Etiqueta: cartes

Cartes a un amic distant: pensaments

Cada dia tinc un pensament per a tu. De vegades és un pensament lleuger, fugaç, a penes la carícia de l’aire que mouen les ales d’una papallona. De vegades és un pensament profund, intens, ferotge, i sento que m’hi puc perdre, com empassada per la muntanya, per la gola d’un avenc.

Tot caminant o conduint, em deixo portar per un joc infantil: busco en cotxes i cartells combinacions de tres números iguals  i, quan les veig, bufo. Em van ensenyar que calia demanar un desig, com quan apagues les espelmes d’un pastís. Però jo fa temps que bufo perquè l’aire vibri i mogui les ales de les papallones que viuen a prop teu. Vull creure que cada cop que bufo em dediques un pensament bonic, tant se val si és transparent com una gota d’aigua, subtil com el perfum de l’espígol, efímer com la rosada… i, per això, bufo i somric.

Hi ha tardes que els números no paren de ballar al meu voltant i, si cada pensament imaginat fos una nota, escriuríem amb elles una llarga cançó. M’acomodo en el somriure i penso en una cuina amb olor de magdalenes acabades de fer i en un porxo amb olor de pomes àcides. De vegades, la felicitat és just això: l’emoció secreta d’un sentiment contingut, d’un desig silenciat. Perquè tant se val si és un secret o un impossible, l’amor ens fa companyia, fins i tot quan té el regust amargant de la pèrdua.

Tinc pensaments per a tu, però s’amaguen entre bambolines, a la rebotiga d’aquest blog, resistint-se a veure la llum durant setmanes, de vegades mesos, esperant ben bé no sé què, potser la llum amable de la lluna plena, potser el so malenconiós d’un acordió.

Em sento petita, petita com una formiga, com un tèrmit. Arrossego un gra de sorra darrera un altre per construir una obra que és infinitament més gran que jo i em refugio en la meva laboriositat per no sentir-me perduda i aclaparada com un minúscul insecte en la immensitat de la sabana. Em refugio en la meva laboriositat per no tornar a donar voltes sobre les mateixes idees de tants escrits, aclaparada davant la immensitat d’una pàgina en blanc. Però no pots fugir eternament dels teus pensaments.

Penso en tu i m’esforço per imaginar-te feliç, tot i que sento el teu dolor en la distància. Sé que no podré fer mai res per consolar-te, però vull creure que si et dedico un somriure amb cada pensament, l’espai que hi ha entre nosaltres s’omplirà d’energia positiva. És infantil, com ho és bufar als números màgics, però cal posar molta voluntat per mantenir viu l’infant que tots portem a dins.

Fa tants dies que vaig amunt i avall amb aquesta carta que ara no sé com posar-li fi. Fa tants dies que vaig amunt i avall amb aquests pensaments que estic segura que em deixarien una profunda ferida si me’ls arrenquessin. Però qui sap si no acabaran volant com la pols, com les ales seques i desfetes de les papallones mortes.

Cartes a un amic distant: felicitat

Hi ha dies que s’apodera de mi una sobtada i inexplicable felicitat. Penso en el que he fet i no encerto a trobar coses massa diferents de desenes d’altres dies. Potser, em dic, és veritat que he completat algun objectiu humil: un text que volia escriure, una petita reparació domèstica que feia falta, un plat que m’ha quedat especialment gustós… Però, si ho analitzo amb deteniment, m’adono que l’alegria ja hi era abans, que la satisfacció per aquest petit èxit quotidià és, en realitat, fruit d’aquella alegria prèvia amb la que he acarat el repte. Simplement, m’he llevat amb la disposició de veure mig plens tots els gots mig buits del món. I val a dir que és una sensació fantàstica!

Hi reflexiono més i em pregunto si tot plegat és perquè ha arribat l’estiu i el temps de les vacances, i prenc menys cafè i dormo més hores… Però tampoc és això, perquè també hi ha dies d’aquests a l’hivern, i de vegades en mig de períodes on la feina em surt per les orelles i en els quals m’empaita l’estrès. Voldria saber si és alguna cosa que menjo, per tenir-ne sempre el rebost ple…

De vegades, tanmateix, penso que hi deu tenir a veure una mica la màgia. M’imagino que els nostres cossos són com antenes que capten els desitjos i els moments fugaços de felicitat que corren pel món, orfes, i els fan seus. De vegades somnio que he caçat al vol, com una papallona amb una fina xarxa, un pensament bonic sobre mi, i que aquest pensament és teu.

