Etiqueta: jazz

Ciutats

Un amic m’envia una cançó que no estic segura que parli d’ell (no ens coneixem tant), però sí sé que parla de gent que conec i estimo. Parla de gent com el meu pare, i del paisatge de la meva infantesa, aquella terra de ningú en la qual vivíem els que vivíem als suburbis, allà on la ciutat ja no es reconeix com a tal, però el camp ha perdut la seva identitat, esgarrinxada pels murs de maons de les fàbriques i les cases a mig fer.

El meu pare esmorçava les arengades platejades de la cançó, amb raïm, i amb un porró de sang al davant. Al descampat de darrera de casa no hi havia horts, però hi havia l’esquelet d’un cotxe (ferralla rovellada i cuir brut estripat) que era la nostra casa de nines gegantina. El horts eren una mica més lluny, passada la via del tren, prop de la riera. Avui hi ha pisos de disseny i cases unifamiliars, el suburbi ha esdevingut centre i s’han esborrat les petxes d’un camp que ningú recorda (és la mena de camp que no cap a les postals d’estacions d’esquí i de parcs naturals).

El suburbi de Toti Soler —la cançó del meu amic— es una ciutat deconstruïda però amable, però m’ha fet pensar en una altra música que em parla de la ciutat: el jazz de Charlie Mingus. De fet, sempre m’ha fascinat la seva capacitat de fer música de la ciutat, no en el sentit de música urbana, sinó en el sentit de copçar-ne els seus sons més estridents i violents i fer-ne música. Mentre escric això escolto Better Get Hit In Yo’ Soul i la lluita entre saxos i trompetes em sembla la imatge perfecta de l’agressivitat ferotge de la vida urbana moderna, que es pot expressar —i de fet s’expressa— en l’abigarrament de colors dels seus centrels comercials, en el brogit incessant dels cotxes recorrent els seus carrers. La pulsió de Mingus al contrabaix té alguna cosa de màquina accelerada, incessant, i a mi em fa vibrar per dins, com ho feien els telers de les fàbriques, prop dels horts, quan cada matí m’endinsava a la ciutat per anar a escola.

Hora Decubitus és com travessar Barcelona de punta a punta a les sis de la tarda. Per sort, un pot enfilar-se dalt de Montjuïc, o potser el Tibidabo, i escoltar Theme for Lester Young —un tema color blau marí amb puntets daurats—, mentre contempla la ciutat aparentment quieta, com una bèstia que reposa només aparentment dormida.

Al Foster & Cia

Acabo de llegar a casa después de pasar una magnífica velada escuchando a Al Foster (batería) con Miguel Angel Chastang (contrabajo), Martí Serra (saxos) y Albert Bover (piano) en la Nova Jazz Cava de Terrassa.

Una dicción magnífica, cálida y empastada, de todo el grupo. Temas de Joe Henderson, Thelonius Monk, un All Blues de Miles Davis en onda funky absolutamente extraordinario… A mí me ha gustado especialmente Serra, pero algunos amigos me comentaban la singular conexión entre Foster y Bover. Me pasé años escribiendo de jazz para la prensa y, con el tiempo, me cuesta mucho más traducir en palabras todas las sensaciones. ¿Cómo contar el esfuerzo de bajo y batería por hacerse melódicos sin perder su papel rítmico en el conjunto? ¿Cómo contarlo, sobre todo, sin que suene a tópico manido, haciendo justicia a la dimensión del esfuerzo?

La música nos inspira, pero los textos, si valgo valen, viven su propia vida al margen, incluso de espaldas al sonido que les dio razón de ser.

Trabajos sabatinos

Llevo buena parte de la tarde intentando introducir mejoras en mi blog, pero no creo haber conseguido muchos avances. Lo mío es, claramente, escribir y se me da mal el código HTML y otras siglas como XML, RSS. También he estado navegando por la blogosfera (todo es por influencia del debate sobre blogs corporativos al que asistí el jueves, y que comento en Bloggers) y me he dado cuenta de que hay cientos de blogs que son solitarios ejercicios de registro (hoy fui a ver esa exposición, ayer estuve en aquel concierto, esta tarde he leído…) que no parecen despertar la atención de nadie, a la vista de los escasos comentarios que generan. ¿Será que, a pesar de todo este ruido en la red, seguimos estando solos?



