‘Capdidatura’

Ahir dissabte ens va tocar defensar les nostres capdidatures als 12 nominats per Capgròs de l’Any, títol notori com pocs a la noble vila de Terrassa. En una Plaça Vella plena de persones i de tota mena de bèsties de la cultura popular (la Pàjara, el Bitxo del Torrent Mitger) i gegants i capgrossos i castellers i trabucaires… cadascun de nosaltres va fer el discurs que trobava més escaient per reclamar per a ell/a l’honor de quedar immortalitzat en la galeria d’il·lustres local.

A mi la cosa em resulta un pèl torbadora, perquè no sento que mereixi a títol personal cap reconeixement i sé que sóc nominada com a presidenta de la meva entitat, però la pròpia idea de dedicar-li a algú un capgròs és molt personalista. Per això he centrat el meu discurs en Amics de les Arts i Joventuts Musicals i, com no podia ser d’altra manera, l’he fet en vers (i en vers ens presenteven els del Casinet de l’Espardenya. M’he divertit molt fent els meus versets, que us copio aquí a sota, perquè rigueu una estona.

Auca del cap-gros

Diuen que he de defensar
la meva candidatura
i per fer-ho vull emprar
un xic de literatura.

Us he compost uns versets
com les auques dels antics,
que tenen tradició llarga
entre els Ximples dels Amics.

I no és pas que vulgui fer
com en Quevedo, el genial,
que deia coixa a la reina
tot fent-li rimes florals

Jo no tinc pas tant talent,
però provinc d’una entitat
que fa anys que fa cultura
per tota aquesta ciutat.

Fem teatre, poesia,
arts plàstiques, cant coral,
cinema i fotografia,
i de jazz, un festival.

Fem la Fira del Dibuix
just aquí a la Plaça Vella,
i tenim un gran cafè
on ve gent de tota mena.

Som al carrer del Teatre
des de fa ja 80 anys,
i ara volen fer-nos fora
i no ens en volem anar.

Som els Amics de les Arts
i jo en sóc la presidenta,
però pels especuladors,
de tots, sóc la més dolenta.

Diuen que tinc energia
i que sóc del morro fort,
però amb tants socis al darrera
com no he de donar-ho tot?

Si voleu fer-me cap-gros,
us haureu de recordar
no pas del nom de l’Adela
sinó d’Amics de les Arts.

Li suggereixo a l’artista
que em pinti amb tres llargs pinzells
i a l’altra mà una viola
com mana el nostre segell.

Però segur que trobareu
molt bons altres capdidats
que el meu relat de poc mèrit
ja quasi que s’ha acabat.

Casinet de l’Espardenya
us agraeixo l’honor
d’haver-me fet candidata
a donar cara a un cap-gros.

Però si de veritat voleu
que avui em senti feliç,
correu tots i ben de pressa
a fer-vos socis d’Amics.

Terrassa, 5 de juny de 2010

 PD: No crec que guanyi, però almenys hem parlat força dels Amics!!!

   

De Chicago al capgròs

Increïble!! Aquesta tarda m’han dit que sóc candidata a convertir-me en Capgròs de l’Any, un honor si més no estrany, perquè no deixa de ser un reconeixement públic en l’àmbit de la nostra ciutat, ja que són els ciutadans i les ciutadanes els que et voten, però que acaba convertint-se, si ets elegida, en una escultura burleta, una aproximació caricaturesca a la teva imatge. Estic contenta perquè, si més no, permetrà visibilitzar Amics de les Arts i Joventuts Musicals, que ja ens convé, perquè seguim en lluita per poder quedar-nos als nostres locals en unes condicions dignes i acceptables, mentre els propietaris ens donen a triar entre uns nous lloguers desorbitats o anular el contracter vigent per via judicial. I seguim en campanya per captar nous socis que garanteixin el nostre futur com a entitat.
Mentrestant, recupero records i idees del viatge a Chicago de la setmana passada. Em disculpo amb els que heu rebut un missatge estrany d’una llista de distribució que no deixa accedir a l’article. Crec que ja ho he resolt i que ara ho podreu llegir bé. Em vaig quedar parlant (millor dit, escrivint sense accents) de De Kooning i de Pollock. A l’Art Institute em vaig perdre (perquè el vaig visitar amb massa poc temps i vaig haver de triar) el magnífic Picasso de l’època blava que té a la seva col·lecció, L’habitació de Van Gogh i L’Ascenció  d’El Greco, però a part del genial Nighthawks de Hopper també hi vaig veure el singular American Gothic, de Grant Wood, el gran retrat del puritanisme rural que rau en l’ànima d’aquest gran país que és Estats Units. Moltes coses tenen allà unes dimensions que són difícils d’assimilar amb els patrons europeus. Chicago n’és ple d’exemples, amb els seus impressionants gratacels, les seves avingudes amplíssimes, ciutat estesa a la riba d’un immens llac que constantment et fa pensar en el mar, amb el seu port d’aires decimonònics.
Jo he viatjat per l’Àfrica i les planures immenses de Tanzània resulten impressionants per la seva extensió, els seus colors, la seva natura salvatge. A Chicago t’impacta justament el contrari: la vastitud del treball de la mà humana, aquesta trama urbana inavastable per la mirada quan t’enfiles a l’observatori de la planta 94 del John Hancock Center, per exemple, la succesió de torres de 250, 300, 350 metres de vidre i metall, de marbre, de pedra… que s’estenen a la riba del riu, competint en alçada però també en l’originalitat del disseny, en l’estilització de les formes, en el joc de colors i materials…
Segurament no dic res que no hagin dit d’altres abans, sorpresos com jo que Chicago sigui alhora monumental i acollidora; una urbs d’arquitectura gegantina on ve de gust passejar pels carrers, aquí i allà colorejats per les bigarrades tulipes grogues, fucsies, vermelles, morades; on no et sap greu perdre’t una estona entre les platges del llac i les cases victorianes de North State Parkway; on hi ha bon jazz i divertits garitos de blues…
Un altre dia parlaré de Matisse.
…