No en sé la raó, ni l’origen. No la puc emmagatzemar, per recuperar aquesta felicitat en un futur incert. Només la puc viure. M’agradaria poder compartir-la amb els que estimo. Tocar-los la punta dels dits amb la punta dels meus dits, i que ens travessés la felicitat com un corrent elèctric, com un riure contagiós. M’agradaria fer-la créixer per poder regalar-la a tots els que la necessiten. M’agradaria poder oferir-te-la a tu, encara que siguis lluny, perquè te la mengessis a cullerades, com un gelat, i que, ni que fos per uns moments, la felicitat t’omplís tot i esborrés tots els dolors.

M’agradaria que aquest escrit fos un conjur.

Cartes a un amic distant: botànica

M’envien un correu publicitari que diu “A l’estiu l’amor és més a prop” i a mi em fa pensar en una pregunta que m’he plantejat diverses vegades: si fos una planta, de quina mena seria la nostra relació? Un arbre de fulla perenne, verd tot l’any però aspre i ferreny, incòlume i invulnerable a les nits fredes i els vents forts de la muntanya? O seria un ametller de lleuger i imperceptible perfil negre d’octubre a gener, quan esclata en un milers de flors blanques i roses anunciant la primavera per entretenir-se després a fabricar lentament, amb parsimònia, els seus fruits dolços i eixuts?

Qui sap si la nostra relació no és un cactus de fulles crasses que es protegeix amb espines del món exterior i que molt de tant en tant produeix una flor única i solitària de color vibrant. O potser una tropical flor de nit, un Dondiego d’aquells que s’amaguen de la llum i el sol i perfumen els capvespres amb la seva explosió de fúcsia i blanc. Si pogués seguir els dictats del meu cor i el meu desig, la nostra relació seria un arbre de fruits saborosos: un d’ombra densa i fresca, com el cirerer, o un de flor perfumada i curadora, com la tarongina…

Travessava camps, tot fent camí a cavall en una processó que només era meva per amistat, quan he vist la flor que nosaltres som. L’esclat de groc de la ginesta perfuma els marges i pinta de primavera les terres seques i pobres. De llargues tiges sense fulles, dures, aspres i grises quan no tenen flors —abans se’n feien escombres de branques, bones per corrals i terres sense enrajolar—, la ginesta té poca presència als jardins; té un caràcter salvatge i un punt de desmesura quan l’aigua de la pluja cau generosa. I en mig d’un territori cremat i eixut, dues flors de ginesta isolades al capdamunt d’un tija verda tenen la dignitat i la brillantor d’un tresor preciós.

M’agrada el groc de la ginesta, perquè parla d’estiu, d’alegria i de vida, que creix enèrgica, malgrat les dificultats, entremig de les roques dures i els pedregars, en les raseres i els pendents. M’agrada la seva flor exuberant i sofisticada com un lliri, i de perfum intens. I així és aquest afecte que tu i jo ens tenim: creix sobre un terreny aspre i castigat, arbust embardissat, ressec i invisible fins que l’escalf del sol amable l’omple de flors.

L’estiu ens apropa, i les meves paraules, com pètals de ginesta, pinten catifes acolorides perquè tu hi caminis per sobre. L’estiu ens apropa i la teva música és com el brunzir de les abelles que volen embriagades per la dolça olor de la ginesta. L’estiu ens apropa, però vull aprendre a teixir amb les tiges de la ginesta una corda forta que ens mantingui units quan arribi el fred de l’hivern i el paisatge es despinti i la vida s’amagui sota terra.

Cartes a un amic distant (10)

Va ser fa unes quantes nits, mentre escoltava I fall in love too easily a la Nova Jazz Cava, que vaig adonar-me del que està passant. El baix de l’Horacio Fumero —a qui homenatjàvem com a flamant  Jazzterrasman 2013— havia aconseguit crear una subtil atmosfera d’intimitat i jo, amb els ulls clucs, rememorava una imatge que havia quedat amagada sota els records de qui ha ocupat en els darrers vuit anys l’espai que jo et servo, uns records que poc a poc s’esvaeixen.