Me marcho a la Nova Jazz Cava a ver y escuchar a Al Foster con el grupo de M.A.Chastang. La cosa promete y, además, me lo he ganado, porque esta semana he terminado mi mitad de un libro sobre los Objetivos de Desarrollo del Milenio (ODM). Ha sido interesante el reto de poner a pie de calle unos cuantos sesudos estudios e informes técnicos sobre la igualdad entre sexos, la mortalidad materna, el impacto del sida o la deuda externa. Interesante y terrible darse de nuevo de bruces contra las abultadas cifras de la pobreza; interesante y esperanzador ver que, a pesar de todo, se ha avanzado en algunos terrenos. Escribiendo el libro mi opinión sobre los ODM ha mejorado, porque el consenso que han logrado es imprescindible para convocar todas las voluntades políticas necesarias, aunque una vez más me he quedado con la sensación de que falta algo, algo que cae no en el terreno de la acción, sino en el ámbito de la ideología y los valores. Seguiré pensando en ello.

70 anys de jazz a Terrassa

Aquest és el temps que fa que es fa jazz a Terrassa, com intento explicar en l’article introductori que he escrit per al llibre 25 Jazz Terrassa. Festival 1982-2006, editat en ocasió d’aquestes nosses d’argent del certamen.

Avui hem presentat el llibre amb el Miquel Carol, que n’és l’autèntic autor, ja que és, sobretot, un llibre fotogràfic (250 imatges esplèndides), però té d’altres valors, com intentava dir-los als que han vingut a l’acte:

“Ahir a la nit, mentre escoltava tocar Llibert Fortuny amb el New Flamenco Sound de Chano Domínguez, vaig recordar l’article amb què el saxofonista col·labora en aquest llibre commemoratiu del 25è aniversari del Festival de Jazz i en el qual explica que va ser escoltant aquí al Festival un concert del Paris-Barcelona Swing Connection, que li havia recomanat un dels seus professors, que va decidir que volia dedicar-se al jazz. I mentre recordava i l’escoltava tocar d’una forma tan brillant vaig pensar que si aquests 25 festivals haguessin servit només per això, per il·luminar el talent d’un sol músic, ja valdria la pena haver-los fet, i valdria la pena haver preparat aquest llibre per a descobrir-ho.

Però és que hi ha molt més…”

Entre les coses de més que hi ha, a mi em sembla especialment emotiva la vitalitat que encara demostra el Pere Prat (un dels 25 autors que posen el seu testimoni personal davant d’algun dels 25 festivals que es rememoren). Més de vuitanta anys a l’espatlla: soci fundador del Hot Club el 1934, soci fundador de la Jazz Cava el 1971, espectador impenitent de tots el concerts la Nova Jazz Cava des de fa més de 12 anys… El Pere em va dictar el seu article, perquè ja quasi no hi veu, perquè quan el vam fer junts, el juliol passat, la seva dona (malalta d’Alzeimer) empitjorava per dies, perquè la memòria se li escapa i cal ajudar-lo a encalçar-la fent-li preguntes, mirant junts els papers que guarda amb la meticulositat d’un col·leccionista de papallones d’aquells d’abans. Tot ho té enganxat en llibretes quadriculades, els títols escrits a mà i pintats amb bolígraf amb unes lletres aire art-déco… Allò que fa 50 anys que ja no es fa.

Jazz Terrassa està ple de personatges entrenyables (és el millor que se m’acudeix dir; hi ha qui hi posaria més àcid, però jo me’ls estimo massa). El meu article introductori és una “suite en quatre temps” i porta, fins i tot, banda sonora. Espero que us agradi.

25è Festival Jazz Terrassa