Les cales de Menorca tenen molts colors. De fet, jo diria que cadascuna té un color diferent. De la banda de Tramuntana moltes cales són vermelles —com la del Pilar, on s’hi arriba a peu després d’una llarga caminada, que pot anar dels 30 als 45 minuts, segons la ruta triada, o a cavall, com ho vam fer nosaltres, després d’una hora i mitja de trotar i galopar per boscos i camps—, però també d’un marró grisenc, com la Cala dels Alocs, una platja de còdols on vaig començar a escriure aquesta entrada.

Les cales del Migjorn, en canvi, des del Cap d’Artutx a Binibèquer, són blanques, d’una sorra fina que pot variar del blanc marbrat i brillant de Son Xoriguer o la Macarella, al grisenc, com de còdols triturats —serà això?—, de Sant Tomàs.

La cala dels Alocs em va fer agafar paper i llapis perquè em va semblar un lloc força especial. I no només perquè la manca de sorra n’allunyi la majoria dels banyistes, que la deixen de banda i enfilen el Camí de Cavalls en direcció al Pilar. Crec que Paul Auster valoraria millor que ningú que jo la visités just després de llegir la seva digressió sobre l’autoria del Quixot, inclosa a la novel·la City of Glass de la que parlava en una entrada anterior, perquè, en l’accés als Alocs, una sèrie d’escultures adossades a una petita casa de pescadors et recorda que justament aquí, el 2005, els lletraferits illencs van venir a celebrar els 400 anys del Quixot.

L’altra cosa que la fa especial són el inquilins que té els Alocs: mitja dotzena de menorquins rondant la seixantena que passen el dia instal·lats en una mena d’embarcador que hi ha repenjat contra les roques que tanquen la cala a la dreta. Allà hi tenen una petita construcció amb sostre de mitja volta prou gran per encabir una barca de pesca mitjana, que devia ser la funció per la qual es va construir, però que ara aquesta colla de vigilants de la platja granadets fan servir de magatzem per taules, cadires, para-sols i, sobretot, per mantenir a l’ombra les neveres amb cerveses que han portat fins a la porta mateix en el seu jeep.

Tenen veus potents i estentòries, que alguns afinen prou bé per deixar-se anar amb boleros i havaneres quan creuen que l’ocasió s’ho mereix. L’altre dia els va fer refilar la presència de dues sirenes catalanes (la definició és d’ells) que van emergir nues a l’embarcador convidades a compartir unes cerveses després de consultar-los, tot banyant-se, la manera d’arribar a la Cala en Calderer. Els inquilins dels Alocs ofereixen el seu ajut, ara i adés, a qui els abelleix: a les dues aventureres els van deixar un caiac perquè poguessin fer per mar un camí que per terra és força llarg i pesat amb la calor d’aquests dies; als submarinistes que van arribar poc després els van oferir un espai òptim per preparar la immersió i deixar roba i estris mentre bussejaven; a la vella parella d’anglesos, una estoneta de repòs a l’ombra (que segurament els va estalviar una insolació).

A la resta no ens van fer ni cas, però ens van entretenir. Cap a quarts de tres, després de distreure’ns una estona amb uns quants retrets repicats sobre qui havia pagat les cerveses i qui s’havia fet el longuis, van desaparèixer, però més tard ens els vam trobar fent la sobretaula a la caseta de pescadors de l’entrada de la cala, sota l’ombra allargada de la trista figura de l’hidalgo Don Quixote. Us he dit que era grisa, oi? Doncs crec que he errat, els Alocs és verd fosc, com el color de la cara de Sancho Panza que ens mira i ens diu adéu des del mur de la casa.