Fa molt de temps que aquesta imatge teva m’acompanya —seus de cara a la porta, amb l’esquema repenjada a la paret, i llegeixes concentrat, seriós, però quan em mires i somrius, els teus ulls lluminosos em donen una força infinita. I l’altre dia vaig retrobar la teva imatge dins meu, de cop desvetllada per l’evanescència de l’ombra que m’ha tenallat el cor durant tant de temps. Potser la clau va ser el títol: Jo m’enamoro massa fàcilment, perquè em va fer pensar que, ben al contrari, a mi em costa molt enamorar-me, i la culpa, ho saps, és teva. Tu ets la mesura de totes les coses i és amb el teu raser que valoro persones i relacions. Un joc perillós, perquè quasi bé ningú passa el filtre que tu suposes, però quan algú se t’assembla, m’obsedeixo, i les meves obsessions poden durar anys.

Assegut en un racó d’aquella habitació que ja no existeix, tu no llegiràs mai aquestes ratlles. Però jo necessitava explicar-te que ja tornem a estar sols: ningú se’t pot comparar i les obsessions no poden durar per sempre. Abans tenia una certa tendència a encavalcar obsessions; ara entretinc la ment amb reptes intel·lectuals  —d’aquells que sé que a tu t’agradarien— i el cos amb reptes esportius que m’haguessin semblat absurds als 20 anys.

De sobte penso que potser fora millor esborrar aquesta entrada, perquè deu tenir alguna cosa de malaltís escriure als propis fantasmes. Però potser això dels fantasmes és com el que m’explicava un amic meu de la memòria: el símptoma que alguna cosa no va a l’hora no és extraviar de tant en tant algun record o que ens costi recuperar aquell nom que tenim a la punta de la llengua; el símptoma greu és no adonar-te’n, que els records mancats ja no et facin falta perquè has perdut la consciència de tenir-los. Jo, amic distant, sé molt bé que ets un fantasma, però també sé que encara em fas falta, potser perquè secretament estic convençuda que un dia aixecaré els ulls i em trobaré de sobte amb la teva lluminosa mirada.

Cartes a un amic distant (9)

Aquests dies penso molt en tu, per aquest mar tan blau i aquesta llum tan brillant que em recorda la de la teva terra, perquè tinc temps, molt més temps per pensar del que disposo normalment —cosa que, de vegades, per gent com jo resulta perillosa— i també perquè he llegit un llibre, Contra el viento del norte, de Daniel Glattauer, que et recomano, un llibre sobre amors virtuals i sobre estranyes coincidències que alteren la vida.

Feia dies que l’havia comprat i el guardava per les vacances, per llegir-lo amb tranquil·litat, però el vaig devorar en menys de 24 hores. No podia desenganxar-me de la conversa entre els dos protagonistes, que comença per casualitat a través d’un correu electrònic enviat per accident i que va creixent en intensitat i compromís, que s’alimenta igual de l’entusiasme que dels dubtes. És una història d’amistat, primer, i d’amor, després, a través de les paraules, que van teixint complicitats i despertant sentiments que ni el Leo ni l’Emma saben que poden sentir.

És una història que no té res a veure amb nosaltres, però que em fa pensar en nosaltres, perquè parla de sentiments profunds que no encaixen amb cap esquema convencional, perquè parla de missatges que superen la distància física i vital, perquè parla de persones que construeixen un món propi —“exterior”, en diuen— paral·lel a les seves vides “interiors”, que arriba a ser tan important per a elles que no hi poden renunciar ni quan senten que els resulta dolorós seguir-lo alimentant. Jo, amic distant, sovint em sento així: sé que hauria de deixar d’escriure aquestes cartes i de viatjar al centre dels meus somnis, d’on torno sempre com d’un viatge al fons del mar sense passar per la cambra de descompressió. Però em resulta extremadament difícil, perquè m’adono que els nostres escadussers contactes, per espaiats i curts que siguin, són els millors moments de la meva vida. Fins i tot ara, quan poc més puc fer que escoltar-te i mirar com lluites per superar el teu dolor.

És només una novel·la, però a Contra el viento del norte es dibuixa una relació que no es construeix a base d’amistats comunes i aficions compartides, on no hi ha un vincle social previ i on els protagonistes no parlen ni de pel·lícules ni de plans de vacances. Tot plegat és molt més subtil, té a veure més amb el com que amb el què i quan ho miro en perspectiva em fa sentir que els meus sentiments no són tan absurds com de vegades em semblen. Jo sovint m’he preguntat com puc estimar tant una persona que és tan lluny del meu món quotidià, però n’hi ha prou amb compartir una cançó que parla d’un jardí secret per sentir que hi ha alguna cosa que ens uneix per sobre de desenes de vides de distància. Per sobre de la làmina blanca, com de marbre, en la que s’ha convertit el mar que miro des de l’altra banda del mar que hi ha ara entre nosaltres.