ser confirmada per l’Audiència Provincial a primers de 2012. I en coses prosaiques, com defensar la pintura de la façana destruïda per l’estultícia d’uns propietaris desaprensius. La quotidianitat en temps difícils se’ns ha menjat literalment l’heroisme ideològic que se’ns reclama.

Ahir, volia escriure un punt final sobre totes aquestes coses i una mica sobre la petita frustració de sentir crítiques permanents dels que no aporten altra solució que els cants de sirena a un suposat passat gloriós, amb un “el que es feia aleshores tenia dignitat i el que ha vingut després ni s’hi acosta”. Però en lloc de fer això, vaig retrobar el meu passat a les llibretes que vaig escriure en paral·lel a l’inici d’aquest blog. Vaig retrobar les pàgines secretes que mai vaig publicar aquí perquè eren pregàries d’amor a un amor impossible.

Amb el pas del temps, els sentiments acaben amarant tot el que escrivim, i també aquest blog és ple de pregàries al mateix déu menor. En parlar-ne en veu alta, sublimem el nostre dolor, les nostres angoixes, la nostra felicitat sabent que, si no les circumstàncies o les coneixences, tots compartim sentiments propers. Però a les llibretes, el dolor és més descarnat, la il·lusió més infantil, la passió més salvatge. No hi ha distància, i la intensitat de la veu —durant 2005 i 2006 vaig escriure pràcticament cada dia— m’impressiona encara. Llegides ara, des del silenci voluntari que m’he imposat, m’aclapara la permanència dels sentiments al llarg de més de vuit anys que han vist com canviava radicalment quasi bé tot en les nostres vides. I no sé si fer-ne una lectura heroica —l’amor etern existeix i jo el conec— o una lectura pragmàtica —els amors impossibles no s’acaben perquè es mantenen a part de les misèries de les nostres vides quotidianes.

Potser ara que deixo el dia a dia als Amics —l’entitat és un d’aquests amors que no deixaré mai del tot— tindré més temps per pensar-hi i decidir quina és la resposta.

Palau

Quan jo encara fumava i la legislació sobre seguretat en locals públics era ambigua i inconcreta, a mi m’agradava seure a la saleta de fumadors que hi havia darrera les llotges de platea del Palau de la Música. Des d’allà no veies res del que passava a l’escenari, però semblava que la música vingués a instal.lar-se còmodament entre aquelles quatre parets per deixar que els fumadors empedreïts la gaudíssim a cor que vols.

Les llotges que hi ha a l’esquerra de l’escenari (mirant des de la porta) eren l’espai que solien reservar als mitjans els organitzadors del Festival de Jazz de Barcelona. Dilluns a la nit seia a la primera fila d’una d’aquestes llotges i mentre escoltava música amb olor de terra i gust d’arròs amb conill, pensava en la qualitat corrosiva de la tristor i la voluntat de l’amor de ser-ne l’antídot (no sempre capaç de fer-se efectiu).

L’amor ens fa fer coses estranyes; ens porta a llocs on pesàvem que no amiríem mai; ens manté en vetlla i ens dóna l’energia per caminar sense descans darrere d’un somni; ens fa valents i ens fa covards alhora; si se sent traït ens sumeix en la desesperació, però una espurna d’esperança encén el nostre cor i desencadena tempestes d’alegria al nostre cervell. L’amor ens fa invencibles i, alhora, totalment vulnerables, ens deixa eixorcs en el dolor i ebris en l’alegria. No som res sense l’amor, però l’amor només és quan li lliurem la nostra ànima sense cap recança.

La música porta la llavor de l’amor. És el niu on ha nascut i on creix. És el coixí on reposem el cap per a plorar la nostra tristesa. La música ens aplega i ens aïlla del dolor del món amb la seva màgia. La música fa possibles els amors impossibles.