Increïble!! Aquesta tarda m’han dit que sóc candidata a convertir-me en Capgròs de l’Any, un honor si més no estrany, perquè no deixa de ser un reconeixement públic en l’àmbit de la nostra ciutat, ja que són els ciutadans i les ciutadanes els que et voten, però que acaba convertint-se, si ets elegida, en una escultura burleta, una aproximació caricaturesca a la teva imatge. Estic contenta perquè, si més no, permetrà visibilitzar Amics de les Arts i Joventuts Musicals, que ja ens convé, perquè seguim en lluita per poder quedar-nos als nostres locals en unes condicions dignes i acceptables, mentre els propietaris ens donen a triar entre uns nous lloguers desorbitats o anular el contracter vigent per via judicial. I seguim en campanya per captar nous socis que garanteixin el nostre futur com a entitat.

Mentrestant, recupero records i idees del viatge a Chicago de la setmana passada. Em disculpo amb els que heu rebut un missatge estrany d’una llista de distribució que no deixa accedir a l’article. Crec que ja ho he resolt i que ara ho podreu llegir bé. Em vaig quedar parlant (millor dit, escrivint sense accents) de De Kooning i de Pollock. A l’Art Institute em vaig perdre (perquè el vaig visitar amb massa poc temps i vaig haver de triar) el magnífic Picasso de l’època blava que té a la seva col·lecció, L’habitació de Van Gogh i L’Ascenció  d’El Greco, però a part del genial Nighthawks de Hopper també hi vaig veure el singular American Gothic, de Grant Wood, el gran retrat del puritanisme rural que rau en l’ànima d’aquest gran país que és Estats Units. Moltes coses tenen allà unes dimensions que són difícils d’assimilar amb els patrons europeus. Chicago n’és ple d’exemples, amb els seus impressionants gratacels, les seves avingudes amplíssimes, ciutat estesa a la riba d’un immens llac que constantment et fa pensar en el mar, amb el seu port d’aires decimonònics.

Jo he viatjat per l’Àfrica i les planures immenses de Tanzània resulten impressionants per la seva extensió, els seus colors, la seva natura salvatge. A Chicago t’impacta justament el contrari: la vastitud del treball de la mà humana, aquesta trama urbana inavastable per la mirada quan t’enfiles a l’observatori de la planta 94 del John Hancock Center, per exemple, la succesió de torres de 250, 300, 350 metres de vidre i metall, de marbre, de pedra… que s’estenen a la riba del riu, competint en alçada però també en l’originalitat del disseny, en l’estilització de les formes, en el joc de colors i materials…

Segurament no dic res que no hagin dit d’altres abans, sorpresos com jo que Chicago sigui alhora monumental i acollidora; una urbs d’arquitectura gegantina on ve de gust passejar pels carrers, aquí i allà colorejats per les bigarrades tulipes grogues, fucsies, vermelles, morades; on no et sap greu perdre’t una estona entre les platges del llac i les cases victorianes de North State Parkway; on hi ha bon jazz i divertits garitos de blues…

Un altre dia parlaré de Matisse.
…