De Chicago al capgròs

Increïble!! Aquesta tarda m’han dit que sóc candidata a convertir-me en Capgròs de l’Any, un honor si més no estrany, perquè no deixa de ser un reconeixement públic en l’àmbit de la nostra ciutat, ja que són els ciutadans i les ciutadanes els que et voten, però que acaba convertint-se, si ets elegida, en una escultura burleta, una aproximació caricaturesca a la teva imatge. Estic contenta perquè, si més no, permetrà visibilitzar Amics de les Arts i Joventuts Musicals, que ja ens convé, perquè seguim en lluita per poder quedar-nos als nostres locals en unes condicions dignes i acceptables, mentre els propietaris ens donen a triar entre uns nous lloguers desorbitats o anular el contracter vigent per via judicial. I seguim en campanya per captar nous socis que garanteixin el nostre futur com a entitat.
Mentrestant, recupero records i idees del viatge a Chicago de la setmana passada. Em disculpo amb els que heu rebut un missatge estrany d’una llista de distribució que no deixa accedir a l’article. Crec que ja ho he resolt i que ara ho podreu llegir bé. Em vaig quedar parlant (millor dit, escrivint sense accents) de De Kooning i de Pollock. A l’Art Institute em vaig perdre (perquè el vaig visitar amb massa poc temps i vaig haver de triar) el magnífic Picasso de l’època blava que té a la seva col·lecció, L’habitació de Van Gogh i L’Ascenció  d’El Greco, però a part del genial Nighthawks de Hopper també hi vaig veure el singular American Gothic, de Grant Wood, el gran retrat del puritanisme rural que rau en l’ànima d’aquest gran país que és Estats Units. Moltes coses tenen allà unes dimensions que són difícils d’assimilar amb els patrons europeus. Chicago n’és ple d’exemples, amb els seus impressionants gratacels, les seves avingudes amplíssimes, ciutat estesa a la riba d’un immens llac que constantment et fa pensar en el mar, amb el seu port d’aires decimonònics.
Jo he viatjat per l’Àfrica i les planures immenses de Tanzània resulten impressionants per la seva extensió, els seus colors, la seva natura salvatge. A Chicago t’impacta justament el contrari: la vastitud del treball de la mà humana, aquesta trama urbana inavastable per la mirada quan t’enfiles a l’observatori de la planta 94 del John Hancock Center, per exemple, la succesió de torres de 250, 300, 350 metres de vidre i metall, de marbre, de pedra… que s’estenen a la riba del riu, competint en alçada però també en l’originalitat del disseny, en l’estilització de les formes, en el joc de colors i materials…
Segurament no dic res que no hagin dit d’altres abans, sorpresos com jo que Chicago sigui alhora monumental i acollidora; una urbs d’arquitectura gegantina on ve de gust passejar pels carrers, aquí i allà colorejats per les bigarrades tulipes grogues, fucsies, vermelles, morades; on no et sap greu perdre’t una estona entre les platges del llac i les cases victorianes de North State Parkway; on hi ha bon jazz i divertits garitos de blues…
Un altre dia parlaré de Matisse.
… 

Chicago

Vaig començar a escriure aquestes ratlles mentre volava sobre l’Atlàntic en direcció a Chicago i el meu pensament va quedar atrapat en una reflexió sobre la percepció: “Avanço enrere en el temps (hem sortit a les 12 del migdia de Madrid, però encara no és aquesta hora a Chicago, tot i que portem quasi cinc hores volant) mentre avanço endavant en l’espai. Una estranya paradoxa que, com l’anècdota literària amb què Verne va resoldre l’aventura de Finnegas Fog, qüestiona les nostres percepcions.”

Tenim la percepció que el temps corre, i que nosaltres estem sòlidament assentats sobre la nostra vida, perquè vivim arrapats a una nau que navega en permanent moviment per l’univers. Però si fóssim capaços de construir un vehicle que es mogués exactament a la mateixa velocitat que la Terra però en sentit contrari, de sobte podríem tenir la sensació que el temps solar s’ha aturat, que ens hem quedat atrapats en un punt del dia (les 9 del matí, o les 11, o les 5 de la tarda)…

…perque ens quedariem aturats en una hora concreta de la llum solar [des d’aqui esric sense accents, en un teclat america].

No se si, en realitat, un efecte aixi seria possible. Aquest pensament va quedar aturat fa una setmana, quan vaig arribar a Chicago i no he estat capac de trobar un moment de tranquil.litat per continuar-la. Chicago es una ciutat intensa i que en les poques estones que una convencio internacional et deixa lliures ofereix tantes coses per fer que resulta dificil guardar estones per escriure. Nomes passejar entre els grans gratacels i pujar als miradors mes espectaculars (la Willis Tower, la John Hanckock Tower…) ja t’atrapa, el Millenium (amb l’auditori de Ghery, amb la Crown Fountain de Jaume Plensa, amb The Bean d’Anish Kapoor…), l’Art Institute of Chicago… t’hi podries passar dies i dies, visitant i revisitant les col.leccions d’art asiatic, d’art america… el conegudissim Nighthawks de Hopper, les flors de Georgia O’Keeffe… Nosaltres vam optar per l’ala contemporania (un edifici dissenyat per Renzo Piano) amb molts artistes americans a qui no coneixia, pero tambe De Kooning, Pollock…

(continuara)